coll de la Creu Coberta

Coll del pla de Barcelona, desfigurat per la urbanització de la ciutat, al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat.

Prop seu s’hi bifurcaven els camins des de Barcelona (portal de Sant Antoni) vers Molins de Rei pel coll Blanc (que al seu pas per Hostafrancs ha conservat el nom de carrer de la Creucoberta ) i vers Sant Boi de Llobregat per Santa Eulàlia de Provençana. El 1344 la ciutat hi construí una creu de terme, la creu de Sant Antoni, que consta ja com a coberta al s. XV; fou refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista. Al s. XV (i fins el 1715) hom hi instal·là les forques principals de la ciutat (la parròquia del Pi anava processionalment a cercar els cossos dels ajusticiats per tal d’enterrar-los), i entre els s. XVII i XIX hi hagué molins de vent. El darrer terç del s. XVIII la carretera de la Creucoberta esdevingué un dels passeigs preferits dels barcelonins. El lloc fou fortificat pels napoleònics en 1808-13, i el 1821, durant l’epidèmia de la febre groga, hi fou alçat un campament de barraques (dit de la Constitució ). Enderrocada la creu a la fi del Trienni Constitucional (1823), el 1824 hi fou traslladada la del cementiri del Pi, la qual desaparegué definitivament vers el 1850. A l’indret d’aquest coll el 1908 fou urbanitzada la plaça d’Espanya.