La primera guerra començà el 10 d’octubre de 1868 al crit de "¡Viva Cuba libre!", anomenat “Grito de Yara” per la població on tingué lloc (Carlos Manuel de Céspedes), i finí el 10 de febrer de 1878 amb la pau de Zanjón, signada entre el general Arsenio Martínez de Campos i el president cubà Vicente García, en un moment d’afebliment de la insurrecció que, enfront dels 70.000 soldats de Martínez de Campos, només podia arrenglerar-ne 7.000.
Mambises cubans
Seguiren uns quants anys d’apaivagament amb alguns intents fracassats de reprendre la guerra (obra de Calixto García, Guillermo Moncada, José Maceo i Quintín Bandera el 1879, de Francisco Varona el 1885, etc.), fins que José Martí, a través del Partido Revolucionario Cubano i amb l’ajut de Máximo Gómez i José Maceo, coordinà un nou aixecament general, que fou iniciat amb el “Grito de Baire” el 24 de febrer de 1895. En aquesta guerra, l’ajut dels EUA s’accentuà fins a arribar a la intervenció directa (ultimàtum del govern de Washington al de Madrid, el 20 d’abril de 1898). La feblesa de la marina de guerra espanyola no permetia de tenir gens d’esperança en un enfrontament amb la dels EUA; la derrota naval de Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898) i la rendició subsegüent d’aquesta plaça obligaren Espanya a demanar la pau —que fou signada a París el 10 de desembre de 1898— i a renunciar a Cuba, Puerto Rico i les Filipines.Els insurrectes tingueren a favor d’ells l’opinió pública nord-americana i llatinoamericana en general i, a l’interior de Cuba, l’ajut dels negres i els mestissos (gairebé el 50% del total de la població de l’illa), perquè el programa dels independentistes comportava la igualtat de races. La rebel·lió arrelà particularment a les províncies d’Oriente —de relleu aspre i cobertes per la manigua— i Camagüey —ramadera i especialment adequada per a la lluita d’escamots de cavalleria—. Mal armats, tot i les adquisicions d’armes a l’exterior, particularment als EUA, però amb prou homes, els insurrectes començaren una guerra de guerrilles; els combats importants foren escassos; els encontres menors, les emboscades, l’hostilització de combois, els atacs als béns dels partidaris d’Espanya —incendi d’ingenis, etc.—, molt nombrosos; en definitiva, fou una lluita efectiva, malgrat les divergències o l’animadversió que solia imperar entre els caps de partides i la dificultat d’instaurar un comandament únic efectiu. Hi destacaren dos caps militars: Máximo Gómez i Antonio Maceo, ídol dels negres i dels mulatos.
Soldats espanyols a Cuba
Les tropes espanyoles, bé que molt superiors en nombre, en armament i, no cal dir-ho, en instrucció, havien d’assegurar alhora la protecció de les ciutats, dels combois, de les vies de comunicació i àdhuc de la propietat privada de personatges influents, i perseguir les partides insurrectes. En el darrer període de la guerra dels Deu Anys (que no hi havia a Cuba gaire més de 80.000 soldats, que esdevingueren 200.000 a la darrera guerra), la situació dels cubans insurrectes era molt difícil. Allò que afeblí i delmà les tropes espanyoles no foren els combats, sinó les condicions penosíssimes de la lluita en una regió tropical, amb escassos ferrocarrils i pèssimes vies de comunicació, en una semijungla hostil, i les malalties. Hom ha escrit que l’any 1897 el total de morts espanyols era de 32.500, 14.500 dels quals havien estat víctimes del tifus i de la disenteria, 7.000 de la malària i 6.000 de la febre groga. Fou molt característica d’aquesta guerra la importància de l’ajut que prestà la colònia espanyola de Cuba; si els seus voluntaris foren uns auxiliars interessants per a les missions de policia i de vigilància, llur pes polític sobre la colònia espanyola fou catastròfic, perquè la intransigència i l’ultraisme barraren el pas a qualsevol solució possible de compromís. Entre els caps militars espanyols destacaren Domingo Dulce i Arsenio Martínez de Campos per llur visió de la totalitat del problema, que els portà a cercar una fórmula d’entesa en el terreny polític, i el comte de Valmaseda i el general Weyler, per llur actuació militar en una línia de duresa. Els mètodes de Weyler, molt criticats a l’època, anunciaren els de tot un seguit de guerres colonials posteriors.Una aportació catalana a la guerra fou el batalló de Voluntaris que, organitzat i equipat per la diputació de Barcelona, desembarcà a l’Havana l’any 1869. Els interessos catalans a Cuba eren molt importants: una nodrida i pròspera colònia, propietats, inversions i un mercat molt interessant per a les exportacions de productes agrícoles i industrials catalans. Donen fe de la sensibilitat de Catalunya envers els problemes que plantejà la guerra de Cuba la creació de la Comissió Permanent per a la Defensa dels Interessos Espanyols a Cuba i la fundació del Banc Hispanocolonial, l’any 1875, de capital bàsicament català, creat per tal de posar remei a la crítica situació de l’illa. Entre els independentistes d’origen català cal destacar el general Josep Miró i Argenter, cap de l’estat major d’Antonio Maceo i cronista de la guerra, Lluís Robau, el general més jove de l’exèrcit cubà, i Tomás Estrada Palma, primer president de la República independent de Cuba.