i Georges Jacques Danton | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Georges Jacques Danton

ciències polítiques polít i història hist
Polític francès.
Arcis-sur-Aube, Xampanya, 26 d’octubre de 1759 — París, 5 d’abril de 1794

Procurador del consell del rei del 1785 al 1791; des del 1789 s’arrenglerà entre els revolucionaris: membre de la guàrdia nacional, president del districte dels Cordeliers, membre del club del mateix nom (1790), membre del departament i de la comuna de París (1791). La seva actuació fou sovint contradictòria i fou acusat de vendre's a la cort; d’altra banda, la seva manca de línia política era també determinada per la seva exuberant personalitat, feta alhora d’anhel de plaers i de bonhomia, de peresa per a l’acció i d’exaltació davant els moviments populars (cosa que provocava el desfermament de la seva oratòria), de pragmatisme i de fidelitat als amics. Així, bé que reaccionà furiosament quan el rei fugí a Varennes, s’escapolí immediatament abans de l’escopeteig del Camp de Mart (juliol del 1791), potser perquè preconitzava una solució orleanista, fallida. Col·laborà en la preparació del moviment d’agost del 1792; però, en plena efervescència, se n'anà a Arcis. Després del 10 d’agost, fou nomenat ministre de justícia i, de fet, governà França: alhora que aconseguia la mobilització de la nació, intentava negociacions de pau, permetia les matances de setembre i utilitzava per a finalitats mai no explicades els diners de l’estat. Fou elegit membre de la Convenció (setembre) i, després de dimitir (octubre), es convertí, amb Marat i Robespierre, en un dels triumvirs de la Muntanya: el més moderat i contradictori, tant pel que fa a la guerra (predicava les “fronteres naturals”, però negociava amb l’estranger; és molt obscura la seva relació amb el traïdor Dumoriez) com en l’actitud envers els girondins (en alguns moments semblava dirigir la Plana com una força autònoma), i també en el procés contra el rei (probablement volia salvar-lo, però votà la seva mort). En ésser format el Comitè de Salvació Pública (abril del 1793), el dirigí: en la revolta antigirondina de maig-juny intentà de contemporitzar, cosa que també féu amb el consegüent aixecament federalista; tampoc no aconseguí la pau, ni mitjançant pactes ni mitjançant batalles. Finalment, fou destituït (juliol); aleshores propugnà que el Comitè es convertís en el govern revolucionari (agost), però quan, pel setembre, li proposaren de tornar a formar-ne part, s’hi negà i s’instal·là a Arcis fins a la fi de novembre. En tornar a París, adoptà una actitud antiterrorista contra els hebertistes i contra el mateix Robespierre, encapçalant el grup dels “indulgents”; i encara insistí en una pau negociada, quan el govern era totalment compromès en una guerra revolucionària. Això, i el fet que els seus amics (cal destacar-hi Desmoulins) fossin barrejats en l’anomenada “conspiració de l’estranger” i en els negocis bruts de la Companyia de les Índies, provocà la seva detenció (30 de març de 1794), el seu judici (en el qual no es pogué defensar) i la seva mort (5 d’abril).

Col·laboració: 
FEB
Llegir més...