i Cuba | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cuba

Nom oficial deRepública de Cuba (es)

Estat de l’Amèrica Central, a les Antilles, format per les illes de Cuba (la major de les Antilles), de la Juventud i més de 1.600 cayos i petites illes; la capital és l’Havana.
Població: 
11.241.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
109.884 km2

La geografia física

El relleu i la geologia

L’illa de Cuba, la superfície de la qual representa el 95% de la de l’estat, és constituïda per un sòcol antic de roques eruptives i metamòrfiques, recobert de materials sedimentaris del Secundari i Terciari, especialment calcaris del Juràssic i del Cretaci, juntament amb margues i material volcànic. Els moviments orogènics al llarg del Secundari i Terciari donaren lloc als tres eixos muntanyosos de l’illa, separats per extenses planes calcàries que ocupen la major part del territori. El primer eix que s’originà fou el massís d’Alturas de las Villas, en el Cretaci; la Sierra de Guaniguanico, dividida en les serralades d’Órganos i de Rosario, del material calcari, es formà a l’Eocè inferior, mentre les muntanyes esquistoses de Trinidad i de Sancti Spíritus, al centre del país, que constitueixen la Sierra del Escambray, es formaren per una falla de corriment durant l’Eocè superior; la serralada més important del país, Sierra Maestra, de materials volcànics, on hi ha el cim més alt de l’illa, Turquino (2.005 m alt.), es formà entre el Miocè i el Pliocè. Les planes són predominantment calcàries. Els cayos, o petites illes d’origen coral·lí, formen els arxipèlags de Los Canarreos i Jardines de la Reina, al sud, i els de Camagüey i Los Colorados, al nord. La major part de la costa és baixa, d’aiguamolls, entre els quals es destaquen, per més de 4.000 km2, els de Zapata. Hi ha sectors on s’han format terrasses d’abrasió fòssil marina, la més important de les quals és la del cap Maisí, a 480 m d’altitud sobre el nivell del mar.

El clima

El clima és tropical a la regió occidental, però la influència dels vents freds del nord produeix una oscil·lació tèrmica anual més acusada que la de la regió oriental, on predomina la influència dels alisis. La temperatura mitjana anual és de 25 °C. Hi ha dues estacions ben diferenciades des del punt de vista de la pluviositat: l’hivern és sec (desembre-abril), i l’estiu, plujós (maig-novembre), amb dues màximes de pluja ocasionades pels alisis. La mitjana anual de pluviositat oscil·la entre 1.100 i 1.500 mm.

La hidrografia i la vegetació

Bosc humit a la província de Matanzas
© J. Mariné
La xarxa hidrogràfica és molt complexa, formada per petits rius, entre els quals només es destaca el Cauto (250 km), que segueix un curs paral·lel a Sierra Maestra, i el Toa, més curt però més cabalós. Alguns rius són de cabal intermitent i d’altres, a causa de l’abundància de terrenys calcaris, corren parcialment o totalment sota terra. La vegetació clímax només es conserva a les muntanyes, amb predomini de bosc humit. A les planes, on alternaren el bosc humit i la sabana, actualment predominen les plantacions de canya de sucre; als sectors no conreats hi ha gramenets. La vegetació és diferent segons la natura calcària o silícia del terreny; la sabana es forma en terrenys argilosos o sorrencs.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

Malgrat els esforços de desenvolupament industrial, l’agricultura continua tenint un pes considerable en el conjunt del PIB (7,2% el 1999) i en la població activa (15%). El 30% de la superfície és dedicada als conreus, mentre que les pastures en representen el 27% i els boscs el 24%. La propietat de la terra fou col·lectivitzada amb la reforma agrària: la primera llei (1959) disposà l’expropiació dels latifundis i l’eliminació dels arrendaments; la segona llei (1963) creà les empreses agrícoles estatals i les associacions de petits camperols. Els latifundis d’abans de la Revolució s’organitzaren en granges estatals, segons el model soviètic. El 1987, el 75% de la terra agrícola (incloent-hi els pasturatges) era gestionada per prop d’un miler de cooperatives. Per tal d’evitar el mercat negre, en 1982-86 el govern liberalitzà el mercat dels productes agraris. Els resultats poc satisfactoris sota el sistema col·lectivista i la fi del suport soviètic (pel qual el sucre i la canya de sucre cubans exportaren a preus per damunt dels fixats pel mercat) afavoriren la progressiva transferència de les explotacions a mans privades: el 2000 només el 30% de la superficie agrícola restava sota control estatal i, d’altra banda, hom permeté novament a les cooperatives comercialitzar pel seu compte part de la producció. El principal producte agrícola és la canya de sucre, el qual constitueix encara més del 50% de les exportacions, malgrat el progressiu descens de la producció (de 66 milions de tones de canya el 1983, hom passà a 36 milions el 2000). El segon producte agrari d’exportació és el tabac, acreditat com el millor del món en la varietat Vuelta Abajo. La producció total, però, ha enregistrat un progressiu declivi, i passà d’un històric segon lloc del món (rere els EUA) fins al cinquè de l’Amèrica Llatina i al vint-i-tresè mundial el 1994. És conreat en explotacions reduïdes anomenades vegas. Uns altres productes, eventualment exportables, són el cafè, fruites tropicals (bananes, ananàs, cítrics, cocos) i fibres tèxtils com cotó, henequén, kenaf, etc. Només per al consum intern es conreen cereals, com arròs, blat de moro i melca, tubercles, com moniatos, patates i mandioca, a més de tomàquets, cacauets i cacau. L’explotació forestal hi és important. Hom n’extreu goma, resina, olis, fibres, escorces tintòries, llenya i fusta de pins, caoba, cedre, majagua i de les plantades de nou, com eucaliptus, tec i casuarina. La ramaderia, important, aprofita les abundants pastures i és constituïda sobretot per bestiar boví, porcí i aviram. El bestiar equí té també una importància notable (dissetena cabana mundial el 1999); el cabrum és l’únic bestiar que ha tingut un descens. La pesca augmentà gràcies a la creació de la flota d’altura, i, així, de les 28.000 t del 1959 hom passà a unes 200.000 el 1983, tot i que el 1999 havien disminuït a 122.400 t.

