i monestir de Cuixà | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

monestir de Cuixà

Antiga advocació delSant Germà de Cuixà, SinònimSant Miquel de Cuixà
Catalunya del Nord
Antiga advocació delSant Germà de Cuixà, SinònimSant Miquel de Cuixà
El monestir de Cuixà
JoMV
Monestir benedictí (Sant Miquel de Cuixà) del Conflent, a la vall del riu de Llitera o ribera de Taurinyà, al peu del Canigó, dins el terme de Codalet i a 2 km de Prada.

El monestir

Fou fundat l’any 879 per l’arxipreste Protasi i els monjos supervivents del cenobi de Sant Andreu d’Eixalada, a l’alt Conflent, destruït per una revinguda de la Tet (878). Sota el patronatge de la família comtal de Cerdanya-Conflent, la nova fundació, nascuda entorn d’una església preexistent dedicada a Sant Germà d’Auxerre (Sant Germà de Cuixà) —refeta i consagrada de nou el 953—, cresqué i es desenvolupà ràpidament. A mitjan s. X posseïa ja un extens patrimoni alodial, amb més d’una vintena d’esglésies parroquials, des del comtat de Tolosa al d’Osona, del qual ofereixen un inventari detallat les butlles d’Agapit II (950) i Joan XIII (968) i els preceptes dels reis francs Lluís d’Ultramar (952) i Lotari (958). Per mitjà d’aquests intruments li eren confirmats tots els béns adquirits fins aleshores i obtenia ensems el doble privilegi d’exempció —el primer concedit a un monestir català— i d’immunitat. Els abadiats de Garí (965-998) i Oliba (1008-46) n'assenyalen el punt àlgid d’irradiació religiosa, cultural i artística. El primer introduí a Cuixà l’observança de Cluny, acabà i consagrà, el 974, la nova església de Sant Miquel, començada per l’abat Ponç (956), i acollí al cenobi —la fama del qual s’havia estès— personatges tan eminents com Romuald, futur fundador de l’orde camaldulenc, i el dux de Venècia Pere Orsèol, que hi morí vestint l’hàbit monacal, després d’haver-hi viscut una desena d’anys (978-988). L’activitat constructora d’Oliba fou encara més important. Afegí a la façana posterior del temple de Garí dos corredors i tres absidioles, de manera que formessin una mena de deambulatori entorn del presbiteri, i aixecà damunt l’altar major un cimbori, adornat amb les figures de l’anyell i dels evangelistes, sostingut per quatre columnes de marbre rosa i els corresponents capitells de marbre blanc. Edificà, a més, la cripta circular dita de la Nativitat o del Pessebre, amb un pilar central molt gros, on es venerava la imatge romànica de la Mare de Déu del Pessebre, i també la capella sobreposada de la Trinitat i els dos campanars llombards, a l’extrem dels braços del creuer de la basílica, de quaranta metres d’alçada, dels quals solament es conserva el del costat sud. Aquest conjunt arquitectònic, un dels més remarcables del romànic català, enllaça dos corrents: el període inicial romànic, d’influència mossaràbiga, del qual és l’exemple més monumental, i el romànic llombard, i fou completat al segle XII amb la construcció del claustre, de marbre rosat, amb capitells esculturats, una part del qual, adquirida per l’escultor nord-americà Georges Grey Barnard, es conserva avui al museu The Cloisters de Nova York, i a Toledo, Ohio; i de la magnífica tribuna que dividia, a mitja nau, el temple, que serví probablement de model a la de Serrabona (1151), sortida de les mans del mateix mestre.

Vista aèria del monestir de Cuixà
© Fototeca.cat
L’existència d’un escriptori, bressol de la historiografia catalana, dóna, d’altra banda, testimoni de l’alt nivell cultural assolit pel monestir d’aquella època. Hi foren redactats uns annals continuats poc temps després del 985 a Ripoll (Cronicó Rivipul·lense I), l’opuscle sobre Cuixà del monjo Garcies (1040-46), la vida de Pere Orsèol (cap a la fi del segle IX) i la versió primitiva dels Gesta comitum Barchinonensium (1162-84). Possiblement hi fou també composta la famosa Cançó de Santa Fe, en llengua romànica, vers el 1060.

Unit pel comte Guillem de Cerdanya a Sant Víctor de Marsella (1091), Cuixà recobrà la independència a la segona meitat del segle XII i es convertí en un monestir de tipus feudal, amb extensos dominis senyorials i àmplies atribucions civils i eclesiàstiques, atorgades als seus abats, esdevinguts comendataris des del 1473. Després d’haver format part de la província benedictina de Narbona, en virtut de la butlla Summi Magistri dignatio de Benet XII (1336), Climent VIII l’agregà a la Congregació Claustral Tarraconense (1592), a la qual pertangué fins a la seva extinció l’any 1793. Romàs abandonat més d’un segle, l’acció destructora dels homes i del temps continuà lliurement el seu curs i culminà en l’esfondrament del sostre de l’església (1835) i del campanar del costat nord (1839) i la dispersió dels elements del claustre i de la tribuna per diferents localitats veïnes.

