i Josep Dalmau i Olivé | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Josep Dalmau i Olivé

Cristianisme
història eclesiàstica hist ecl i teologia teol
Sacerdot, activista polític i social i escriptor.
Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 20 d'octubre de 1926 — Gallifa, Vallès Occidental, 5 de setembre de 2018

Cursà teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca, d’on fou expulsat, estudis que acabà a la Universitat Pontifícia de Comillas, on obtingué el títol. S’ordenà sacerdot a la seva vila natal l’any 1952. Després d’uns quants anys a les parròquies de Sant Pere Molanta i l’Arboçar, Gràcia de Sabadell i Sant Antoni de Sabadell (on entrà en contacte amb l’antifranquisme), el 1958 fou assignat a la parròquia de Gallifa, d’on fou rector fins el 2017, i posteriorment rector emèrit. Hi promogué, des del final dels anys cinquanta i seixanta, activitats centrades en l’escoltisme, i organitzà cursos de formació obrerista. Professor a l’Escola d’Aprenents de la Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona (1957-61), en fou expulsat per motius polítics. El 1965 fou jutjat amb tres sacerdots més pel TOP per denunciar l’empresonament i les tortures a Jordi Pujol i, el 1969, per la concentració de capellans davant el quarter general de la policia, causa de la qual foren indultats per pressions del Vaticà.

Participà breument a la Caputxinada (1966) i, el 1969, a la tancada d’intel·lectuals a Montserrat. Impulsà la creació de comunitats cristianes de base emparades pel concili II del Vaticà i fou un dels fundadors de la Comissió de Serveis que les coordinava. El 1969, juntament amb Lluís Maria Xirinacs, amb el qual promogué la no-violència, dugué a terme una vaga de fam per a exigir la fi del concordat entre l’Estat espanyol i el Vaticà. Cofundador de l’Assemblea de Catalunya, hi representà les comunitats de base (l’única de les entitats legals que en formaven part) a través del Grup de No-Alineats. Els anys de la Transició fou proper al socialisme de Josep Pallach i promogué campanyes per la candidatura de Xirinachs a premi Nobel de la pau. En 1977-80 completà estudis de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Inicialment proper al marxisme i més tard a l’anarquisme, intentà aproximacions a aquests corrents polítics promovent debats i trobades i, en el segon cas, s’afilià a la CNT. A partir del 1986, s’involucrà molt activament en el moviment per la independència de Catalunya amb la fundació de la Convenció per la Independència Nacional. Aquest mateix any creà el Santuari Ecològic del Castell de Gallifa. El 2009 fou un dels promotors del manifest de suport a Suma Independència.

La seva trajectòria es manifesta en una quinzena d’assaigs: Distensions cristianomarxistes (1967), Agonia de l’autoritarisme catòlic (1968), L’Església subterrània (1969), Contrapunts al “Camí” de l’Opus Dei (1970), La fe a debat (1972), El malefici dels símbols (1973), Condemnats a creure (1977), Crònica d’un combat obrer (1978), La crisi del PSOE vista des del conflicte Pallach-Raventós (1979), Catalunya i l’Església al banquet dels acusats (1980), Diàleg de les verges negres de Polònia i Catalunya (1982), El Rosselló és Catalunya (1989), Catalunya segrestada (1993), La batalla per l’autodeterminació dins la Unió Europea (1995), Espanyols per força (2002), Cap a on va l’Església catalana? (2006) i La revolta de cada dia (2012). Cal esmentar també les memòries Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries: primera part (1926-1968)  (2009) i Segones memòries. Una lluita per sobreviure amb dignitat (2014). Rebé la Creu de Sant Jordi (1996), el premi Jaume I d’actuació cívica de la Fundació Lluís Carulla (1996), el Memorial Joan XXIII per la Pau (2002) i el premi Església Plural a la trajectòria personal (2014).  

Data de revisió: 
2018-09-05
Llegir més...