Famosa pel santuari d’Apol·lo, era centre d’una important amfictionia i seu de l’oracle capital del món grec, l’origen del qual data de l’època micènica, que —segons una tradició de l’època arcaica— hi havia un santuari guardat per la serp Pitó; Apol·lo la matà i s’emparà del santuari. L’oracle funcionà des del sVII aC fins al s IV dC. A partir del 582 aC cada quatre anys s’hi celebraven els jocs pitis. Durant les guerres sagrades, Delfos defensà la seva autonomia enfront dels seus veïns i, tot i que fou saquejada pels foceus (355 aC), se salvà de les invasions perses. Posteriorment decaigué com a conseqüència de la indiferència religiosa i dels saqueigs de Sul·la, Neró i els emperadors cristians. El conjunt de les construccions sagrades és envoltat per una muralla i travessat per la via sagrada, flanquejada pels edificis dels tresors de diversos pobles afectes a l’oracle; aquesta via arriba fins al temple d’Apol·lo i el teatre. El temple, hexàstil d’ordre dòric, donava entrada a un recinte subterrani on, davant l’òmfal, la pítia, després de beure aigua de la font Castàlia, emetia les seves profecies enmig de les emanacions gasoses que sortien d’una clivella de la roca. Al museu es conserven restes escultòriques notables (l’auriga de bronze, la columna vegetal de les ballarines, etc).
El pòrtic del tresor d’Atenes, al temple d’Apol·lo, a Delfos
© B. Llebaria