A la mort del seu pare (1904) es traslladà a Itàlia; residí també un quant temps a Munic i, del 1911 al 1915, a París. La seva obra era ja aleshores dins la línia característica de la “pintura metafísica”, que seguí fins el 1919. La seva sèrie de Places d’Itàlia, que reflecteixen una profunda solitud i que s’obren a espais infinits, és una visió desolada i angoixada del món, abocat a la gran catàstrofe bèl·lica. Rara vegada hi apareix un ésser viu. Els edificis són inspirats en el Renaixement de Ferrara i Florència. Hi conjuga el que sembla un esperit clàssic amb una nova exploració interior, i així inicià el surrealisme pròpiament dit, anys abans de la seva promulgació per André Breton. Vénen després uns quadres amb maniquins i, finalment, Interiors metafísics. Posteriorment derivà vers l’academicisme. Com a escriptor, té una sèrie d’assaigs sobre diversos artistes i l’obra Hebdomeros.