La mineria i la indústria

El sector secundari aportava el 1998 prop del 36% del PIB i ocupava el 24% de la població activa. Cuba disposa d’una considerable varietat de recursos miners. Hi ha importants jaciments de níquel a Nicaro i Moa —el 1997 en produí el 7,7% del total mundial, el cinquè lloc—, de coure a Matahambre i Mantua, de cobalt i de crom. Altres minerals metàl·lics són la baritina i el ferro. Hi ha també reserves d’or i plata. Com a minerals no metàl·lics hi ha sal marina, pirites de ferro, sílex i altres materials de construcció. Hom extreu també gas natural i petroli. La producció de cru cobreix al voltant del 20% de les necessitats del país, tot i que els carburants representaven el 1999 un 28% de les importacions. La majoria de l’electricitat prové de centrals alimentades amb petroli; la hidroelectricitat és gairebé inexistent. La indústria més important és l’alimentària, que a la meitat dels anys noranta representava entre el 30% i el 35% del valor de la producció industrial. Destaquen els subsectors de les begudes alcohòliques (rom, cervesa), les refineries del sucre (Puerto Padre, Vertientes, Cienfuegos, Antilla, etc.) i les manufactures del tabac (cigars havans, substituïts progressivament per cigarrets), localitzades sobretot a l’Havana. També hi ha indústria tèxtil (cotó, fibres dures, fibres artificials) i del calçat a Matanzas, Ariguano, Alquízar i Gibara. La branca metal·lúrgica consta principalment d’una acereria a l’Havana, i diverses plantes de refinatge de níquel (Nicaro, Moa, Punta Gorda). Santiago i l’Havana disposen també de refineries de petroli i de fàbriques de productes químics (fertilitzants, pintures, àcid sulfúric, pneumàtics) i farmacèutics. És important també la producció de ciment.

Els transports i les comunicacions

La xarxa de comunicacions ferroviàries suma un total de 14.331 km (1997), amb la particularitat que 9.638 km no són oberts al públic, perquè hom els destina al servei exclusiu de les empreses sucreres. El servei ordinari és operat per Ferrocarriles de Cuba, de titularitat estatal. Les carreteres sumen 60.858 km (asfaltades en un 50%), vertebrades per una autovia de 1.144 km, entre Pinar del Río i Santiago de Cuba. 3.209 km més tenen la condició d’autovia o autopista. La flota mercant cubana, força desenvolupada, disposava de 105 vaixells de gran tonatge el 1998. El port de l’Havana és, amb diferència, el principal, atès que concentra prop del 60% de les mercaderies. Altres ports importants són el de Santiago, Cienfuegos, Nuevitas, Matanzas, Antilla, Guayabal i Mariel. Aeroports internacionals a l’Havana, Santiago, Camagüey, Varadero i Holguín.

El comerç exterior

Fins a la segona meitat dels anys vuitanta, el comerç amb els estats del COMECON i, especialment, amb l’URSS, fou vital per al sosteniment de l’economia cubana (els intercanvis amb aquests països equivalien al voltant del 65%-70% del comerç exterior global), i en bona part s’efectuaven a preus no competitius. En dissoldre’s el bloc soviètic, el dèficit comercial s’accentuà (mitjana anual de —27,7% en 1990-99).

Elaboració d’havans
© J. Mariné
El principal producte de l’exportació és encara el sucre (53% del valor total), seguit dels minerals i concentrats (24%), productes derivats de la pesca (7%), tabac (6%) i altres productes agrícoles (2,1%). Les importacions tenen els carburants com a partida principal (27%). Aliments (20%), maquinària (16%), manufactures bàsiques (15%) i productes químics (8,7%) són també rellevants. Entre els principals clients hi ha Rússia (23,3% el 1999), el Canadà (14,5%), els Països Baixos (13%), Espanya (8%) i la Xina (3,6%), i d’entre els proveïdors, Espanya (20%), França (8,2%), el Canadà (8%), la Xina (7,7%), Itàlia (7%) i Rússia (4%).

Els serveis

El sector dels serveis aportava el 1998 el 57% del PIB i ocupava, aproximadament, el 50% de la població activa. El turisme constitueix, especialment des de la caiguda dels règims socialistes, un recurs econòmic fonamental. Cap al 1977 aprofitant l’aixecament parcial de les restriccions a la circulació de persones per part dels EUA, el govern cubà emprengué una política d’expansió del sector. Cap a la meitat dels anys noranta la major part dels turistes provenien d’Europa i del Canadà. La banca fou nacionalitzada el 1960, i el 1984 entrà en vigor la legislació bancària. El 1997, per tal d’adaptar el sistema financer del país a una economia més orientada envers el mercat, fou creat el Banco Central de Cuba en substitució del Banco Nacional de Cuba. Amb el mateix propòsit hom ha creat diversos bancs subsidiaris especialitzats.

L’economia

El 1961 el govern cubà trencà els lligams econòmics amb els Estats Units d’Amèrica i emprengué una política de diversificació de conreus i d’industrialització. Per dur-la endavant entrà progressivament en l’òrbita econòmica soviètica: l’URSS començà a comprar mitja producció cubana de sucre a uns preus estables, més alts que els internacionals, en canvi de petroli a preus més baixos que els internacionals.

