Vida i obra
De jove residí a l’Argentina, on es doctorà en lletres.
El 1918 fundà el Liceu Dalmau, d’ensenyament mitjà i tècnic, a Barcelona i a catorze poblacions catalanes més, que fou clausurat el 1939. El 1940 el transformà en l’Institut Belpost d’ensenyament per correspondència. Fou el creador del primer mètode de taquigrafia internacional aplicat al català —exposat a Taquigrafia catalana (1935)— i que porta el seu nom. Fou membre del Consell Superior de Cultura de la República (1938) i de l’Akademio de Esperanto com a representant de la llengua catalana, des d’on es convertí en un dels principals impulsors de l’esperantisme a Catalunya.
Tingué una gran activitat com a articulista i conferenciant, especialment a favor de la normalització del català i la promoció de l’esperanto i prop de tres-centes col·laboracions de caràcter pedagògic, filosòfic, propagandístic i lingüístic en diaris i revistes.
El 1933, fundà i dirigí la revista Clarisme i col·laborà a La Publicitat, La Veu de Catalunya, La Revista, Alt Empordà, La Nova Revista, Mirador, Antologia i Raixa, entre d’altres, on acostumava a utilitzar els pseudònims Llibertadà i Poli Glot.
A cavall entre l’ideari noucentista i l’idealisme de la doctrina anàrquica, que prioritza l’ús d’una llengua que agermani la humanitat, la seva obra tendeix a fer confluir universalisme i catalanisme. En són exemples l’assaig Polèmica (1934), redactat en forma epistolar —amb Mercè Rodoreda, Carles Valera i José Ortega y Gasset com a interlocutors—, i la proposta exposada a Poliglotisme passiu (1936). També és autor de llibres, manuals i tractats de caràcter docent com Aclariments lingüístics (1962).
Així mateix, publicà tres novel·les: Seny i atzar (1932), Una altra mena d’amor (1933) i Sinceritat (1936). En deixà una d’inèdita (Esma —o Barcinitisme—, 1945). Totes, d’una forta voluntat polemista i de caràcter filosoficopsicològic, recreen la mateixa doctrina i les teories dels seus articles.
Bibliografia
- Solé i Camardons, J.: “Delfí Dalmau, en la convergència entre catalanisme i universalisme”. L’Avenç, 176, 1993, p. 18-23.
- Solé i Camardons, J.: “Delfí Dalmau: poliglotisme i defensa de l’idioma”. Revista de Catalunya, 74, 1993, p. 52-61.
- Solé i Camardons, J.: Poliglotisme i raó. El discurs ecoidiomàtic de Delfí Dalmau. Lleida, 1998, Pagès Editors.