i Costa d’Ivori | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Costa d’Ivori

Sumari de l’article

Nom oficial deRépublique de Côte d’Ivoire (fr)

Estat de l’Àfrica central, a la part occidental del golf de Guinea, limitat al nord per Burkina Faso i Mali, a l’est per Ghana, i a l’oest per Guinea i Libèria; la capital és Yamoussoukro.
Població: 
21.952.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
320.803 km2

La geografia física

Geològicament la Costa d’Ivori és formada per un sòcol cristal·lí i metamòrfic cobert de materials argilosos que es donen al litoral juntament amb sorres de l’era terciària. Des del punt de vista morfològic hom hi distingeix dues grans unitats de relleu: els altiplans i les planes. Els altiplans (amb altituds superiors als 350 m) i els glacis formen, respectivament, la part septentrional i central del territori. Les planes ocupen la part meridional al llarg de la costa i no sobrepassen els 200 m alt. La costa té un sector oriental baix, amb albuferes, i un altre d’occidental, rocallós, puix que hi arriben els materials cristal·lins del sòcol. Resta només un sector occidental, molt muntanyós, amb altituds superiors als 1.000 m (muntanya de Nimba, 1.340 m alt.), que constitueix la ramificació oriental de la serralada de Fouta-Djalon, de materials granítics. El clima és de transició equatorial i tropical, i divideix el territori en dues grans regions climàtiques (meridional i septentrional) a partir del paral·lel 8. Les temperatures mitjanes anuals, que oscil·len entre els 26° i els 27 °C, i les amplituds tèrmiques augmenten de sud a nord, mentre que les pluges hi minven; el sud és més plujós que el nord, on hi ha una estació seca del novembre al maig. Els rius més importants són els que travessen la regió de nord a sud (Sassandra, Bandama i Comoé), caracteritzats, a la part alta, per la irregularitat, mentre que al curs inferior el cabal és major i més regular. La vegetació és principalment de selva plujosa.

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura

Conreu de cacau a Costa d’Ivori
© World Agroforesty Centre
Els recursos principals són el cacau, del qual és el primer productor, amb més d’un quart del total mundial, els cacauets (cinquè productor), altres oleaginoses com les nous de palma, els cocos i el sèsam, plantes industrials com el cotó i el tabac, o fruita com les bananes i els ananàs, tot en plantacions d’exportació. Per al consum intern hom produeix cereals, com arròs, blat de moro i mill, mandioca, moniatos, soia, canya de sucre i taronges. La ramaderia, bovina i ovina principalment, té una importància relativa, i és amenaçada per l’avanç del Sahel damunt la sabana. El bosc ocupa el 27,5% del territori. Però mentre hom continua incrementant la producció de llenya, els darrers anys, la de fusta industrial minva. Hom ho atribueix a tales abusives (pèrdua d’un 70% de les reserves de fusta entre el 1980 i el 1984), que posen en perill el futur de la primera exportació tradicional (fins el 1973), si no són eficaces les reforestacions previstes. L’altre recurs forestal important, el cautxú, per culpa també de la secada periòdica del Sahel no ha assolit el nivell esperat. La pesca és relativament important a la regió lacustre, però estacionària des del 1979.

La mineria i la indústria

El subsol és pobre, i només produïa manganès i diamants com a productes importants per a la comercialització, fins que el 1977 començà l’extracció de petroli; el 1983 satisfeu el consum interior en un 90%, però s’havien tancat les mines de manganès i de diamants. A la plataforma continental, d’on procedeix el petroli, hi ha reserves més importants de gas natural (50000 hm3), no explotades per dificultats financeres i tècniques. La Costa d’Ivori també té bones reserves de ferro i d’altres minerals metàl·lics, tots sense explotar. La producció d’energia, molt baixa, es basa en el petroli (que és tractat en una refineria propera a Abidjan, la sisena d’Àfrica per capacitat) i en la hidroelectricitat, que el 1983 encara forní el 60,4% de l’energia elèctrica. La industrialització, encara incipient, es concentra a les àrees urbanes; la indústria alimentària és la més important (cervesa, oli de palma, sucre, carn, sucs i conserves d’ananàs, etc). Van assolint importància els materials de construcció (ciment, ceràmica), la indústria química (derivats del petroli, derivats del cacau, productes químics bàsics, fibres sintètiques, adobs, productes plàstics, etc.), la de la fusta, tèxtils (cotó, sintètics) i la metal·lúrgica (laminats i eines d’acer i alumini).