La catedral barroca de l’Havana, capital de Cuba
© J. Mariné
Aquest suport, que s’accentuà a partir del 1972 arran de l’expulsió de Cuba de l’OEA (la qual imposà un blocatge econòmic fins el 1975) i el consegüent ingrés al COMECON, permeté a l’illa assolir un nivell de vida comparativament elevat, sobretot en relació amb el conjunt de països de l’Amèrica Llatina: el 1979, la renda per habitant era de 1.410 $, xifra que situava Cuba en el vuitè lloc de l’Amèrica Llatina. No obstant això, els esforços duts a terme per la Junta Central de Planificación no aconseguiren impulsar un veritable creixement econòmic i, en perdre el suport soviètic, es feren més evidents les mancances de l’economia cubana, agreujades, a més, per les sancions comercials amb les quals els anys noranta els EUA han sotmès Cuba per tal de desgastar el règim castrista. Així, hom estima el declivi del PIB cubà al voltant del 7% anual de mitjana en el període 1989-93. El 1994, per tal d’afrontar la nova situació, el govern liberalitzà l’economia amb algunes mesures sense precedents, entre les quals una substancial reducció de les ajudes estatals a les empreses, la gradual introducció del mercat lliure, la propietat privada i l’obertura al capital estranger en tots els sectors llevat de la defensa, la sanitat i l’ensenyament i, especialment, el desenvolupament de les infraestructures turístiques. La nova orientació semblà afavorir la recuperació: en 1994-2000, el PIB cresqué a raó del 3,8% anual de mitjana. L’any 2000 el PIB per habitant s’estimava en 1.700 $ i l’atur en el 6% de la població activa.

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

La població ha tingut un creixement considerable en els tres darrers decennis del segle XX (un 38,6% al llarg de 1968-2000), gràcies, sobretot, a una elevada natalitat i a una mortalitat que hom ha mantingut baixa (entre el 6,6‰ i el 7,3‰ en el mateix període). No obstant això, aquest creixement no ha estat uniforme, atesa la minva gradual de la taxa de natalitat (28,9‰ el 1968, 16,3‰ el 1982 i 12,7‰ el 2000), tal com reflecteix l’evolució del creixement vegetatiu al llarg d’aquests anys: el 1970 era del 21‰, el 1982 del 10,5‰ i el 2000 del 5,4‰. L’any 2000 l’esperança de vida mitjana era d’uns 76 anys. La densitat de la població és de 100,3 h/km2 (1998). De predomini urbà (75%), és, però, de repartiment irregular: la ciutat de l’Havana concentra el 20% de la població en el 0,6% del territori; la província homònima (excloent-ne la població de la capital) i la de Santiago són les més poblades; les menys poblades són les províncies de la Isla de la Juventud, Camagüey i Matanzas. La població és formada per mulats (51%), blancs (37%) i negres (11%). Els negres són descendents dels esclaus que, des d’Àfrica, foren portats a Cuba al segle XVI.

Les llengües i les religions

El castellà és la llengua oficial i l’única parlada, un cop anihilada la població ameríndia autòctona. No hi ha cap religió oficial i totes les religions hi són permeses; el catolicisme és la religió predominant, amb més d’una tercera part d’adherents sobre la població total. D’importància semblant són els cultes afrocubans (santeria), que amalgama elements animistes i cristians. Els protestants representen prop d’un 3% de la població. D’altra banda, és també elevat el nombre d’ateus, agnòstics o, simplement, irreligiosos.

L’ensenyament

L’ensenyament és gratuït en tots els nivells. És basat en els principis marxistes leninistes i, segons aquests, inclou tant el treball manual com intel·lectual. Es divideix en preescolar, fins a cinc anys, que inclou les guarderies, en primari, des de sis anys, obligatori, en secundari, des de dotze anys, subdividit en dos cicles (inferior i superior), que pot ésser general i tècnic, i en superior i universitari, amb cinc universitats, dirigides per un consell superior universitari i sis centres d’ensenyament superior. A meitat dels anys noranta hom estimava l’analfabetisme en un 5%. Els mitjans de comunicació són directament controlats per l’estat. El diari oficial és Gramma, fundat el 1965, que, des del 1990, és l’únic de periodicitat diària, amb un tiratge d’uns 400.000 exemplars. La radiodifusió depèn del ministeri de comunicacions, de l’Instituto Cubano de Radiodifusión i de l’Empresa Cubana de Radio y Televisión.

El govern i l’administració

Cuba és una república socialista que té com a llei fonamental de l’estat la constitució del 1976, la qual fou la primera aprovada després de la Revolució del 1959. L’òrgan suprem de l’estat és l’Assemblea Nacional del Poder Popular, que consta de 601 diputats elegits cada cinc anys per assemblees municipals sobre la base de les candidatures presentades pel Partido Comunista de Cuba, l’únic partit polític autoritzat. L’assemblea nacional elegeix del seu si el Consell d’Estat (òrgan permanent de l’assemblea), el president del qual és alhora cap de l’estat i cap de govern, càrrec que ha estat detingut, successivament, per Fidel Castro (1959-2008) i Raúl Castro (2008-2018) i des del 2018, Miguel Díaz-Canel. Cuba és membre de l’ONU.

La història

Els pobles de la Cuba precolombina

En el període precolombí, Cuba fou habitada per indis del tronc arauac. Els més antics i primitius eren els siboneys, de cultura gairebé paleolítica i que habitaven en coves, dominats o foragitats pels taïnos, els quals construïren espaioses cabanes, canoes, conrearen la iuca, el moniato, el ricí, el blat de moro, diverses fruites, el tabac i el cotó, que filaven i teixien. Els caribs, antropòfags establerts a les Petites Antilles, també d’origen sud-americà, hostilitzaven els taïnos de Puerto Rico i Haití i, no tan sovint, els de Cuba. Cristòfor Colom descobrí les costes cubanes el 27 d’octubre de 1492. Diego Velázquez de Cuéllar en dirigí la conquesta (1511) i hi fundà Baracoa, Bayamo, Santiago, Puerto Príncipe, Sancti Spíritus, Trinidad i l’Havana (1512-15). El treball forçós en els placeres, els mals tractes, els suïcidis col·lectius i les epidèmies (1519 i 1530) exterminaren gairebé els indis (d’uns vuitanta mil que hom creu que n'hi havia a l’arribada dels castellans, en restaven tres o quatre mil a mitjan segle).

