i parc natural del cap de Creus | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

parc natural del cap de Creus

Aspecte del cap de Creus
© C.I.C - Moià
Espai natural protegit a l’extrem oriental dels Pirineus, a l’Alt Empordà.

Bé que la zona fou considerada d’interès biològic i paisatgístic des del 1984 i, en conseqüència, mereixedora de protecció, no fou fins el 1998 que el Parlament de Catalunya aprovà la llei que constituïa el parc natural, que comprèn 13 886 ha, principalment la península del cap de Creus i la serra de Rodes; inclou la totalitat del municipi de Cadaqués i part dels de Port de la Selva, Llançà, Roses, Palau-saverdera i Vilajuïga. Hom hi diferencia diversos nivells de protecció, els més estrictes dels quals afecten les reserves naturals integrals terrestre (cap de Creus i cap de Norfeu) i marina (illa de s’Encalladora). La urbanització de la zona és prohibida i hi són permeses les activitats tradicionals, bé que controlades. La zona presenta un interès paisatgístic i biològic remarcable. Des de la perspectiva estrictament geològica, les roques de cap de Creus constitueixen un registre de l’evolució geològica de l’escorça mitjana durant la formació d’una serralada de plegament. Les estructures de deformació que hi afloren formen un conjunt únic i un dels més rics, tant en qualitat com en quantitat, de tot el món, circumstància que fa que aquesta àrea sigui reconeguda com una referència clau per a l’estudi de processos de deformació, metamorfisme i magmatisme. Pel que fa a la vegetació, la tala i els incendis, afavorits per un clima especialment ventós, han fet desaparèixer el bosc originari. La vegetació més comuna és la brolla mediterrània, amb força espècies interessants com l’endèmica Armeria ruscinonensis (als roquissars abocats a la mar), la lleterassa, l’olivella, el pteridòfit Isoestes durieui (als fons de les valls humides) i la gran falguera Osmunda regalis . El cap de Creus, concretament, és riquíssim en molses i hepàtiques i sobretot en líquens, que formen comunitats molt complexes. L’avifauna és pròpia de biòtops rocosos àrids i, en ésser el punt més oriental de la península Ibèrica, hi és notori el flux aviari migratori. És l’hàbitat de diverses espècies endèmiques d’invertebrats. Es destaquen també la fauna submarina i les formacions coral·lines.

Col·laboració: 
MMC / LlCM
Llegir més...