Els transports i les comunicacions

Les comunicacions són poc denses, amb 14,5 km de carreteres per cada 100 km2. Els ports principals són els d’Abidjan i de San Pedro. Alguns d’aquests ports són en albuferes litorals amb un grau artificial. També és navegable el curs baix dels rius. Hi ha aeroport internacional a Abidjan, i diversos de nacionals. Les mercaderies són exportades preferentment per mar i per ferrocarril, i els passatgers, per ferrocarril i per aire.

El comerç exterior

Els intercanvis amb l’estranger inclouen el cacau, el cafè i la fusta, i com a exportacions menors, petroli refinat i mantega de cacau. Importa principalment petroli brut (13,1%), arròs i blat (7,1%), vehicles (6,1%), ferro i acer, i maquinària, principalment de França (34,7% el 1983). Els primers clients són, després de França (19,05%), els Estats Units d’Amèrica (12,45%) i els Països Baixos (11,6%).

L'economia

Quan el 1960 accedí a la independència, la Costa d’Ivori era un país d’economia eminentment agrària: el 44% del PIB procedia del sector primari, un 9% del secundari i un 47% del terciari. El primer decenni, fins el 1970, fou d’una expansió sostinguda amb un 8% de mitjana anual del PIB, que, pel ràpid increment de població, equivalgué al 2,7% del PIB per habitant. El segon decenni el creixement fou més irregular, bé que encara registrà una mitjana del 6,2% anual del PIB o 14,5% del PIB per habitant. Cal distingir-hi dues etapes diferenciades. Fins el 1978 el creixement fou sostingut al ritme global anterior però amb un increment fins al 2,1% del PIB per habitant, anual. El contrast amb els estats veïns feu parlar del “miracle ivorià”, un creixement econòmic de base exclusivament agroforestal. Hom objectà que no era desenvolupament perquè hi mancava el progrés social, i aparegué el pla de desenvolupament econòmic i social 1976-80, que havia de fer front a la crisi del petroli (tot el combustible era importat). El 1978, quan el petroli propi permeté de minvar-ne la importació, hom arribà als 1.014 dòlars per habitant, el quart lloc d’Àfrica. Però aquell any i els successius caigueren els preus de la fusta, el cacau i el cafè, per aquest ordre, i el 1979 el creixement global es reduí a un 2%, i el 1980 no arribà a l’1%. La balança de pagaments havia esdevingut negativa el 1979 i hom endegà un altre pla quinquennal “econòmic, social i cultural” 1981-85, ple de bons propòsits i orientat a l’agricultura i l’artesania. Però un nou flagell, la secada del Sahel que ha afectat greument les producccions agràries i la hidroelèctrica, primera font pròpia d’energia, feu recular el PIB global en un 60,6% en tres anys (1982-84). En acabar el 1982 el PNB per habitant, per sota el miler de dòlars, ocupava el novè lloc d’Àfrica.

La geografia humana i la societat

La taxa de creixement de la població, del 30‰ (1980-85), és una de les més elevades del continent africà, a causa de la immigració procedent de Burkina Faso i de Mali i de l’alt índex de natalitat, del 46,4‰ (1980-85). La població urbana, encara poc nombrosa (32% el 1980), es concentra a Abidjan (que, amb 1.686.000 h el 1981 aplega el 17,3% del total del país) i a altres ciutats més petites, com Bouaké i Daloa. Més de 80 grups ètnics constitueixen la població indígena; en són els principals grups els baules (20%), els krus (17%), els mandes (14%) i els senufos (12%). Un 17% de la població, però, és d’origen estranger, principalment dels estats veïns (7,8% de Burkina Faso, 5,6% de Mali) i de França (0,9%). Aquesta diversitat dona un gran nombre de llengües, amb el francès com a llengua oficial. Les religions més practicades són l’animisme (44%), el cristianisme (32%) i l’islamisme (24%). No hi ha cap religió oficial.

