i Gustave Courbet | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Gustave Courbet

pintura pint
Pintor francès.
Ornans, Doubs, 10 de juny de 1819 — La Tour de Peilz, Vaud, 31 de desembre de 1877

Fill d’un terratinent viticultor i net, per part de mare, d’un vell revolucionari que l’influí ideològicament. S'instal·là a París el 1839. Pot ésser considerat un autodidacte, format al Louvre en la còpia dels venecians del segle XVI, de Velázquez i de Rembrandt.

La seva primera etapa fou marcada pel Romanticisme (Els amants feliços, 1844, i L’home de la pipa, 1846, museu de Montpeller); el 1844 fou admès al Salon pel seu Autoretrat amb un gos negre (Petit Palais, París). Intuí el canvi de mentalitat que portà el positivisme i el 1849 pintà Els picapedrers (Dresden, destruït durant la Segona Guerra Mundial) i l’ampli Enterrament a Ornans (1849, Louvre), quadres que provocaren polèmiques. El 1852 feu amistat amb el teòric socialista Pierre-Joseph Proudhon, que l’influí profundament i del qual, un cop mort, feu el retrat (1865, Petit Palais). Quan el 1855 el Salon li refusà El taller del pintor (Louvre), autodefinit com a “al·legoria real”, organitzà paral·lelament una exposició finançada pel col·leccionista de Montpeller Alfred Bruyas, a casa del qual havia pintat el famós Bonjour M. Courbet (1854, museu de Montpeller); al catàleg d’aquesta exposició publicà el seu manifest del realisme, on declarava la voluntat de reflectir els costums, les idees i els aspectes de la seva època. Aquest realisme el portà també a la interpretació de temàtiques sexuals amb una gran llibertat (Les dorments, 1866, Petit Palais). Deixant de banda els temes mariners del 1870 (Louvre), els paisatges eren la part més fluixa de la seva obra; per contra, fou molt destre en retrats i autoretrats, i també en la pintura d’animals en llibertat.

Des del 1864 conreà l’escultura (Pescador nu, 1861-62, que corona una font a Ornans). El 1870 refusà la Legió d’Honor i, ja en plena guerra amb Alemanya, esdevingué president d’una comissió d’artistes creada per protegir el patrimoni artístic. A causa de l’enderrocament de la columna napoleònica de la plaça Vendôme, fet del qual ell es declarà innocent, fou empresonat en caure la Comuna, circumstància que el portà a conrear la natura morta. Refusat per Meissonier al Salon del 1872, es retirà a Suïssa i es dedicà a la producció en sèrie, ajudat pel seu deixeble Chembino Pata, a fi de satisfer els deutes que hom li atribuí en ésser processat. Dibuixant mitjà i pintor vigorós però irregular i sovint matusser, representà en l’art la inquietud intel·lectual i social de la seva època.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...