El 1919 s’hi establí un grup de monjos cistercencs procedents de l’abadia de Fontfreda, substituïts l’any 1965, a petició d’ells, per una reduïda comunitat benedictina procedent de Montserrat. La restauració material de l’església i del claustre, iniciada per Josep Puig i Cadafalch el 1938, prosseguida el 1952, continuà amb l’ajuda i sota la direcció del ministeri d’afers culturals francès. El 1969 fou recuperada l’ara de marbre, romànica, de l’altar major, conservada en una casa de Vinçà. El conjunt actual és format per l’església i un dels dos campanars, la meitat del claustre, uns fonaments davant l’església, resta de la capella de la Trinitat, i la cripta subterrània del Pessebre. És encara el monument més interessant de l’arquitectura preromànica o del romànic inicial pel seu temple de planta basilical, amb tres naus cobertes de fusteria i capçalera coberta amb volta de canó, sobre arcs de ferradura sense impostes. El transsepte constava de quatre absidioles circulars i una de central, rectangular.

L’Associació Cultural de Cuixà, integrada pels amics de l’abadia, organitza unes jornades anuals d’estudi sobre la història de l’art romànic als Països Catalans, com també concerts, i recull en una publicació especial (Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa) els treballs i les conclusions dels participants.

Abaciologi de Cuixà

Abats de Sant Andreu d’Eixalada  
Comendat c. 841-854/855
Guitizà 864/865-873/874
Baró 874-879
Abats de Sant Germà, després Sant Miquel de Cuixà
Protasi 879-880
Gondefred I 901
Aimard (o Amiterd) 942
Gondefred II 947-955
Ponç 956-962
Garí 965-998
Guifred (amb Garí des del 988) 988-1008
Oliba 1008-1046
Gausfred 1047-1072
Girbert 1073-1087
Pere Guillem 1091-1102
Bernat 1112-1117
Gregori 1127-1144
Gausfred 1145-1153
Ostend 1157
Arbert 1160-1174
Gregori 1175
Bernat 1181-1188
Arnau 1188-1200
Pere de Tellet 1203-1209
Pere d’Estoer 1213
Pere Guillem 1213-1218
Bertran 1232-1242
Bernat 1249-1252
Jaubert de Fulla 1252-1265
Berenguer de Pujalt 1266
Berenguer d’Accià (Axat?) 1270-1284
Gregori 1285
Berenguer 1287-1293
Guillem Martí 1295-1306
Ramon de Bolvir 1306-1316
Grimau de Banyuls 1316-1342
Bernat de Llordat 1345-1347
Ameli de Brassac 1349-1356
Ramon 1357
Bertran del Coní (Conill?) 1357-1380?

Guillem de Castellet 1380
Astorgi 1380?
Galceran Descatllar 1380-1407
Guillem Samasó 1407-1419
Berenguer de Pontons 1419-1461
Joan Millars 1461-1471
Charles de Saint Gelais 1475-1481
Pierre de Saint-Amand 1481-1493
Cèsar Borja, abat comendatari, cardenal 1494-1499
Bernat Boïl 1499-1505
Jaume de Serra, abat comendatari, cardenal  1507-1511
Peire Loïs de Voltan (Tolhan?) 1512
Juli de Mèdici, abat comendatari, cardenal (futur Climent VII) 1516-1519 
Nicolau Xambeu 1522
Enric de Cardona, abat comendatari, cardenal 1522-1529 
Girolamo Doria, abat comendatari, cardenal 1533-1535 
Arcàngel Mercader 1538-1559
Lluís de Sagarriga 1561-1571
Bernat de Josa 1573-1574
Joan Baptista Cardona 1579-1584
Baltasar Comte 1589
Bernat de Cardona i de Tossa 1592-1612
Francesc Queralbs 1612-1614
Francesc d’Erill i de Sentmenat 1615-1618
Pere de Puigmarí i de Funes 1619-1630
Vicenç Ferrer 1631
Joan Miquel Salaverdenya i de Sarrovira 1632-1647
Francesc de Montpalau 1647-1660
Josep Gelpí i Julià 1653-1661
Josep de Viladot 1660-1684
Loïs Aubert de Montmaur 1684
Josep de Trobat 1689-1701
Jean-Hervieu Basan de Flamenville 1701-1716
Salvador de Copons i de Tamarit 1720-1756
Jacques de Caors 1756-1758
Joan Baptista de Guanter 1759-1771
Josep de Rard i de Taqui 1771-1790

Col·laboració: 
CeBa
Llegir més...