i Costa Rica | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Costa Rica

Nom oficial deRepública de Costa Rica (es)
Nom oficial deRepública de Costa Rica (es)

República de l’Amèrica Central, que s’estén entre l’oceà Pacífic, a l’oest, i l’Atlàntic, a l’est, i entre Nicaragua, al nord, i Panamà, al sud; la capital és San José.
Població: 
4.354.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
51.100 km2

La geografia física

L’estat és travessat de NW a SE per les serralades de Guanacaste i Central, anomenades també Cordilleras Volcánicas, i la de Talamanca, amb volcans extingits o d’activitat periòdica a les dues primeres, entre els quals es destaquen l’Irazú (3.432 m alt.) i el Turrialba (3.328 m). El cim més alt és el Chirripó (3.820 m), a la Cordillera de Talamanca. Al peu de les serralades hi ha una sèrie de depressions, la més gran de les quals, la Meseta Central, té una altitud mitjana de 1.600 m, amb dues valls, la de San José i la de Guarco. Les costes de la mar Carib són baixes i s’estenen entre dues penínsules: Nicoya i Osa. Les costes del Pacífic tenen considerables entrants (badies de Santa Elena i Coronado i golfs del Papagayo, Nicoya i Chiriquí) i diversos caps. El clima és equatorial: a la plana litoral, suavitzat pels aires oceànics, amb temperatures mitjanes de 22° a 32°C i pluges de l’ordre dels 4.000 mm; és més calorós al litoral del Pacífic que al de l’Atlàntic; la temperatura mitjana de la Meseta és de 20°C, amb precipitacions d’uns 1.800 mm. Els rius, curts i de poc cabal, es reparteixen en tres vessants: el del llac Nicaragua, el de l’Atlàntic i el del Pacífic, i els més importants són el Sapoá, Sarapiquí i San Juan. La vegetació és de tipus equatorial, sobretot al litoral; a les parts altes o fredes hi ha prats i boscs de caràcter temperat.

La geografia econòmica i l'economia

Venda de fruita a San José, capital de Costa Rica
© J.A. Afonso
L’activitat agrària constitueix la principal font de riquesa. Els productes més importants són el cafè, la canya de sucre, el cacau, el tabac, el cotó i les bananes (producció controlada per la United Brandts, antiga United Fruit Company, i la Standard Fruit Company). La United Fruit havia estès les plantacions per les costes del Carib, fins que una epidèmia dels bananers aconsellà, el 1941, el trasllat de les plantacions a les costes, no tan humides, del Pacífic; el 1958 la Standard Fruit (i altres empreses menors) reprengué les plantacions del Carib amb treballadors antillans. Avui les dues grans firmes exporten el 80% d’una producció que, amb més d’un milió de tones anuals, ocupa el setè lloc de l’Amèrica Llatina. Uns altres conreus cobreixen el mercat interior (cereals, com arròs i blat de moro, a més de llegums, patates, mandioca, cacauets, cítrics, nous de palma i cocos). Entre la ramaderia, el bestiar boví és el més important, seguit del porcí i de l’equí. L’explotació forestal (cedre, banús, guaiac) no hi és plenament desenvolupada, si hom té en compte l’extensió de boscs de la regió. La pesca hi té poca importància fora de l’oceà Pacífic.

Els principals productes del subsol són l’or i la bauxita, seguits del sofre, el plom, el manganès i el petroli. Però llur explotació industrial encara no havia començat el 1983, fora de l’or. Després toca el torn al petroli i a la bauxita. Hi ha salines en explotació. La indústria és en ple desenvolupament des del 1960: hi predominen les petites empreses, i les principals indústries són l’alimentària (sucre, carn, conserves de peix, oli de palma, derivats del cacau, cervesa), la tèxtil, la de materials de construcció (ciment), la química (adobs nitrogenats, productes derivats del petroli), la del paper i de transformació de la fusta i del tabac.

La xarxa de comunicacions, bé que insuficient, és de les més esteses de l’Amèrica Central. Els ports principals són els de Limón (Carib) i Puntarenas (Pacífic). Juan Santamaría n'és l’aeroport internacional (inaugurat el 1955) a San José.

Hom importa productes manufacturats (química i maquinària), a més de petroli i productes alimentaris, i exporta carn, sucre, cacau, cafè i bananes. Els EUA i l’Alemanya Federal són els principals estats que tenen intercanvis comercials amb Costa Rica.

La moneda, el colón, té una doble cotització: el canvi lliure, que, del desembre del 1980 al del 1982, passà d’11,52 colones per dòlar a 62; i el canvi oficial, que se situà a 48 colones per dòlar en acabar l’any 1984, i que fou devaluat quatre vegades.