La Cuba ramadera (segles XVI-XVII)

Des del 1513 foren introduïts a Cuba esclaus negres per substituir els indis, però els conqueridors, empobrits per la manca d’or i de la mà d’obra, no podien comprar-ne gaires, i anaren abandonant l’illa per acompanyar Hernán Cortés en la conquesta de Mèxic (1519-21), Pizarro en la del Perú (1532-34) i Hernando de Soto en la de la Florida (1539); aleshores es produïren revoltes d’indis i incursions de corsaris francesos, que atacaren l’Havana (1555). Tanmateix, la situació estratègica d’aquest port feu que hom l’escollís com a punt de reunió obligat dels vaixells de la flota que, un o dos cops l’any, duien a Sevilla els tresors del Perú, Nova Granada, Mèxic i les Filipines. Voltada l’Havana de fortificacions aleshores inexpugnables, el manteniment de fortins i guarnició, sostinguts amb tribut mexicà, fou una font de riquesa per a hisendats i veïns, que feien de proveïdors, llogaven esclaus com a manobres i convertien la ciutat, quan arribava la flota, en una immensa casa de joc i de prostitució. Fins al segle XVIII els hatos, immenses heretats ramaderes (els més petits tenien una llegua rodona, i els més grans, dues-centes o més), donaren a l’illa una fesomia tan diferent de la precolombina (cavalls i xais hi havien estat introduïts pels castellans) com de la contemporània. El tabac era conreat per petits propietaris, parcers o precaristes a qui els hisendats ramaders cedien un tros. La Real Factoría de Tabacos monopolitzà el comerç del tabac des del 1717, i obligava els vegueros a cremar els excedents de collita que la factoria no comprava, la qual cosa donà lloc a les revoltes del 1717, 1720, 1723 i 1792. Al segle XVII, corsaris holandesos i anglesos atacaren pobles de la costa, hisendes aïllades i blocaren a vegades l’Havana, sobretot durant la guerra dels Trenta Anys.

La Cuba de la gran expansió sucrera (1762-1834).

Les guerres angloespanyoles del segle XVIII, sobretot les de 1739-43 i les de 1779-83, enriquiren el capital cubà, armador d’expedicions corsàries a les Antilles angleses o holandeses i a Virgínia, i proveïdor de l’armada. La mateixa guerra del 1762, malgrat dos mesos de setge i deu mesos d’ocupació anglesa de l’Havana, amb morts, fam, misèria, la destrucció del Castillo del Morro i el saqueig, significà, per al comerç i per als hisendats, guanys de milions de pesos i els beneficis de la llibertat de comerç relativa que els anglesos imposaren durant l’ocupació. Els capitals acumulats així, les reformes administratives i fiscals del regnat de Carles III, la llibertat de comerç sovint concedida o tolerada amb els EUA, independitzats des del 1776, i l’esperit d’innovació i d’empresa del patriciat cubà permeteren que al darrer terç del segle XVIII l’economia cubana fes una gran passa endavant amb l’expansió de la canya de sucre. A mitjan segle XVIII només hi havia un centenar d’hisendes, que produïen cinc o sis mil roves anuals de sucre en molins de bous; vint anys després hi havia més de 400 hisendes i hom exportava 500.000 roves anuals de sucre (unes 7.500 tones), xifra multiplicada per sis del 1806 al 1810, i per dotze del 1826 al 1830: l’illa tenia ja aleshores un miler d’ingenis de vapor. El tràfic marítim s’havia triplicat del 1761 al 1791. La població, que no passava d’uns 30.000 habitants a mitjan segle XVII, era de 140.000 h el 1762, de 272.300 h el 1791, de 630.980 h el 1817 i de 704.487 h el 1827. A causa de l’expansió sucrera hom importà més esclaus en vint anys que no durant els dos segles anteriors (n’hi havia 40.000 el 1774, 65.000 el 1792 i gairebé 200.000 el 1817). Cap més colònia espanyola no tenia una proporció de població negra tan grossa (43% el 1793, i del 48% al 60% entre el 1792 i el 1860), i la rebel·lió dels esclaus de la veïna Haití l’any 1791, amb extermini dels blancs, explica en part que a Cuba (on foren acollits refugiats d’Haití i, més endavant, serien acollits refugiats reialistes de les guerres a l’Amèrica del Sud) no hi hagués més moviments independentistes coneguts que els de les lògies “Soles y Rayos de Bolívar” (1823-24) i “Águila Negra” (1828). Tot al llarg del segle XIX foren més freqüents les gestions d’una part del patriciat cubà perquè Cuba fos annexada pels EUA com un estat més, sudista i esclavista (1810, 1822, intent d’invasió del general Narciso López del 1846 al 1851, 1854), sobretot en èpoques de temor que la metròpolis imposés l’abolició de l’esclavitud o bé traves efectives al tràfic africà, abolit en tractats internacionals des del 1817, però tolerat expressament per la Capitanía General. De fet, les autoritats colonials explotaren, tot el segle, l’alternativa “Cuba será española o será negra”, mantenint-hi, si no promovent-hi, el tràfic d’esclaus, que només minvà del 1841 al 1849 i després, definitivament, a partir del 1860 (120.489 esclaus introduïts del 1827 al 1841, 15.000 del 1841 al 1849, i 35.600 del 1849 al 1865). La Junta de Fomento de l’Havana introduí culis xinesos a partir del 1847 a manca de noves trameses africanes (uns 140.000 xinesos fins el 1873, d’estatut semiesclau) i també promogué la immigració gallega.

