Fou governador de Flandes en marxar (1506) Felip el Bell cap a Castella; succeí el seu cosí Charles de Croÿ (1509) com a preceptor del futur Carles V, del qual fou conseller durant el primer viatge del rei a la península Ibèrica (1517-20). Intentà d’orientar la política reial cap a l’amistat amb França, en col·laboració amb el canceller Jean Sauvage; mort aquest (1518), hi hagué de renunciar per l’elecció de Carles com a emperador (1519). Durant l’estada del rei a Catalunya féu de mitjancer entre ell i els agermanats valencians, per als quals obtingué el reconeixement oficial. La seva actitud hostil envers els catalans no pogué impedir una entesa entre ells i el rei a les corts de 1519-20. De retorn a Castella, on era malvist per la seva rapacitat i el seu nepotisme i pel fet d’ésser estranger, la seva presència a Valladolid al costat del rei provocà un avalot, preludi de les Comunitats. El 1520 anà amb el rei a Alemanya per a la coronació imperial.