Costa Rica, ben administrada, havia assolit, després d’una puja del PIB del 8,9% el 1977, el cinquè lloc de l’Amèrica Llatina en PIB per habitant, amb 1.843 dòlars. La pèrdua de poder adquisitiu ha comportat una davallada (deguda en part, a l’increment de població) del 30,5% en tres anys, que ha continuat el 1983 malgrat el redreçament d’un 1% en el PIB global.

La geografia humana i la societat

EL creixement demogràfic costa-riqueny és força important, per tal com les taxes de natalitat, tot i que disminueixen, són elevades (34,4‰ el 1969 i 29,7‰Q el 1981) i les de mortalitat van baixant, principalment les de mortalitat infantil (67,1‰ el 1969 i 18‰ el 1981). Això no obstant, presenta l’índex de creixement menys elevat de l’Amèrica Central. La població, distribuïda irregularment, es concentra principalment a l’altiplà, on hi ha la més gran aglomeració del país: San José. La província del mateix nom té una densitat (180 h/km2) molt més elevada que la mitjana nacional (48 h/km2) i concentra el 36% de tota la població costa-riquenya. L’índex de població urbana, però, del 43,9%, no és gaire elevat. La major part de la població és criolla (86,8%), bé que hi ha també amerindis (5.000), mestissos (7%), negres i mulatos; els amerindis es distribueixen per les províncies de Limón, Guanacaste, Puntarenas i San José, i els negres per Puntarenas i Limón, província, aquesta darrera, on constitueixen el 33,2% de la població. La llengua oficial és la castellana. El catolicisme, religió oficial de l’estat, és practicat pel 96,8% de la població.

Costa Rica és una república unitària de tipus presidencial, independent des del 1821. Segons la constitució del 1949, el poder executiu és exercit pel president (assistit per dos o un vicepresident) i el gabinet de ministres que el president nomena. Aquest i els vicepresidents són elegits simultàniament per sufragi directe per a un període de quatre anys. El poder legislatiu és exercit per l’Assemblea Legislativa, unicameral, composta per 57 membres elegits per quatre anys. Els principals partits polítics són el Partido de Liberación Nacional (PLN), fundat el 1948 i de tendència socialdemòcrata, i el Partido Unidad Social Cristiana (PUSC), fundat el 1984, d’ideologia democratacristiana. Costa Rica és membre de l’ONU, de l’OEA, de l’Aliança per al Progrés i de l’ODECA.

La història

A l’època prehispànica el territori era gairebé despoblat: només s’hi establiren algunes tribus aïllades. Eren pobles agrícoles que treballaven la pedra i feien ceràmica; són notables els objectes metàl·lics trobats a la península de Nicoya. Colom resseguí les costes atlàntiques de Costa Rica durant el quart viatge. Posteriorment, diverses expedicions en recorregueren el territori: Juan Vázquez Coronado n'inicià la colonització definitiva amb la creació de la ciutat de Cartago el 1563 i fou nomenat adelantado mayor de la província de Costa Rica. La inexistència d’or i l’oposició dels indis feren decidir els colonitzadors a conrear les fèrtils valls de l’altiplà i a criar mules destinades a Panamà. Dependent de la capitania general de Guatemala, la petita colònia castellana s’esforçà a assegurar la ruta de Panamà, i inicià el conreu del cacau a la costa atlàntica. La vida, molt precària al s. XVII, adquirí un fort impuls al s. XVIII, quan l’eix econòmic de l’estat passà de Cartago i la costa atlàntica a San José i la costa del Pacífic, a causa de la ruïna del cacau provocada pels atacs dels pirates i dels indis mosquitos. El 1717 fou fundada Heredia, el 1737, Boca del Monte (més tard San José), i Alajuela el 1761. L’hostilitat dels indis obligà els agricultors a tenir cura ells mateixos de les terres i en propietats petites. Costa Rica no passà per les lluites d’independència: el 25 d’octubre de 1821 el governador Juan M. Cañas formà una junta provisional, però el 1822 Cartago es declarà partidària de la incorporació a l’imperi mexicà, mentre que San José proclamava la república i l’annexió a Colòmbia. La victòria dels republicans menà la capital a San José i la inclusió de Costa Rica dins les Províncies Unides de l’Amèrica Central (1825). El 14 de novembre de 1838 el president Carrillo declarà la plena sobirania de Costa Rica i promulgà una primera constitució. Però fou el president José M. Castro (1847-49) qui donà al país l’estabilitat definitiva amb una sèrie de reformes i una nova constitució; el 31 d’agost de 1848 en fou proclamada la independència absoluta. El conreu del cafè, introduït vers el 1808, des del 1835 prengué un impuls enorme gràcies al mercat anglès i a les prudents mesures dels governs successius. La prosperitat general, l’equilibri demogràfic i la legislació liberal atorgaren a Costa Rica una estructura molt estable. El 1878 el president Tomás Guardia cedí a la United Fruit Company (UFC) l’explotació d’unes quantes plantacions de bananes a la costa atlàntica en canvi de la construcció d’una via fèrria; més tard, tota la zona occidental fou dedicada al conreu de bananes i fou introduïda població negra i mulata. Això comportà la penetració nord-americana en la política i l’economia de Costa Rica. Així, durant la Segona Guerra Mundial Costa Rica declarà la guerra a l’Eix.

