Membre de l’Accademia Pontaniana. A la cort napolitana fou metge i secretari d’Alfons, duc de Calàbria, i metge de Ferran I el Vell. Fou sempre fidel a la dinastia dels Aragó de Nàpols, malgrat menysprear, per incultes, els invasors d’Itàlia, francesos, catalans i, especialment, castellans, que qualificava d’àrabs. Salvava Alfons IV de Catalunya-Aragó per considerar que el seu empresonament per Filippo Maria Visconti després de la desfeta de Ponça l’havia redimit, i també alguns literats, com Enric de Villena i Juan de Mena.
Altrament, atacà molt durament els dos papes Borja; en general fou molt crític amb la clerecia del seu temps, i de la teologia catòlica només respectava allò que tenia d’herència grega o hebraica. Durant les guerres d’Itàlia, en 1504-05 escriví el tractat De educatione (editat el 1865), protesta en nom de la civilització italiana contra els costums encara medievals hispànics i contra la creixent castellanització de les altes capes de la societat napolitana; considerà Venècia com la reserva nacional d’Itàlia i, mort Frederic III de Nàpols, assenyalà el jove Ferran, duc de Calàbria, retingut als Països Catalans per Ferran el Catòlic, com l’esperança de llibertat. Després de la victòria de Ferran II, i davant el perill turc, canvià l’actitud envers el món hispànic (vers el 1510). És autor, també, d’obres de medicina, religió —Esposizione del Pater Noster, única obra en vulgar— i història —narració de la desfeta de Barletta (1503)—; polèmica amb Lorenzo Valla sobre la donació de Constantí (1510).