La Costa d’Ivori és una república independent des del 7 d’agost de 1960. La constitució, promulgada a l’octubre del 1960 i esmenada els anys 1971, 1975, 1980 i 1985 estableix que el poder executiu resideix en el president de l’Estat, el qual és elegit per un període de cinc anys per sufragi universal directe. El poder legislatiu recau en l’Assemblea Nacional (175 membres), unicameral, la qual és directament elegida cada cinc anys. El Parti Démocratique de la Côte d’Ivoire, fundat el 1946, és l’únic partit polític legal. Costa d’Ivori és membre de l’ONU, de l’OUA, del Conseil de l’Entente i està associat a la CEE.

La història

Dels inicis al domini francès

La història anterior a l’establiment dels europeus és poc coneguda per l’escàs desenvolupament de la investigació arqueològica. Des del s. XIII arribà a aquestes contrades la influència dels estats de l’anomenada civilització sudanesa. Així, el nord-oest de la Costa d’Ivori, poblat dels malinkes, formà part de l’imperi de Mali (s. XIII-XVI) i en rebé la influència islàmica. La regió de l’est, en connexió amb l’actual Ghana, fou ocupada per pobles del grup àkan (originaris de l’alt Níger), amb una estructura familiar matrilineal. Al centre, els pobles senufos experimentaren la influència comercial que uní una bona part de l’Àfrica Occidental al Sàhara, i a la costa abans de l’arribada dels europeus. Finalment, al sud, a les selves prelitorals, la població, poc densa, malgrat la penetració des del nord, iniciada possiblement al s. XV, vivia en una organització patriarcal i conreava les clapes del bosc.

Des del s. XIV vaixells francesos de mercaders de Dieppe sovintejaren les anades al litoral de la Costa d’Ivori, però les condicions geogràfiques adverses d’aquest territori reduïren el tràfic comercial a productes locals, com l’ivori i un cert nombre d’esclaus, de manera que fins al començament del s. XVIII no s’establiren els francesos a Assinie. Al s. XIX, l’interès del govern francès a restablir a l’Àfrica Occidental un imperi perdut a les guerres napoleòniques i la possibilitat de comercialitzar-ne l’oli de palma feren que en fos reconeguda oficialment la possessió el 1842; el territori fou ampliat mitjançant pactes amb els caps tribals i foren creats nous establiments.

La colonització francesa

Després de la guerra francoprussiana (1871) les tropes hi deixaren només els mercaders, els quals aturaren la penetració anglesa, acabaren de possessionar-se de la costa l’any 1884, i amb les exploracions del capità Binger (1887-92) penetraren a l’interior del territori i el comunicaren amb Senegal i Níger. El 1893 es convertí en colònia autònoma, i el 1895 s’integrà dins el govern general de l’Àfrica Occidental Francesa. Els últims anys del s. XIX i primers del XX s’hi consolidà el control francès a l’interior, a través de la política repressiva que el governador Gabriel Angoulvant seguí entre el 1908 i el 1918.

Al mateix temps l’administració colonial començà lentament a bastir una xarxa de comunicacions que possibilità el posterior desenvolupament econòmic (construcció del ferrocarril entre la costa i l’Alt Volta, el més important, començat el 1904, però que no arribà a Ouagadougou fins el 1955, i el port d’Abidjan, que fou obert el 1951). A partir del 1930 experimentaren un gran impuls els conreus introduïts de cafè, cacau i bananes gràcies a la iniciativa dels colons blancs.

Al costat d’un nombre creixent —per les necessitats de l’administració colonial— d’africans amb un nivell elevat d’instrucció, hi havia una burgesia indígena de plantadors en condicions inferiors a les dels blancs. El pas, durant la Segona Guerra Mundial, de l’Àfrica Occidental Francesa del control de Vichy al de la França lliure (1943), donà la possibilitat a aquests plantadors indígenes d’assolir una certa influència política respecte a la metròpoli un cop acabada la guerra.