El 1948 hi esclatà una guerra civil i Costa Rica fou envaïda des de Nicaragua. José Figueres, líder del revolucionari Partido de Liberación Nacional, acabà la guerra i hom dissolgué l’exèrcit (1948). José Figueres, president els anys 1953-58, formulà un programa socialdemòcrata, amb el suport dels plantadors de cafè, i hagué d’afrontar múltiples incidents fronterers amb Nicaragua, però feu que Costa Rica esdevingués un dels països més democràtics de l’Amèrica Llatina. El succeïren a la presidència de la república el conservador Mario Echandi Jiménez (1958), Francisco Orlich Bolmarich, del Partido de Liberación Nacional (1962), José Joaquín Trejos Fernández (conservador, 1966), José Figueres (PLN, 1970), Daniel Oduber Quirós (PLN, 1974), Rodrigo Carazo Odio (conservador, 1978), Luis Alberto Monge Álvarez (PLN, 1982) i Óscar Arias Sánchez (PLN, 1986).Pel febrer del 1982, el socialdemòcrata Luis Alberto Monge guanyà les eleccions, i amb un programa d’austeritat intentà fer front a un deute extern que havia portat el país a una situació de pràctica fallida. En política exterior, s’esforçà a mantenir una neutralitat difícil respecte al conflicte nicaragüenc, posició més difícil encara quan la ‘contra’ havia establert repetidament les seves bases en territori costa-riqueny. Per consegüent, les relacions amb Nicaragua fluctuaren d’acord amb les incursions sandinistes en aquesta zona i amb l’actuació variable de Costa Rica respecte a les bases de la ‘contra’. Les relacions entre ambdós països arribaren al seu punt més baix quan Costa Rica boicotejà una reunió del grup de Contadora el 1985 i decidí de crear un cos antiguerrilla amb ajut nord-americà. El 1986 se celebraren eleccions, que guanyà Oscar Arias Sánchez, també del PLN. El nou president es proposà la renegociació del deute extern, així com el refermament de la posició neutral respecte al conflicte nicaragüenc, objectius només parcialment aconseguits a causa de la continuació dels conflictes i de la pressió dels EUA per tal que la ‘contra’ pogués utilitzar el territori costa-riqueny com a base d’operacions. D’altra banda, Arias hagué d’enfrontar-se al descontentament d’amplis sectors de la població afectats per les mesures d’austeritat decretades pel govern a la darreria del 1986. Arias aconseguí, l’octubre del 1989, de reunir una cimera de setze caps d’estat per celebrar el centenari de la democràcia en el país i acabar el seu mandat amb una caiguda de la inflació i de l’atur. 

