Al nord el separen dels termes de Benassal i d’Albocàsser el riu Sec, la serra de Sant Cristòfol i la mateixa rambla Carbonera; resten quasi inclosos dins el seu territori els termes de la Torre d’en Besora i de Vilar de Canes i el sector de Meanes del d’Atzeneta. Les principals alineacions són les serres d’Espareguera (1 082 m alt.) i de Montardí, a l’est, que separen la vall de la rambla Carbonera de la resta del municipi, i la serra de Sant Cristòfol (1 111 m alt.) i la serra de Culla (1 121 m alt.), al nord. Més de dues terceres parts del territori són terreny forestal, en part de propietat comunal. L’agricultura, tota de secà, és destinada principalment a cereals, olivera, fruiters de secà, vinya, garrofer, llegums i patates. De ramaderia, hi ha bestiar oví, cabrú i porcí; hi ha també avicultura. Les activitats industrials són subsidiàries de l’agricultura (molins de farina i oli). La població minva per emigració vers Barcelona, València i França. La vila (229 h [2006], cullerans ; 1 088 m alt.) és al vessant oriental del mont de Culla , punt culminant del terme (1 121 m), prop de l’antic castell de Culla , important ja en època islàmica, fortificat el 1833 amb motiu de la primera guerra Carlina, i ocupat pel pretendent Carles. De l’església parroquial del Salvador depenen les del Vilar de Canes i de la Torre d’en Besora. Jaume I la donà a Balasc d’Alagó. La carta de població fou atorgada el 1244 per Guillem d’Anglesola. El 1294 Alfons II la cedí als templers, els quals hi establiren la comanda de Culla , que passà el 1316 a l’orde de Montesa, del qual formà la batllia anomenada setena de Culla , que comprenia, a més, el Molinell, la Torre d’en Besora, Vilar de Canes, Atzeneta, Benafigos i Vistabella. A la fi del s. XI esdevingué cambra del comanador major, canviada després per la de les Coves de Vinromà. El municipi comprèn, també, els pobles de la Torre de Matella i del Molinell, les caseries de Montllat i les Roques de Lleó i l’antic castell de Cullola.
Culla
© Fototeca.cat