El Parti Démocratique de la Côte d’Ivoire (PDCI), creat per Félix Houphouët-Boigny, aglutinà aquesta burgesia indígena que pretenia d’assolir la direcció política de l’Estat. El partit s’incorporà més tard (1946) al Rassemblement Démocratique Africain, moviment creat també per Houphouët-Boigny per a reivindicar la igualtat política i ciutadana de tots els habitants de l’Àfrica Negra. Satisfetes les aspiracions bàsiques d’igualtat de drets de la burgesia indígena, la Costa d’Ivori s’integrà a la Communauté Française

La independència i el règim de Félix Houphouët-Boigny

La independència fou un procés gradual, anàleg al de tota la Union Française, i tingué lloc el 7 d’agost de 1960, amb Houphouët-Boigny com a president, i el PDCI com a partit únic.

Reelegit president en cada plebiscit, Houphouët-Boigny s’encarà  amb l’oposició d’algunes minories ètniques, amb enfrontaments entre ivorians i immigrants, amb intents militars de foragitar-lo del poder (especialment el 1963) i a un atemptat (1980). Moderat des del 1971, Houphouët-Boigny propugnà un diàleg —rebutjat per l’OUA (actual Unió Africana) i la majoria dels estats africans— amb la República de Sud-àfrica i orientà la seva política vers la col·laboració amb França i els estats francòfons de tendència conservadora, que fins a la dècada dels anys vuitanta li donà uns resultats relativament bons des del punt de vista econòmic i li garantí una certa estabilitat. El 1986 Costa d’Ivori restablí les relacions diplomàtiques amb Israel (trencades des del 1973) i amb l’URSS i altres països de l’Est (trencades des del 1969). 

A la darreria del 1985 Houphouët-Boigny fou reelegit —per sisena vegada— president de la república. El seu govern havia hagut d’enfrontar-se, al començament dels anys vuitanta, amb una sèrie de manifestacions i vagues dutes a terme per estudiants i joves treballadors que esdevingueren cròniques. Al mateix temps, hagué de fer front als conflictes originats per l’existència d’un nombre elevat de població immigrada, especialment ghanesa. La pressió per a democratitzar el règim esdevingué cada cop mes ineludible, especialment vers el final de la Guerra Freda. D’altra banda, al final de la dècada dels anys vuitanta, l’economia, poc diversificada i molt dependent de l’exportació de primeres matèries, especialment del cacau, entrà en una fase de declivi per la caiguda dels preus en els mercats internacionals.

El malestar cresqué amb les mesures dràstiques de reajustament com ara uns retalls del 10 al 40% dels preus dels salaris al febrer del 1990. Pel maig, després de trenta anys d’exercici de poder indiscutit, Houphouët-Boigny es veié obligat a legalitzar els partits de l’oposició i a accedir a l’esmena de la constitució. El setembre d’aquest any el papa consagrà la basílica de Notre-Dame de la Paix, una rèplica de la de Sant Pere de Roma, aixecada gràcies al “tresor personal” del president d’un país que el 1987 s’havia declarat insolvent.

No obstant això, en les eleccions s’imposà l’oficialista PDCI i Houphouët-Boigny pogué continuar en el càrrec. Legitimat pel triomf a les urnes, l’any 1992 endurí la repressió: cent opositors foren processats, i l’oposició decidí deixar el Parlament. Davant les pressions internacionals, el president Houphouët-Boigny es veié obligat a amnistiar els processats. Amb la seva mort al desembre del 1993 es tancà la primera etapa de Costa d’Ivori com a Estat independent.

Etapa multipartidista 

El president de l’Assemblea Nacional, Henri Konan Bédié, assumí el comandament de l’Estat amb el suport francès, malgrat les pretensions del primer ministre Alassane Ouattara. L’oposició reclamà la formació d’un govern d’unitat nacional, però el nou cap d’estat sufocà totes les protestes mitjançant la repressió. Les forces antigovernamentals s’agruparen en el Front Republicà (FR), dirigit per Laurent Gbagbo, i boicotaren activament les presidencials del 1995.