Els catalans a Cuba

Després de la independència de les colònies continentals d’Amèrica foren molts els catalans que s’establiren a Cuba. Intervingueren en la indústria del sucre, del tabac, del rom i de la blanqueria i especialment en el petit comerç al detall, d’on s’originà la dita “¡Dios mío, quien fuera blanco, aunque fuera catalán!”.

Soldat català a Cuba
© E. Molner
Catalunya hi exportava teixits, oli, vi i aiguardent; n’importava cafè, sucre, canya, rom, tabac, cotó i fustes fines. Intervingueren també en el comerç del tassall (tasajo) i en el d’esclaus. Encara hi perduren en algunes indústries cognoms catalans, com Bacardí en el rom i Gener i Partagàs en el tabac. Fortunes com les de Josep Xifré, Antoni López i López o Joan Güell, fetes en bona part a Cuba, ajudaren a la capitalització de la indústria catalana de la segona meitat del segle XIX. En la cultura cubana influïren catalans com Marià Cubí (que, el 1831, dirigí la Revista Bimestre Cubana, a l’Havana), Francesc Camprodon (que hi publicà les seves Poesías, algunes en català), el jesuïta Benet Vinyes, fundador de l’observatori astronòmic de l’Havana, i Claudi Minó, catedràtic de la Universitat de l’Havana. Al costat dels capitans generals catalans Francesc Dionís Vives (1823-31), Marià Rocafort (1932-33) i Emerencià Weyler (1896), que es distingiren per la repressió del moviment independentista cubà, Antoni Maria Claret, arquebisbe de Santiago de Cuba del 1849 al 1857, denuncià els mals tractes que sofriren els esclaus negres i la corrupció d’algunes autoritats, i Frederic Capdevila fou el defensor dels estudiants cubans afusellats el 1871. Alguns dels dirigents independentistes eren catalans o d’ascendència catalana: José Martí, Bartolomé Massó, Tomàs Gener, Antoni Giberga o Josep Miró i Argenter. Les associacions catalanes a Cuba han estat molt nombroses; cal mencionar-ne el Club Català, de l’Havana, el Centre Balear, el Grup Nacionalista, de Santiago de Cuba, i, especialment, la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, fundada el 1841, la més antiga de l’illa. Amb el moviment catalanista, molts d’aquests grups es polititzaren i convocaren, sota la presidència de Francesc Macià, l’Assemblea Constituent de l’Havana (1928), en la qual hom redactà la Constitució Provisional per a Catalunya. Hi foren celebrats també els Jocs Florals de la Llengua Catalana (l’Havana, 1941). La premsa publicada en català ha estat: dotze revistes a l’Havana, dues a Guantánamo i sis a Santiago de Cuba (La Gresca, ja el 1896); cal destacar-ne L’Honorata (1892), La Nova Catalunya (1908-25), Vida Catalana (1914-22) i València (1916). Josep Conangla i Fontanilles, durant prop de 50 anys, procurà de relacionar la cultura cubana amb la catalana i fou nomenat, el 1931, representant cultural de la Generalitat de Catalunya a Cuba.

La Cuba de la guerra de la independència

Abolida l’esclavitud als EUA després de la guerra de Secessió (1862-65), minvà l’entusiasme annexionista d’una part del patriciat cubà, però s’aguditzà la rivalitat tradicional entre la propietat de la terra, que solia ésser cubana, i el comerç de l’Havana, gairebé única font de crèdit, o sia d’usura, per als terratinents, i que solia ésser peninsular. Les Antilles i el Brasil restaven com a únic reducte esclavista de tot Amèrica i, bé que entre els terratinents l’esclavitud començava d’ésser mirada com una tara, el gran comerç a l’Havana continuava introduït en el tràfic d’esclaus. Els EUA absorbiren més de la meitat de les exportacions cubanes durant el decenni del 1860 i el 90% del sucre vers el 1890. Entre els cubans, n'hi havia d’annexionistes, d’independentistes i de reformistes partidaris de continuar depenent d’Espanya, bé que com una veritable província més i no pas com a colònia; aquests darrers reclamaven aranzels nous i igualtat política entre el cubà i el peninsular. Fallits els moviments reformistes (1865-67), esclatà, en plena revolució espanyola de setembre, el “Grito de Yara” (1868). Carlos Manuel de Céspedes (1819-74) proclamà la república a la seva finca de la Demajagua, donà la llibertat als esclaus i els declarà soldats de la nova república. L’abolició de l’esclavitud fou inscrita a la constitució cubana (1869). Seguí una guerra de deu anys, amb una mortaldat terrible (oficialment hi moriren la meitat dels soldats espanyols, però hom sap que, per exemple, de 3.600 voluntaris catalans embarcats el 1869, només en restaven 369 de vius el 1877). Les famílies benestants procuraren d’emigrar als EUA, que acolliren més de 100.000 persones. Dona idea de les xifres de mortaldat a l’exèrcit cubà, on abundaven els negres, el fet que la població negra de l’illa passés de 593.318 habitants el 1867 a 471.572 el 1877; la proporció interracial s’invertí novament i fou d’un 68-70% blanc o quasi blanc, com durant el segle XVII. Vencedores les tropes del general espanyol Martínez de Campos, després del tractat de pau de Zanjón (1878), que garantia la llibertat concedida per la república cubana als antics combatents negres de l’exèrcit vençut, la metròpolis no podia fer altrament amb els esclaus que s’havien mantingut fidels als amos espanyols i, ratificada per la Restauració la llei de Vientres Libres del 1870 (tots els nounats serien lliures, bé que treballarien per a l’amo de la mare fins a 18 anys), finalment abolí l’esclavitud (1880), sense indemnització però amb dret a uns quants anys de treball gratuït dels exesclaus. Un decret del 1886 posà fi al patronato, i uns 25.000 patrocinados que restaven no foren legalment lliures fins el 1890. La guerra de 1868-78 havia arruïnat molts terratinents cubans, els béns dels quals havien estat embargats o destruïts. L’any 1861 hi havia 1.365 ingenis, 782 cafetars, 11.500 vegas de tabac i 34.546 hisendes ramaderes, contra 1.191 ingenis, 192 cafetars, 4.515 vegas i 17.094 hisendes ramaderes l’any 1877. Una part de les hisendes en subhasta pública foren comprades per nord-americans, que, vers l’any 1890, arribaren a posseir una desena part de les terres cubanes conreades. Després de modests projectes reformistes d’Antonio Maura, els quals fracassaren, la guerra fou represa l’any 1895 a instigació del Partido Revolucionario Cubano de José Martí (1853-95) i sota les ordres de generals que ja havien lluitat del 1868 al 1878, com Antonio Maceo i Máximo Gómez. La prohibició de la zafra per part dels insurrectes (1895) deixà una immensa reserva de mà d’obra a la disposició dels reclutadors. Els tres anys de guerra accentuaren el procés de concentració agrària: l’any 1894 hi restaven 450 ingenis, i el 1899 n'hi restaren 207. La mortaldat a l’exèrcit espanyol fou immensa: de 200.000 homes enviats en dos anys, només 53 300 sobrevivien pel novembre del 1897. El general espanyol Weyler ordenà la concentració de la població rural cubana, tinguda globalment per sospitosa, i més de dos-cents mil civils moriren, així, de fam i de malalties. El general Blanco substituí Weyler a la fi del 1897, i l’any següent, en nom de la metròpolis, concedí l’autonomia: seguiren motins integristes i l’explosió del cuirassat nord-americà Maine a la badia de l’Havana. Arran d’aquest darrer fet, els EUA, que havien fet pressió debades al llarg de la guerra perquè Cuba els fos venuda, entraren en combat i destruïren l’esquadra espanyola davant Santiago. El tractat de París (1898) consagrava la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. L’illa fou governada i ocupada militarment per nord-americans durant tres anys.

