i Alfons Cucó i Giner | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Alfons Cucó i Giner

Historiografia    Literatura
història hist i literatura lit
Historiador i polític.
València, 19 de juliol de 1941 — València, 26 d’octubre de 2002

Estudià a la Universitat de València, on es doctorà en filosofia i lletres (1970) i exercí la docència com a catedràtic d’història contemporània. Durant el franquisme participà activament en activitats clandestines per a la recuperació de la llengua i la cultura valencianes. Membre fundador del Partit Socialista Valencià (1962), en fou un dels principals impulsors de la transformació en el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) a la fi de la dictadura, i finalment de la integració al Partido Socialista Obrero Español (PSOE) (1978). Tanmateix, protagonitzà fortes divergències amb la majoria de la direcció, com ara l’oposició a seguir la via d’Alianza Popular (posteriorment Partido Popular) d’accedir a l’Estatut d’Autonomia per l’article 143. Entre el 1979 i el 1996 fou elegit successivament senador pel PSPV-PSOE. Poc després, les divergències amb la línia oficial d’aquest partit, que secundava passivament l’anticatalanisme i altres polítiques del PP, en determinaren la seva baixa. L’any 2000, amb més d’un centenar d’intel·lectuals, impulsà la plataforma Valencians pel Canvi, alternativa d’esquerres al PSPV. Entre el 1983 i el 1989 presidí la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat i va detenir la vicepresidència de la delegació espanyola en el Consell d’Europa i a la Unió Europea Occidental.

Malgrat que el 1960 publicà el recull de poemes Lluernes tan sols, la seva obra escrita se centra en temes d’història contemporània del País Valencià. Després del llibre de reflexions polítiques Papers públics (1963), publicà Aspectes de la política valenciana en el segle XIX (1965), El Congreso Sociológico Valenciano de 1883 (1967), Sobre el radicalismo valenciano (1969), El valencianisme polític 1874-1936 (1971), la seva obra principal, Republicans i camperols revoltats (1975, premi Joan Fuster), Sobre la ideologia blasquista (1979), País i Estat. La qüestió valenciana (1989), Llengua i política, cultura i nació. Un epistolari valencià durant el franquisme (1997) i Roig i blau. La transició democràtica valenciana (2002). Arran de la descomposició del bloc socialista i el ressorgiment dels nacionalismes que propicià, també publicà, des d’un punt de vista més general, Nació i nacionalisme a l’Europa Central i Oriental (1992), El valor de la nació (1995), Els confins d’Europa. Nacionalisme, geopolítica i drets humans a la Mediterrània oriental (1997), El despertar de las naciones. La ruptura de la Unión Soviética y la cuestión nacional (1999) i Nacionalismo y poder político. El escenario soviético (1999). 

Data de revisió: 
2018-11-21
Llegir més...