Les eleccions del febrer del 1990 foren favorables a Rafael Angel Calderón, del Partido de la Unidad Social Cristiana (PUSC), les promeses populistes del qual es mostren cada cop més irrealitzables, mentre pugen els preus dels transports públics, de l’electricitat i de la gasolina, i la inflació augmenta espectacularment. Quant a política exterior, hom proposa de sotmetre a referèndum el projecte de crear un parlament centramericà, projecte ben acceptat per tots els països de la regió. El mandat del president Rafael Ángel Calderón, del Partit d’Unitat Social Cristiana, elegit al febrer del 1990, es caracteritzà per dur a terme un pla d’austeritat per a afrontar la crisi econòmica que patia el país (alts índexs d’inflació i dèficit públic), cosa que provocà l’oposició sindical, nombroses vagues i protestes inèdites al país des de feia dècades. Al febrer del 1994, les eleccions presidencials i legislatives donaren el triomf al Partit d’Alliberament Nacional; José M.Figueres Olsen fou elegit nou president. El 12 de juny de 1995, Figueres i el líder de l’oposició signaren un pacte per a la reorganització de l’estat, que comportava la reforma de la seguretat social i nombroses privatitzacions. Novament, això provocà una allau de protestes i divisions internes a l’interior del partit governamental entre els sectors més identificats amb l’ideari socialdemòcrata, vigent des del 1948, i aquells més favorables a les polítiques neoliberals. Durant l’any 1996, el president José María Figueres s’hagué d’enfrontar a la crisi econòmica més greu des del 1980. Així, el 1997 fou un any d’escàs creixement, que no revertí pràcticament en el poder adquisitiu de la ciutadania. Aquest fet repercutí decisivament en les eleccions (presidencials, legislatives i municipals) del febrer del 1998, guanyades pel Partit de la Unitat Socialcristiana (PUSC) de Miguel Ángel Rodríguez, enmig d’una creixent crisi de l’històric Partit d’Alliberament Nacional de l’expresident. El nou president inicià un procés de confluència i debat de les diverses forces polítiques i socials del país en el Fòrum de Concertació Nacional, amb la finalitat de guanyar legitimitat a l’hora d’emprendre un conjunt de reformes econòmiques. La conjuntura desfavorable del 2000 i el 2001, amb una caiguda del creixement del PIB al voltant de l’1,5%, representà una intensificació de problemes estructurals, com ara el deute extern, la inflació i el dèficit fiscal, davant dels quals els EUA, el seu aliat i protector a la regió, instaren el govern a prendre mesures de liberalització, (ja iniciada el 1998 amb la instal·lació de fàbriques de components electrònics a càrrec d’algunes multinacionals) i l’abandonament d’alguns monopolis estatals. En l’àmbit polític, dins la proverbial estabilitat del país, al març del 2000 la proposta de reelecció dels candidats a la presidència es resolgué en un referèndum de vot afirmatiu. Aquest mateix any, el descobriment de diversos casos de corrupció dins del Partit d’Alliberament Nacional comportà l’escissió d’un grup de militants que, liderats per Otton Solís, fundaren el Partit d’Acció Ciutadana (PAC), de tendència socialdemòcrata, que en les eleccions presidencials i legislatives del 2002 esdevingué la tercera força per darrera del PLN i el PUSC, guanyador dels comicis, el líder del qual, Abel Pacheco, accedí a la presidència. La gestió del nou govern, centrada en la continuació de les reformes de l’economia, suscità fortes oposicions: al maig del 2003, tres ministres dimitiren a causa de la vaga dels treballadors de les empreses estatals de l’energia i les telecomunicacions en resposta als plans de privatització, a la qual se sumaren també els mestres pel retard en el pagament dels sous. Paral·lelament a les reformes en l’economia, el gener del 2004 el govern signà amb els EUA el Central American Free Trade Agreement (CAFTA) o Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica Central, que suscità una viva oposició d’amplis sectors davant la qual hom emplaçà la seva ratificació en referèndum tres anys més tard. Aquest mateix any la vida política i social del país es veié sacsejada per l’acusació contra el PUSC i el PLN. L’acusació, confirmada, comportà la investigació dels anteriors caps d’estat Rafael Calderón, José María Figueres i Miguel Ángel Rodríguez, el qual dimití el càrrec de secretari general de l’Organització d’Estats Americans. Tot i els escàndols que afectaren el PLN, el carisma d’Oscar Arias aconseguí derrotar en les elecccions del 2006 Otton Solís i el PAC, que esdevingueren el líder i la primera força de l’oposició, respectivament. La legislatura tingué com a eix central la ratificació del CAFTA en referèndum que, malgrat la potent oposició de sindicats i partits d’esquerra, fou aprovat amb el 51,5% dels vots. El mandat d’Arias també comportà canvis en política exterior, en particular l’obertura de relacions amb la Xina Popular (amb el previ trencament de relacions amb Taiwan) i l’anunci de represa de relacions amb Cuba (trencades el 1961). El 2007 el govern reforçà la política mediambiental que ha portat a Costa Rica a ser considerat un dels exemples de política conservacionista més reeixit i, també a causa de l’estabilitat, un dels destins turístics més sol·licitats, fins al punt d’esdevenir la principal font de riquesa. El 2009 l’expresident Calderón fou sentenciat a cinc anys de presó per delictes d’apropiació indeguda. Aquests anys fou un motiu de preocupació també la creixent penetració del narcotràfic procedent de Colòmbia i Mèxic, que feu augmentar considerablement el nivell de violència, davant la qual hom plantejà restablir l’exèrcit (abolit el 1949). En les eleccions presidencials del febrer del 2010 la vicepresidenta i oficialista Laura Chinchilla, amb el 47% dels vots, derrotà clarament l’opositor Solís (25%) i esdevingué la primera dona en ocupar la presidència de Costa Rica. Tanmateix, en les parlamentàries celebrades el mateix any el seu partit no aconseguí la majoria i hagué de recórrer a aliances per a formar govern. Amb l’accent posat en la seguretat ciutadana, diversos escàndols de corrupció i l’atur contribuïren a erosionar la popularitat del govern i de la presidència. En política internacional, l’any 2011 les Nacions Unides intervingueren en una disputa fronterera amb Nicaragua que amenaçava en convertir-se en un conflicte armat. En les eleccions presidencials de l’abril del 2014, el candidat del centrista Partido de Accion Ciudadana (PAC), fundat el 2001, trencà amb la seva victòria el tradicional partidisme dominant al país centreamericà.

Data de revisió: 
2014-04-14
Llegir més...