i Manuel Cruells i Pifarré | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Manuel Cruells i Pifarré

ciències polítiques polít, història hist i literatura lit
Polític i escriptor.
Barcelona, 1910 — Barcelona, 1988

Ingressà a l’orde caputxí a 11 anys i en sortí el 1930. Estudià història medieval catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborà en els “Estudis Universitaris Catalans”. Militant d’Estat Català, col·laborà en “La Publicitat”, i durant la guerra civil de 1936-39 dirigí el “Diari de Catalunya”. A l’exili francès, el 1939, col·laborà en la represa de la “Revista de Catalunya” i fou un dels fundadors i dirigents més destacats del Front Nacional de Catalunya, encapçalant-ne l’activitat clandestina al Principat des del 1940, amb els intervals d’un empresonament (1943-45) i una estada a França (1947-50). Havent abandonat el FNC el 1970, romangué pròxim a Estat Català (1973-78) i, més tard, ingressà a ERC, on formà part de l’executiu i dirigí el periòdic “La Humanitat”. Col·laborador en “Tele-Estel”, “Serra d’Or”, “Canigó” i “Avui”, publicà obres doctrinals (El catalanisme és una revolució, 1937; Per la continuïtat de la Renaixença, 1963; Els silencis de Catalunya, 1966 i Regionalisme en el món modern, 1969, etc) i treballs d’història contemporània (Els fets de maig: Barcelona 1937, 1970; Francesc Macià, 1971; Salvador Seguí el “Noi del Sucre", 1974; El separatisme català durant la guerra civil, 1975; La revolta del 1936 a Barcelona, 1976; Escrits a la presó de Barcelona, 1944-45, 1977; La societat catalana durant la guerra civil, 1978, etc).

Llegir més...