Vers el 1368 vengué Bestracà a Pere Blan, i el 1371 Calonge fou reincorporat a la corona per Pere III de Catalunya-Aragó. Féu les primeres armes en la guerra contra Castella (a Carinyena, el 1363); el 1371 fou almirall a Sardenya i lluità a Càller contra els Arborea; el 1375 actuà d’ambaixador a França prop del duc d’Anjou. Dirigent de l’oposició a la cort de Montsó del 1383, després serví Joan I, i el 1391 fou camarlenc del rei Martí a Sicília, on es distingí en la repressió de la revolta dels barons enemics de la corona catalanoaragonesa. Fou premiat amb extenses baronies a l’illa (Francofonte, Terranova, Monforte, Calatabiano, etc), que heretà el seu segon fill, Joan. El 1393 era capità general de l’estol que havia d’anar a Sardenya, i després serví el rei Martí en la diplomàcia (negociacions amb els comtes d’Armanyac i de Cardona el 1396) i en l’administració (vicecanceller de València el 1400). En morir el seu parent Gilabert (VII) de Cruïlles (1395), arran d’un plet, hagué de retornar les baronies de Cruïlles a la vídua, Elvira de Puigpardines. El 1394 comprà el castell de Sant Esteve de Palamós (Baix Empordà).