La República Cubana

La República Cubana no fou proclamada (1902) sinó després que Washington imposés la Platt Amendment (1901), per la qual els EUA es reservaven el dret d’intervenir militarment a Cuba sempre que ho creguessin convenient (ho feren el 1906, el 1912, el 1917, el 1920 i el 1933, abans d’abolir la Platt Amendment el 1934); Cuba cedia la base de Guantánamo i era, de fet, protectorat nord-americà amb avantatges en matèria d’exportació de sucre als EUA: aranzels baixos i preu superior al del mercat internacional. En part com a conseqüència de les millores sanitàries imposades per l’ocupació nord-americana i la generalització dels descobriments del metge cubà Carlos J.Finlay contra el paludisme, la població de Cuba augmentà: d’1.359.000 h el 1869 i 1.572.797 h el 1899, passà a 4.778.583 el 1943, 7.256.287 el 1964, i al voltant de nou milions el 1972. I Cuba, centre d’immigrants (mig milió encara del 1902 al 1924, amb un 60% d’espanyols), esdevingué lloc d’emigrants, sobretot vers els EUA. La tendència a la monocultura i a la concentració agrària augmentà. L’any 1939 hi havia 157 centrals sucreres i, d’aquestes, 59 eren de propietat nord-americana, proporció que minvà després de la Segona Guerra Mundial. La producció de sucre passà, d’1,5 milions de tones anuals, el 1901, a més de 4 el 1920, i a 7 milions el 1952. Malgrat una elevada renda per capita, Cuba tenia extrems de polarització social: fins i tot els bons anys, la quarta part de la població masculina vàlida era en atur forçós tot l’any, excepte a l’època de la zafra, i els mals anys l’atur forçós doblava. Cuba, l’economia de la qual depenia d’un producte no indispensable per a la supervivència, importà dels EUA, durant el decenni dels cinquanta, més de la meitat de la fruita, la verdura, la carn i els productes lactis necessaris per a l’alimentació de la població. Políticament, alternaren a l’Havana governs civils corromputs, com el de Ramón Grau San Martín (1944-48) o el de Carlos Prío Socarrás (1948-52), amb dictadures militars policíaques també venals, com la del general Machado (1924-33) i la del general Fulgencio Batista (1939-43, 1952-59).