Aquests comicis se celebraren en un clima molt tens, marcat pels enfrontament ètnics i per les explosions de violència i xenofòbia, però Konan Bédié manipulà els resultats i aconseguí la reelecció. La divisió de l’oposició permeté al PDCI consolidar la seva posició en les legislatives del 1995. L’any 1997 fou de relativa estabilitat política. Els líders dels partits de l’oposició es preparaven per a les eleccions presidencials del 2000, tot i les maniobres polítiques del president Konan Bédié. Els indicadors macroeconòmics começaren a ésser controlats i s’obrí la possibilitat de signar noves línies de crèdit amb el Banc Mundial i l’FMI, acords que arribaren al febrer del 1998.

Al juny del mateix any, Bédié reformà la Constitució i reservà enormes poders que desvirtuaren, de fet, el caràcter democràtic del sistema polític. Tot indicava que l’hegemonia del president Konan Bédié i el seu partit, el Partit Democràtic de la Costa d’Ivori (PDCI), es consolidaria amb aquesta reforma i amb l’inici d’una campanya orientada a desqualificar el principal candidat de l’oposició, Alassane Ouattara, nascut a Burkina Faso. La campanya contra Ouattara era una manifestació més de la progressiva politització dels conflictes ètnics del país, procés que es materialitzà en una ràpida extensió de sentiments xenòfobs que afectava sobretot els musulmans del nord del país i els immigrants de Mali i Burkina Faso.

Al desembre del 1999, el general Robert Guei donà un cop d’estat militar, el primer en la història del país, que comportà la immediata finalització de la majoria d’ajuts internacionals que arribaven a Costa d’Ivori. Tot i així, Guei convocà eleccions presidencials per a l’octubre del 2000, en què es presentà com a candidat en el marc d’una nova reforma constitucional que restringia el sufragi passiu als originaris de Costa d’Ivori. Les eleccions, marcades pel boicot del PDCI i l’Agrupació dels Republicans (RDR), foren guanyades per Laurent Gbagbo (59,4%), del Front Popular d’Ivori (FPI). Enfrontats, a grans trets, el sud cristià i el nord musulmà, malgrat el triomf de Guei el boicot i un estat d’insurrecció generalitzada el foragitaren del poder i instauraren el cristià Laurent Gbagbo, percebut com a vencedor.

L'espiral de desestablilització

El desacord d’Ouattara amb la instauració de Gbagbo fou el detonant de noves hostilitats, a l’octubre. No obstant això, en les eleccions legislatives del desembre l’FPI de Gbagbo fou el partit més votat. El 2001, després d’un intent de cop d’estat (gener), Gbagbo i Ouattara entraren en negociacions per a posar en marxa un procés de reconciliació que a l’agost del 2002 culminà en un primer govern compartit. Els desacords sobre aquesta fórmula i la negativa a desmobilitzar-se d’alguns grups de militars comportaren la continuació de la violència, en el curs de la qual morí el general Guei. Els musulmans, dividits en tres moviments el més important dels quals és el Moviment Patriòtic de Costa d’Ivori (MPCI), es feren forts al N del país.

A l’octubre es reprengueren les negociacions, avalades per la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO), se signà un alto el foc i fou desplegada una força de pacificació interafricana i francesa. Al gener del 2003, en negociacions a París amb la mediació de França, les Nacions Unides i diversos estats africans, Gbagbo acceptà formar un nou govern de reconciliació nacional, rebutjat per alguns sectors del sud, els quals iniciaren un seguit de revoltes que degeneraren en matances i en un caos general, davant dels quals, al maig, el Consell de Seguretat creà la Missió de l’ONU a la Costa d’Ivori (MINUCI), integrada per forces panafricanes i franceses.

Malgrat que al juny les forces rebels declararen la fi de la guerra i s’integraren al govern d’unitat, no cessaren ni la violència ni la inestabilitat: el mes següent fou descobert un complot per a assassinar Gbagbo, i al setembre l’oposició es retirà temporalment del govern. Al març del 2004 tingué lloc una massacre en una manifestació contra Gbagbo a Abidjan. L’atac de l’aviació ivoriana contra un destacament militar francès a Bouaké, al novembre del 2004, provocà la ruptura de les relacions entre Gbagbo i França i la paralització de l’acord de pau del 2003.

