i David | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

David

Còpia florentina del David de Miquel Àngel
© Fototeca.cat
història hist
Rei de Judà i d’Israel i figura central de la tradició veterotestamentària.
Betlem, aprox. 1040 aC — Jerusalem, aprox. 970 aC

Entrà a la cort del rei Saül, segons unes tradicions, per la seva habilitat musical o bé, segons unes altres, per la seva victòria sobre Goliat; però, tot i haver-se casat amb Milkà, filla del rei, hagué de fugir per la gelosia d’aquest; vagà durant anys per les muntanyes de Judà i entrà temporalment fins i tot al servei dels filisteus. Sabé guanyar-se la confiança de les tribus del sud, que a la mort de Saül el proclamaren rei de Judà a Hebron (~1010 aC), i a la fi d’una veritable guerra civil, en eliminar Isbaal, fill i successor de Saül, aconseguí d’ésser reconegut també per les tribus del nord com a rei d’Israel (~1002 aC). Conquerí Sió, fortalesa de Jerusalem retinguda encara pels jebuseus, i hi establí la seva residència. Féu cara decididament als filisteus i desplegà una política exterior expansionista: subjecció dels moabites, victòria sobre els ammonites i arameus i annexió d’Edom. A l’interior, d’altra banda, s’imposà una tasca unificadora i centralitzadora, que acomplí en part amb l’establiment de la capital a Jerusalem, a la frontera entre Judà i Israel, la construcció d’un santuari central, el desenvolupament de la classe dels funcionaris i la creació d’una milícia professional. Tot això, que suposava un detriment de l’autonomia de les tribus, provocà una rebel·lió del nord, que David sufocà fàcilment, i que anys més tard (929 aC) portà a la separació dels regnes de Judà i Israel. La brillantor exterior del regnat de David restà entelada per aquesta permanent tensió entre tribus i per diversos fets mesquins que envoltaren la seva vida familiar: el comportament de David amb Uries, per tal d’aconseguir la seva dona Betsabé, de la qual nasqué Salomó, la violació de Tamar, filla de David i Maakà, pel seu germanastre Ammon, i la venjança d'Absalom, la rebel·lió d’aquest contra el seu pare David i les intrigues successòries del mateix Salomó contra Adonies. Tot i que l’obra davidiana, una nació unida i independent, desaparegué amb la mort de Salomó, hom pot dir que havia estat sempre un ideal per als israelites i, així, la posteritat s’encarregà d’idealitzar l’època i la figura de David com a prototip messiànic (l’Església serà el “nou Israel”, i el Crist, “fill de David”). D’altra banda, la decisió de construir el temple de Jerusalem i la seva creació poeticoreligiosa (la tradició reconeix la paternitat davidiana de 73 salms) són importants i positives aportacions de David a la fe veterotestamentària. Ha estat representat en l’art cristià com a rei i com a músic, en aquest cas reprenent el tema iconogràfic pagà d’Orfeu. Tanmateix, les representacions que adquiriren més relleu foren les renaixentistes italianes (Donatello, Verrocchio i Miquel Àngel), on el personatge és representat com el pastor adolescent vencedor de Goliat, pretext per a treballar una figura masculina jove.

Col·laboració: 
RaG / JMUC
Llegir més...