i Josep Dalmau i Rafel | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Josep Dalmau i Rafel

pintura pint i art art
Marxant, pintor i restaurador.
Manresa, Bages, 1867 — Barcelona, Barcelonès, 1937

A Barcelona (des del 1884), fou deixeble de Joan Brull i assidu d’Els Quatre Gats. Residí a París (1900-05) i de tornada fundà una galeria d’art al carrer del Pi (1906) —que després passà al de la Porta Ferrissa (1910) i al Passeig de Gràcia (1923). que mantingué fins el 1930, any que esdevingué director artístic de la Llibreria Catalònia. Amb un eclecticisme obert i un menyspreu considerable pel guany material, presentà tota mena d’artistes, especialment aquells que portaven una visió nova de l’art, tant els noucentistes com els avantguardistes. Així, presentà Josep Mompou —encara dibuixant— (1908), els cubistes (1912), l’art nou polonès (1912), la pintura sueca, els evolucionistes catalans i Joan Miró (1918), l’avantguarda francesa (1920), Picabia (1922), Dalí (1925), el GATCPAC, l’art abstracte català i el neoplasticisme (1929), etc, i, en nombroses exposicions individuals i col·lectives, les grans figures internacionals. La seva contribució a l’avantguarda internacional fou també important; el 1917, a la seva galeria radicà la redacció de la revista “391”, portaveu del dadaisme; el 1921 presentà Miró a París, i el 1929 preparà, amb Theo van Doesburg, una revista neoplasticista d’àmbit internacional que no s’arribà a editar. Defensà la llibertat de l’art i impulsà l’Associació d’Artistes Independents (1936), efímera per les circumstàncies polítiques, i en redactà el manifest.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...