En un principi (Pers i Ramona, el 1857), hom situava el començament de la Decadència entorn del 1600; després, el límit inicial fou fixat entorn del 1500, coincidint aproximadament amb la mort de Roís de Corella. Quant a l’aspecte ligüisticoliterari, la penetració del castellà als Països Catalans és anterior al 1500, bé que a partir dels primers decennis del segle XVI s’accentuà; també el llatí, revifat per l’humanisme del Renaixement, s’hi presenta com a idioma competitiu. Tot i que mai no deixà d’haver-hi una literatura en català, és evident que el català deixà d’ésser la llengua predominant en els tràmits culturals, i una bona part dels escrits de l’època ni tan sols no arribaren a la impremta. Simultàniament, la influència dels models castellans s’hi fa gairebé exclusiva, fins al punt que la majoria dels escriptors catalans en català en són tributaris. De fet, tant com el concepte es relaciona en exclusiva amb el conreu del català en termes comparativament quantitatius i qualitatius, la decadència és visible. Tanmateix, ha estat objecte de crítiques i de revisions que tractaven d’explicar-ne l’abast i de precisar-ne les causes. D’una banda, ha estat subratllat el fet que l’abandó del català no implicava un absolut decandiment cultural, puix que en llatí o en castellà hi hagué als Països Catalans etapes de brillant efervescència creadora. Els mateixos orígens de la Renaixença són lligats al treball que en castellà produïren erudits, economistes i polítics del segle XVIII.
Respecte a les causes del procés de decadència, la polèmica és complexa: mentre que una interpretació tradicional insisteix en motivacions d’ordre politicosocial (instauració de la dinastia castellana dels Trastàmara, castellanització subsegüent de les classes dominants, desaparició de la cort local en temps de Ferran II, desconcert econòmic, marginació dels Països Catalans dins la monarquia dels Àustria, etc.), una altra al·lega raons de tipus estrictament cultural (perduració del medievalisme, barroquisme precoç, humanisme mal assimilat, distanciament del poble, vida universitària pobra, etc.). Tots els factors invocats són alhora apreciables i discutibles, i són pendents d’una revisió acurada.
D’uns quants anys ençà, però, el tema de la Decadència ha experimentat uns certs canvis de plantejament. Investigacions recents han demostrat que, malgrat tot, la vitalitat del català literari entre el 1500 i el 1800 era més important que no semblava (sense tenir, de tota manera, una transcendència pública important, a través de la tipografia), i que en alguns nuclis perifèrics (Rosselló, Menorca) la pressió castellana era esquivada, substituïda fonamentalment per suggestions franceses. Tot plegat, en definitiva, es refereix més al clan dels literats que no pas al del públic lector, cosa que certifica l’anomalia bàsica de la situació, reduïda ben sovint al vehicle del manuscrit o de la recitació. Per un altre cantó, cantó, hi havia interferida la circumstància d’una dispersió regional de la llengua (català, valencià, mallorquí, menorquí, etc.) i, per tant, una incomunicació entre cada zona presumptament demarcada des del punt de vista dialectal. Un altre aspecte de la qüestió, i potser el més decisiu, és que el terme Decadència, tan ampli cronològicament i tan complex en el material que abraça, és propici a les confusions, i metodològicament resulta preferible de prescindir-ne, a fi d’establir una terminologia (barroc, neoclassicisme, preromanticisme, etc.) més concreta.