La revolució i el règim castrista

Cuba Fidel Castro amb combatents d’Escambray(1961)
© Fototeca.cat

Fidel Castro s’aixecà el 1953 en un intent fracassat de deposar Batista. Tres anys després reprengué amb Ernesto Che Guevara una guerra de guerrilles a Sierra Maestra que el 1959 posà fi a la dictadura. Els nous dirigents i els Estats Units s’embrancaren aleshores en una espiral de conflicte: a l’expropiació de latifundis nord-americans seguí el boicot nord-americà al sucre cubà i el refús de refineries nord-americanes establertes a Cuba a tractar petroli en brut soviètic que els cubans importaren en canvi de l’exportació a l’URSS del sucre no volgut pels EUA. El 1960 propietats nord-americanes foren confiscades sense indemnització. Els EUA hi trencaren les relacions diplomàtiques (1961) i la CIA i el Pentàgon fomentaren una invasió d’emigrats cubans (badia de Los Cochinos), que fracassà; aquell mateix any Fidel Castro declarà Cuba primera república socialista d’Amèrica. L’any 1961 tots els partits progovernamentals convergiren per formar les Organizaciones Revolucionarias Integradas, esdevingudes Partido Unido de la Revolución Socialista el 1962 (des del 1965, Partido Comunista de Cuba). El 1962 Cuba fou exclosa de l’Organització d’Estats Americans i els EUA imposaren el blocatge econòmic i polític a Cuba. Paral·lelament, el règim intensificà les seves relacions amb l’URSS. Castro permeté la instal·lació de bases de míssils soviètics a l’illa, fet que provocà una crisi internacional (1962-63) que s’acabà amb la retirada dels coets després de negociacions entre Washington i Moscou, en les quals el govern cubà no fou consultat. Malgrat erigir-se en capdavantera del moviment de països no-alineats, Cuba es convertí des del 1976 en un dels principals actors de la guerra freda amb la intervenció militar a Angola, Etiòpia, Moçambic i, més tard, pel suport a les guerrilles o als règims comunistes de Nicaragua, el Salvador o l’illa de Grenada (ocupada pels EUA el 1983), suport que es mantingué fins al final dels anys vuitanta. El 1976 s’aprovà la primera constitució del règim castrista, i Fidel Castro esdevingué president del Consell d’Estat, càrrec que afegí al de primer secretari del Partido Comunista de Cuba. En el pla intern, el règim de Fidel Castro accentuà la dependència de l’URSS, per tal com els intercanvis comercials amb els països del COMECON representaven el 85% del comerç exterior de l’illa, amb unes condicions més favorables que les del mercat mundial. Aquesta situació permeté a la població gaudir un nivell de vida sensiblement més alt que la mitjana de l’Amèrica Llatina, palès entre d’altres, en els elevat índex d’alfabetització, al qual contribuïren intenses campanyes. Políticament, la persecució de la dissidència i el culte a la personalitat esdevingueren hegemònics. Contrari a les mesures liberalitzadores de Gorbačov a l’URSS, Cuba anà perdent gradualment ajuts de la superpotència, cosa que, sumada a la persistència de l’embargament nord-americà, deteriorà encara més l’economia. En resposta a aquests fets, el govern aplicà des del 1987 mesures d’austeritat que no feren sinó augmentar el descontentament. La política exterior entrà en una fase de replegament definitiu: gradual repatriació de les tropes enviades a Angola (1989-91) i a Etiòpia. Amb la derrota electoral sandinista, Cuba deixà de donar suport a Nicaragua. El 1989 foren condemnats a mort per narcotràfic el general Ochoa, excomandament de les forces cubanes a Angola i tres altres alts oficials més, primer judici i execució de membres de la cúpula del règim.

Cuba després de la guerra freda

La desaparició de l’URSS (1991) i del bloc socialista consumà l’aïllament de Cuba, que entrà en una etapa d’autarquia i resistència. Preveient aquesta situació Castro refermà en el IV congrés del Partido Comunista de l’octubre del 1991 el rebuig a la privatització, a l’economia de mercat i al multipartidisme, tot i una lleugera obertura envers l’Església i les possibilitats de desplaçaments. A partir del 1992 el govern cubà aplicà algunes mesures de liberalització (abolició del monopoli estatal sobre el comerç exterior, l’autorització d’inversions estrangeres en empreses mixtes i de treball autònom en alguns sectors). L’enduriment de l’embargament a partir de l’octubre del 1992 empitjorà les condicions de vida i fou el detonat de l’anomenada crisi dels balseros a l’estiu del 1994, quan milers de cubans provaren de fugir de l’illa en embarcacions improvisades cap a les costes de Florida, i que causà nombrosos morts i desapareguts i una nova crisi amb els EUA resolta parcialment amb un acord (maig del 1995) sobre la immigració il·legal de cubans a l’Amèrica del Nord que, tanmateix, ha continuat durant els anys posteriors. El 1995 s’autoritzà la instal·lació d’empreses estrangeres sense participació de capital estatal cubà. Per tal de contrarestar l’aïllament, Cuba restablí relacions diplomàtiques amb estats llatinoamericans i incrementà les relacions econòmiques amb diversos estats de la Unió Europea. Tanmateix, la tensió amb els Estats Units es reprengué el 24 de febrer de 1996 quan les forces aèries cubanes abateren dues avionetes civils nord-americanes pilotades per exiliats cubans. Al març el Congrés dels Estats Units aprova la llei Helms-Burton, que sancionava qualsevol empresa (nord-americana o no) que fes transaccions amb Cuba. Les dificultats resultaren agreujades, també, pels obstacles nord-americans a la renegociació de l’elevat deute que, conjuntament amb una economia excessivament dependent del sucre i el turisme i el pes de l’estat, laminava les possibilitats de recuperació. En un gest de distensió, el gener del 1998 el papa Joan Pau II visità l’illa, fet que induí alguns canvis, entre els quals una certa tolerància religiosa (declaració de vacances oficials per Nadal per primera vegada en la història de la Cuba revolucionària). El novembre del 1999, Cuba fou l’amfitriona de la Cimera de Països Iberoamericans, a la qual assistí el monarca espanyol, entre altres caps d’estat històricament poc aquiescents amb el règim cubà. Les perspectives econòmiques reberen un impuls decisiu amb l’arribada d’Hugo Chávez a la presidència de Veneçuela, que representà per a Cuba un important abaratiment del preu del petroli mitjançant pactes preferencials celebrats a mitjan 2000. Aquest mateix any tingué lloc el contenciós amb els Estats Units pel repatriament del nen Elián González, fill d’una balsera morta, que involucrà la comunitat cubana de Miami, profundament anticastrista i influent a Florida. Tot i les pressions i el desgast, el règim castrista sobrevisqué gràcies a una combinació de repressió, de carisma del líder (encara vigent en sectors importants de la societat cubana malgrat el seu evident envelliment, que el juny del 2001 el portà a proclamar el seu germà Raúl com a successor), la utilització de l’embargament per a la victimització davant l’opinió pública, i l’aprofitament dels desacords pel que fa a la política d’encerclament dels EUA (que, tanmateix, l’any 2000 accedí a la venda d’aliments i medicaments), en particular pels estats de la Unió Europea, a més de les aliances amb alguns socis desmarcats de les condemnes a Castro, com ara la Veneçuela d’Hugo Chávez o la Xina. L’any 2004 el govern cubà, necessitat urgentment de divises, decretà la fi de la lliure circulació de dòlars en els comerços i l’obertura de comptes amb aquesta moneda per a les empreses (mesura implantada el 1993). Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 contribuïren a augmentar l’hostilitat dels Estats Units, que inclogueren Cuba en la llista d’estats que donaven suport al terrorisme. Al novembre el govern dels EUA aixecà momentàniament per primer cop en seixanta anys la prohibició d’exportació d’aliments després de la devastació produïda per l’huracà Michelle. Arran dels atemptats, l’enclavament nord-americà de Guantánamo a l’illa, es convertí en un polèmic centre de detenció. Per la seva banda, el règim mantingué un control ferri sobre la dissidència, cosa que li valgué reiterades condemnes i crisis diplomàtiques intermitents i l’acusació de violació dels drets humans per part de l’ONU (2002) i altres organitzacions. Tanmateix aquest any l’Assemblea Nacional reafirmà oficialment el caràcter socialista de Cuba i els mesos de març i abril del 2003 el govern dugué a terme una campanya de detencions de dissidents, 33 dels quals foren condemnats a penes de presó. Aquestes condemnes i l’execució de tres segrestadors d’una llanxa que volien fugir als EUA donà lloc a enceses protestes internacionals: l’ONU tornà a censurar Cuba i al juny la Unió Europea trenca les relacions diplomàtiques fins el 2008. Les relacions amb Rússia també esdevingueren tibants per la decisió del govern de Vladimir Putin de clausurar la darrera base militar cubana, a la localitat de Lourdes (gener del 2002). Al maig l’expresident dels Estats Units James Carter visità Cuba (la primera visita d’un mandatari en exercici o retirat des del 1959). El maig del 2005 tingué lloc la primera trobada pública no prohibida d’opositors al règim. Al juny l’huracà Jennifer causà grans destrosses.

