Es llicencià en dret el 1948 a la Universitat de Sàsser, on fou professor de dret constitucional del 1959 al 1974. Milità en la Democràcia Cristiana des del 1945, i en fou diputat des del 1958. Subsecretari de Defensa del 1966 al 1970, el 1976 fou nomenat ministre de l’Interior, però dimití després de l’assassinat d'Aldo Moro (1978) per les Brigate Rosse.
De l’agost del 1979 al setembre del 1980 fou primer ministre. Durant el seu curt mandat, al qual posà fi la retirada dels socialistes de la coalició de Govern, reforçà la legislació antiterrorista, i mostrà un decidit suport a les Comunitats Europees (actual Unió Europea) i a l’alineament d’Itàlia en el bloc occidental. El 1983 entrà al Senat, el qual presidí fins el 1985, que fou elegit president de la república. El 1992, en deixar aquest càrrec, esdevingué senador vitalici fins el 2002, que dimití en protesta per l’actuació del president de la república, Carlo Azeglio Ciampi, en un cas de corrupció.
Fou molt polèmic per les seves crítiques explosives contra el sistema polític italià i algunes de les seves figures més destacades, indistintament de la posició ideològica, i també en política internacional, com fou el cas del seu atac a la política antiterrorista del PSOE i el PP des del 2001 perquè, segons ell, era un pretext per a mantenir el centralisme de l’Estat espanyol i marginar els nacionalismes moderats basc i català. El 1998 creà el partit de centredreta Unió Democràtica de la República, dissolt l’any següent.