i Gabriele D’Annunzio | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Gabriele D’Annunzio

literatura lit
Escriptor italià.
Pescara, 12 de març de 1863 — Gardone Riviera, Llombardia, 1 de març de 1938

Fou representant del decadentisme italià. Visqué a Roma des del 1881 i passà un quant temps a Nàpols (1891-94); féu un viatge a Grècia (1895), fou elegit diputat (1897) i des del 1898 residí sovint a Settignano (Toscana), on escriví moltes de les seves obres. Fugint dels creditors, se n'anà a França (1910-15), d’on tornà per participar en la Primera Guerra Mundial; volà sobre Viena i Trieste, atacà la base naval de Buccari i dirigí la conquesta de Fiume (1919). Participà en la política feixista, malgrat el seu contrast personal amb Mussolini. Príncep de Montenevoso des del 1924, fou nomenat president de l’Accademia d’Italia (1937). Conreà la poesia, el teatre (obres escrites per a Eleanora Duse, la seva amant) i la novel·la; en el seu temps esdevingué famós i fou considerat poeta-vate, però actualment és poc apreciat. En la seva obra, després de les poesies de Primo vere (1879), hom assenyala tres períodes; al primer període (1882-93) pertanyen les col·leccions Canto novo (1882), odes i sonets, influïts per Carducci, les parnassianes Intermezzo di rime (1884), Isaotta Guttadauro ed altre poesie (1885; més tard repartides en dos llibres: Isotteo i La chimera) i Elegie romane (1893), el simbolista Poema paradisiaco (1893). Escriví també contes, d’inspiració verista, i novel·les: Il piacere (1889), autobiogràfica i la seva millor novel·la, i Giovanni Episcopo (1892) i Innocente (1892), influïdes per la novel·la psicològica russa. El segon període (1894-1910) és influït pel mite nietzscheà del superhome. Escriví també les novel·les Il trionfo della morte (1894), Le vergini delle rocce (1896), Il fuoco (1900) i Forse che sì forse che no (1910), tragèdies i drames, en prosa: La città morta (1898), La gloria (1899) i La Gioconda (1899), i en vers: Francesca da Rimini (1901) i La figlia di Jorio (1904), l’obra més representativa i reeixida de D’Annunzio, la col·lecció de poesies Laudi del cielo, del mare, della terra e degli eroi, projecte de set llibres, dels quals només publicà Maia (1903, amb el llarg poema Laus vitae), Elettra (1903) i Alcyone (1904), als quals més tard seguí Merope (1912, amb Le canzoni della gesta d’oltramare, escrites amb motiu de la guerra de Líbia). Durant la seva estada a França creà obres de teatre: Le martyre de Saint-Sébastien (1911, amb música de Debussy), La Pisanelle ou la mort parfumée (1913, amb comentaris musicals de Pizzetti) i Parisina (1913, que serví de llibret a una òpera de Mascagni). Al tercer període (1921-35), anomenat nocturn, la seva producció adquirí tons més íntims i humans, i hi figuren dues obres en prosa: Notturno (1921), escrit durant una ceguesa temporal, a conseqüència d’un accident d’aviació, i Cento e cento e cento e cento pagine del libro segreto di Gabriele D’Annunzio, tentato di morire (1935), més conegut com a Libro segreto.

Col·laboració: 
DRo
Llegir més...