i Crònica | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Crònica

Edició del 1558 de la Crònica de Ramon Muntaner
© Biblioteca de Catalunya
historiografia historiog
Obra de Ramon Muntaner, la més llarga i la més popular de les quatre grans cròniques catalanes.

Per escriure-la l’autor es valgué de la seva gran experiència i de les seves extraordinàries condicions de narrador. Historia un ampli període que va des de l’engendrament de Jaume I (1207) a la coronació d’Alfons el Benigne (1328). El seu testimoni augmenta de vàlua a mesura que avança la crònica. Per a l’engendrament del Conqueridor el cronista es valgué d’una cançó de gesta refosa que ja prosificà Desclot; després, fins a la mort de Pere el Gran (1285), Muntaner sembla acudir principalment a texts historiogràfics no sempre ben recordats, bé que excepcionalment pot disposar d’experiències personals de coneguts de la generació immediatament anterior a la seva i algun cop de reminiscències de la seva infantesa i primera joventut. Després ja pot posar a contribució les seves experiències i les dels seus contemporanis, la qual cosa li permet de donar informació del regnat d’Alfons el Franc, tan poc atès per les altres cròniques medievals, de les lluites a Sicília i Calàbria dels lustres finals del segle XIII i sobretot de l’expedició de la Companyia Catalana a Orient, de la qual fou canceller i mestre racional. En aquests episodis, als quals el cronista dedica els seus millors cinquanta-un capítols, l’obra arriba al seu punt culminant i de major interès històric, literari i emocional. En aquest aspecte la crònica constitueix una font única entre les occidentals i de molt més valor que les poques orientals que s’hi refereixen. Tenen també gran interès els capítols dedicats al govern del mateix cronista a les illes de Gerba i els Quèrquens, com també els relatius a la campanya de Sardenya iniciada el 1323. Clouen l’obra sis extensos capítols en els quals són exposades amb gran minuciositat i brillantor les cerimònies de la coronació d’Alfons III a Saragossa els dies de Pasqua del 1328. En referir-se a la preparació de l’expedició a Sardenya, Muntaner inclogué una composició en vers alexandrí, integrada per dotze tirades monorimes de vint versos cadascuna, en llenguatge aprovençalat, que titulà Sermó. Havia d’ésser cantada amb el mateix so o tonada de la cançó de gesta francesa Gui de Nanteuil, i fou enviada al rei Jaume II i a l’infant Alfons quan estaven organitzant aquella expedició el 1322. Aquest text és, doncs, anterior a la crònica, que fou començada, segons pròpia declaració, el 15 de maig de 1325 i degué ésser acabada el 1328 o poc temps després.

Tot i una evident tendència a l’exageració, malgrat algunes tergiversacions en defensa del prestigi dels reis del casal de Barcelona, i a despit d’algun episodi totalment inventat, l’obra té una gran vàlua com a font històrica, sobretot per al període posterior a la mort de Pere II. Muntaner, que, com era habitual en el seu temps, concebé la seva obra per a ésser escoltada més que no llegida individualment, aconseguí en tot moment una comunicació directa amb el seu oïdor: per a això se serveix principalment de procediments propis de les cançons de gesta i de les novel·les cavalleresques en prosa i en vers. També hi contribueix l’estil directe i col·loquial i l’ús freqüent de dites populars, refranys i proverbis. Les exageracions, tret característic, responen també a aquesta familiaritat del llenguatge, que és molt pur i ple de gràcia i vivacitat, tot i no posseir una gran riquesa de recursos.

L’obra tingué una profunda i ininterrompuda repercussió en la historiografia posterior; hom la troba combinada amb la de Desclot i inclosa en compilacions i cròniques universals. Inspirà en una gran mesura la novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc. Fou objecte d’una primera impressió a València el 1558, i d’una segona a Barcelona el 1562. En feren paràfrasis Francesc de Montcada en castellà el 1623, i, en francès, Gustave Schlumberger el 1902. Ha inspirat una paràfrasi novel·lada en castellà a Ramon J. Sender (1969). Ha estat objecte de tres traduccions castellanes, dues de franceses, una d’alemanya, una d’italiana i una d’anglesa, sense comptar-hi les fragmentàries. Els historiadors l’han haguda de posar repetidament a contribució, i en aquest sentit cal subratllar sobretot l’ús que n'han fet Rubió i Lluch, Nicolau d’Olwer, Soldevila, Martínez i Ferrando i Klüpfel. Poc temps després d’acabada, fou objecte de tres continuacions. La primera, conservada, es refereix a esdeveniments dels anys 1328 i 1329. La segona, de la qual hom només coneix les rúbriques, historiava fets del darrer d’aquests anys. La tercera, també només coneguda per les rúbriques, fou escrita per l’almirall Galceran Marquet sobre esdeveniments de la guerra amb Gènova del 1334. La continuació conservada és de força interès per la informació que conté, però és inferior a la part de Muntaner quant a valor literària.

Col·laboració: 
MCA
Llegir més...