Poc després, l’ONU decretà l’embargament d’armes. Al desembre del 2004 Gbagbo introduí canvis significatius en la legislació, entre els quals cal citar l’abolició d’exigència de parentiu ivorià directe per accedir a la presidència. A l’abril del 2005 govern i rebels declararen acabades les hostilitats, tot i que al juny es produí una massacre a la ciutat de Duekoue. El conflicte civil, a més d’un nombre indeterminat però molt elevat de víctimes i desplaçats, produí l’enfonsament de l’economia. La comunitat africana, encapçalada pel president sud-africà Thabo Mbeki, fou incapaç de resoldre el bloqueig en el decurs de la cimera celebrada a l’octubre del 2006 a Abuja (Nigèria).

Davant la impossibilitat d’avançar, l’ONU aprovà prorrogar un any el mandat presidencial de Gbagbo en un país dividit per una zona militar internacional, amb presència de 4.000 soldats francesos i 7.000 cascs blaus de l’ONU, UNOCI, que el 2004 substituí les MINUCI. Al desembre, Charles Konan Banny fou designat primer ministre de consens triat per tres mediadors: Sud-àfrica, Nigèria i Níger. Al llarg del 2006 Banny fou l’encarregat de desmobilitzar les Forces Noves (FN) i intentar organitzar les eleccions per l’octubre.

El fracàs d’aquesta temptativa comportà que a l’octubre el Consell de Seguretat de l’ONU prorrogués un any el mandat de Gbagbo, que havia acceptat la candidatura d’Ouattara a les futures eleccions en representació de l’Agrupament dels Republicans (AR), molt implantat al nord, on viuen majoritàriament musulmans. Al març del 2007 fou signat un nou acord de pau a Ouagadougou, impulsat per Blaise Compaoré, president de Burkina Faso, pel qual Guillaume Soro, el dirigent de les insurgents Forces Noves (FN), esdevenia primer ministre provisional.

Els acords, supervisats per la Missió de les Nacions Unides a Costa d’Ivori (ONUCI), contemplaven la incorporació dels combatents de la guerrilla a l’exèrcit regular i precediren una revifada de l’economia (enfonsada pels anys de conflicte), especialment de les exportacions dels productes bàsics, el cacau i el cafè. A diferència d’aquests, les Nacions Unides mantingueren l’embargament internacional sobre el comerç de diamants.  Al començament de l’any següent, el Fons Monetari Internacional acordà cancelar gairebé una quarta part del deute extern de la Costa d’Ivori.

Durant el 2008, però, tampoc no es pogueren realitzar les eleccions presidencials previstes que havien de culminar el procés de pau, el qual, a més, patí altres entrebancs, com ara la lenta desmobilització dels rebels del nord, i Gbagbo i Soro n'acordaren de nou l’ajornament, i al febrer del 2010 esclataren violents enfrontaments amb motiu del registre del cens. Com a resultat, Gbagbo dissolgué el govern i formà un govern de concentració. 

Finalment, a l’octubre se celebrà la primera volta de les eleccions presidencials, en les quals el marge amb què Gbagbo s’imposà sobre Ouattara no fou suficient per a proclamar-se vencedor. Celebrada la segona volta al mes següent, la comissió electoral donà com a vencedor Ouattara sobre Gbagbo (54% contra 46%), però el Tribunal Constitucional qualificà el resultat de fraudulent i donà la victòria a Gbagbo, en contra del dictàmen de l’ONU, la Unió Africana i altres organismes, la UE i els EUA. Poc després esclataren enfrontaments armats entre els partidaris d’ambdós, que comportaren la intervenció de l’UNOCI i de França. A l’abril del 2011, en una ofensiva conjunta de França i les forces d’Ouattara, Gbagbo fou assetjat i finalment detingut, cosa que permeté a Ouattara ocupar la presidència.

Llegir més...