Situació i presentació
Estès a l’esquerra del Fluvià, el qual en forma, en part, el límit meridional. El límit occidental amb Maià de Montcal (Garrotxa), és el torrent de Malhivern, afluent per l’esquerra del Fluvià, al qual riu desguassa just al límit d’ambdós termes. El límit NW coincideix parcialment amb la riera de Can Vellana, fent una mena de tascó que s’interna vers septentrió entre els termes municipals de Maià de Montcal i Cabanelles (Alt Empordà). El límit N amb aquest darrer municipi prossegueix més a llevant per la riera de Cal Fluvi de Turbany, que desguassa a la riera de Sant Jaume, afluent del Fluvià, punt en què el límit del terme davalla cap a migdia irregularment fins a arribar al Fluvià. El territori és ondulat, amb algunes petites elevacions.
El terme comprèn el poble i cap de municipi de Crespià, i els veïnats de la Llavanera, Pedrinyà, Pompià i Portell. És travessat per una carretera local que duu a Banyoles i que al NE es bifurca en una carretera que porta a Espinavessa i una altra que empalma amb la N-260 que va de Portbou a Sant Jaume de Llierca, ja en el terme de Cabanelles.
La població i l’economia
Vers el 1380 Crespià tenia una població (crespianencs) de 26 focs, dels quals 22 eren eclesiàstics. El 1553 hi havia 53 focs, que representen uns 220 h aproximadament. El cens del 1718 enregistrà 259 h i el del 1787 en consignà 444. Aquest creixement demogràfic perdura fins el 1860, any en el qual s’arriba als 797 h. A partir del segle XX s’inicià una davallada demogràfica, així, el 1900 hi havia 607 h, 393 h el 1960 i el 1970 només 276 h, que davallaren a 224 h el 1981. El 1991 hi havia 231 h que passaren a 232 h el 2001 i a 241 h el 2005.
L’agricultura és l’activitat econòmica predominant, complementada amb la ramaderia. La resclosa de Serinyà, situada aigua amunt del poble de Crespià, permet regar uns terrenys tradicionalment dedicats al secà i on es produeixen cereals (blat i ordi), conreus industrials (gira-sol) i farratge. Destaquen les explotacions avícoles i porcines. Els conreus de vinya i olivera en altres temps eren molt importants.
L’apicultura, avui pràcticament desapareguda, ha estat sempre molt arrelada al terme gràcies en part a les variades espècies d’herbes aromàtiques de la contrada, que confereixen a la mel una gran qualitat. Encara es manté amb força vitalitat la Fira de la Mel, celebrada el darrer cap de setmana de febrer. Aquesta fira, documentada el 1895, té un origen medieval, quan Crespià era un dels punts més importants d’exportació de mel, sobretot a Itàlia a través del port de Gènova. Malgrat que la producció de mel va anar davallant, i fins i tot la fira va desaparèixer a la dècada de 1960, després de la seva recuperació el 1980, ha esdevingut una fira molt concorreguda.
El poble de Crespià
El poble de Crespià (138 m i 179 h el 2006) és a l’esquerra del Fluvià a mig km del riu. L’església parroquial de Santa Eulàlia, d’origen romànic, va ser modificada i engrandida al segle XVI; tot i així, conserva encara vestigis de l’església del segle XII: la porta, amb quatre arquivoltes en degradació, té a sobre una finestra; hi ha una torre rectangular, sobre la qual s’aixeca el campanar, al costat septentrional de la façana; l’absis, que va ser sobrealçat i és parcialment encastat en una construcció veïna, té una finestra i un fris dentat, damunt mènsules. Posseeix un notable retaule de marbre. Al segle XVI va ser engrandida amb dues naus més i se li construïren unes noves voltes. A l’extrem meridional de la façana, més baixa, hi ha una torrella de defensa que revela que l’edifici va ser fortificat. El lloc és documentat als segles XI i XII (Crispianus) i el seu nom podria provenir d’una antiga vil·la romana. El 1698 era lloc reial.
La festa major de Santa Eulàlia s’escau el diumenge després del 10 de desembre. És tradicional la romeria al santuari de la Mare de Déu del Mont, celebrada cada any el diumenge de Pasqua Granada. Documentada al segle XVI, sembla que s’originà amb motiu d’una antiga prometença feta per la gent de Crespià, en agraïment per haver-se salvat d’una epidèmia de pesta.
Altres indrets del terme
Al NW del terme hi ha el veïnat de Pedrinyà (19 h el 2005), centrat per l’església de Sant Just i Sant Pastor, sufragània de la parròquia de Crespià. El lloc pertanyia al segle XIV al castell de Dosquers.
Prop de Pedrinyà es localitza l’important jaciment paleontològic d’Incarcal, pertanyent al Pliocè inferior. Es tracta d’uns grans forats reomplerts d’argiles, en els quals s’han trobat gran quantitat de fòssils de plantes i grans mamífers datables entre els 700 000 i els 1 600 000 anys d’antiguitat.
Al veïnat de Portell (4 h el 2005), situat a l’esquerra del Fluvià i a ponent del cap de municipi, s’hi conserven les restes de dues esglésies: Sant Bartomeu de Basset (o del Portell), en ruïnes, i Sant Miquel de la Roca. Aquesta última església, més ben conservada, està construïda aprofitant un gran abric natural, al bell mig d’un cingle sobre el riu Fluvià. Malgrat que és esmentada l’any 1131, sembla que té un origen molt més primitiu. Probablement es tractava d’un eremitori, inscrit, segons Badia i Homs, dins la tradició d’origen oriental dels santuaris dedicats a l’arcàngel Miquel, situats en coves i indrets enlairats.
En aquesta zona del Portell, o Castellar del Portell, muntanyosa i acinglerada, es descobriren restes d’un antic poblat indígena preromà, que perdurà fins a l’època romano-republicana. En època romana, el terme de Crespià fou solcat per una important via que enllaçava Empúries i altres viles litorals amb les zones mineres dels Pirineus, fins al coll d’Ares, descrivint la via del Capsacosta. Aquesta via es veia envoltada de tot un seguit d’establiments romans que, juntament amb algunes troballes de ceràmica i altres objectes, fan pensar en un origen romà del poble.
El veïnat de Pompià (7 h el 2005) és al N de Crespià, vora el límit municipal amb Cabanelles, i el de la Llavanera (28 h el 2005) és situat a la part més oriental del terme, i fa de límit amb el poble d’Espinavessa, ja dins del terme de Cabanelles (Alt Empordà).