i la Costa Blanca | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

la Costa Blanca

País Valencià
Nom aplicat dins la terminologia turística, inicialment, al litoral de la Marina i, després (1965), estès com a ‘‘denominació geoturística’’ oficial a les costes de les províncies d’Alacant, Múrcia i Almeria fins al cap de Gata.

Aquesta ampliació oficial contradeia una pràctica anterior, quelcom fluctuant, per la part septentrional, fins que hom trobà la de la Costa dels Tarongers (o de la Tarongina), però no pel sud. Tanmateix, la presència turística del litoral murcià ha estat insignificant fins que hom ha bastit els immobles de La Manga del Mar Menor. Els organismes oficials, tanmateix, s’han vist obligats a discriminar la Costa Blanca (A), o sia la part que resta involucrada al País Valencià. Caldria cercar els més remots precedents de la designació en l' Ákra Leukḗ (‘elevació blanca’), que empraren els mariners grecs per a la factoria púnica d’Alacant. D’una reunió poètica, presidida el 1933 per Federico García Lorca i Rafael Alberti, en sortiren barrejats els noms de “Costa Clara”, “Costa Diàfana” i “Costa Blanca”; la introducció publicitària fou cosa dels anys cinquanta. El sector valencià de la Costa Blanca comprèn els litorals de les arrels de les muntanyes prebètiques i subbètiques, ben sovint espadats i força accidentats, i, continuant llur flanc meridional, les planes costaneres des de la Marina al Baix Segura fins a tocar la mar Menor; aquest darrer tram, caracteritzat per una tectònica molt recent, presenta nombrosos arenals. Tota la costa és compresa dins la isoterma anual de 18°C, o fins i tot 19° a l’extrem meridional, i la pluviositat —excepte la façana costanera de la Marina Alta— és inferior als 350 o als 250 mm. Les hores de sol per any, llevat del promontori de la Nau, són més de 2 900. Això és el primer “bé turístic”, i les platges en forneixen el segon; ambdós justifiquen el clixé d’"Alacant, estació hivernenca”, vell, però mai no aconseguit del tot. La iniciativa privada ha elevat la Marina a zona turística destacada, en concentrar la majoria de les places hoteleres, apartaments i càmpings, amb un grau d’ocupació estiuenc molt intens. Entorn del 50% del turisme del País Valencià i d’un 15% dels apartaments de l’Estat espanyol són a la Costa Blanca; això darrer explica la coexistència d’un considerable turisme espanyol, principalment madrileny i de classe mitjana, amb la major proporció estrangera. Benidorm n'és el centre més important, amb més de 200 hotels. La Vila Joiosa, Altea, Calp, l’Albir i fins i tot Alacant en són sucursals. Malgrat tot, hi persisteixen nuclis d’estiueig tradicional (les Rotes de Dénia, l’Olla d’Altea, el Campello, el Postiguet, la Marina d’Elx, la Torre de la Foradada), que sovint han donat peu al desenvolupament actual.

Col·laboració: 
VMR
Llegir més...