De la retirada de Fidel Castro ençà

Des del febrer del 2006, el deteriorament de la salut de Fidel Castro l’obligà a delegar progressivament poders en el seu germà Raúl. El febrer del 2008 Fidel Castro dimití i Raúl el succeí a la presidència. Un cop en el càrrec, Raúl Castro inicià una cauta liberalització econòmica (admissió de la propietat privada limitada i introducció de la compravenda entre particulars, abolició de la igualtat salarial, plans per a reduir el nombre de funcionaris, etc.) per tal d’assegurar la viabilitat del règim. Tanmateix, la hipotètica eficàcia d’aquestes mesures fou anul·lada per la repercussió de la crisi financera global del 2008, la devastació causada per diversos huracans (Gustav, 2008; Sandy, 2012), la persistència de l’embargament nord-americà i de les inèrcies de l’economia dirigida. El 2009 el govern imposà un pla d’austeritat draconià que incloïa fortes retallades sobre els subministraments d’energia. En política exterior, la nova presidència comportà una certa normalització de les relacions amb la Unió Europea (retirada de les sancions diplomàtiques vigents des del 2003) i amb els Estats Units (aixecament de les sancions diplomàtiques). Simultàniament, Castro reprengué relacions amb Rússia i la Xina, amb els quals signà acords de cooperació econòmica. L’accés a la presidència dels Estats Units del demòcrata Barack Obama (novembre del 2009) assenyalà l’inici d’una represa gradual de relacions, malgrat la freqüent oposició de la colònia de cubans exiliats a Florida. Raúl Castro relaxà gradualment la repressió sobre l’oposició política, sense, tanmateix, cedir en el monopoli del poder polític del Partido Comunista. Entre altres mesures, permeté una primera manifestació de presos polítics, dels quals n’alliberà una cinquantena (2010), i posteriorment més de 2.500 amb una amnistia general en què tingué un pes fonamental l’Església catòlica, el cap de la qual, Benet XVI, visità l’Havana el desembre del 2011. Tanmateix, aquests anys moriren el destacat opositor Orlando Zapata Tamayo, en vaga de fam (2010) i el líder de l’oposició catòlica Oswaldo Payà, en un accident que despertà molts interrogants. L’abril del 2012 el govern reinstaurà el Divendres Sant, primera festa catòlica des de l’abolició del 1959. El règim alleugerí progressivament, també, alguns dels controls sobre la concessió de visats. Reelegit el febrer del 2013, Raúl Castro apartà pocs mesos després veterans del comitè central i el desembre del 2014 els Estats Units i Cuba anunciaren la represa de les relacions diplomàtiques, que es materialitzaren el juliol de l’any següent amb la reobertura de les respectives ambaixades, un mes després que els Estats Units haguessin retirat Cuba de la llista d’estats que donaven suport al terrorisme. El gener del 2016 els Estats Units aixecaren diversos embargaments comercials i, al març, la Unió Europea i Cuba restabliren les relacions. Aquest mateix mes Barack Obama fou el primer president nord-americà en visitar oficialment l’illa després de 88 anys. El 25 de novembre de 2016 morí Fidel Castro, símbol i líder de la Revolució Cubana, el qual fou objecte d’un funeral d’estat. Com a signe de normalització, el gener del 2017 el govern dels Estats Units posà fi a la política que permetia la residència als EUA de cubans sense visat. Tanmateix, l’arribada a la presidència dels Estats Units de Donald Trump significà una frenada (amb evidents senyals de retrocés) en el ple restabliment de relacions. L’abril del 2018 Miguel Díaz-Canel rellevà Raúl Castro a la presidència, el primer cop en la història de Cuba des de la revolució que ocupava el càrrec algú que no era de la família Castro.

Data de revisió: 
2016-12-07
Llegir més...