Voluntari a la marina (1938) en el bàndol franquista durant la Guerra Civil Espanyola, posteriorment cursà estudis de comerç, dret i belles arts. El 1941 s’inicià com a periodista al diari El Norte de Castilla , on col·laborà durant molts anys amb articles i, inicialment, també amb caricatures i del qual fou nomenat director l’any 1958 i destituït el 1963 pels seus enfronatments amb la censura, que afectà tant la seva obra literària com la seva activitat periodística. El 1945 obtingué la càtedra de dret mercantil i compaginà la literatura i el periodisme amb la docència a l’Escola de Comerç de Valladolid. El 1947 publicà la primera de les seves prop de seixanta novel·les, La sombra del ciprés es alargada , que obtingué el premi Nadal 1948, a la qual seguiren Aún es de día (1949) i Mi idolatrado hijo Sisí (1953), obres de tesi, denses, pessimistes i lentes en l’acció.
El 1950 publicà El camino (1950), obra que marca un tomb decisiu en la seva producció, que adoptà un ritme més agil, directe, sense tesi explícita i de treballada senzillesa en l’expressió, i introduí els elements nuclears de la seva obra: la vida rural tradicional i el seu ocàs enfront a l’imparable creixement de la vida urbana i el món modern, el paisatge de Castella, la cacera, el pes de la memòria i el record. Seguiren, entre moltes altres novel·les, Diario de un cazador (1955, que obtingué el Premio Nacional de Narrativa el 1956), Siestas con viento sur (1957, guardonat amb el premi Fastenrath), Diario de un emigrante (1958), La hoja roja (1959) i Las ratas (1962), sovint considerada la culminació del seu estil i el seu món personal. Seguiren Cinco horas con Mario (1967), monòleg de gran intensitat que obtingué una gran difusió, Parada y fonda (1968), Parábola de náufrago (1969), El príncipe destronado (1973), Las guerras de nuestros antepasados (1975), El disputado voto del señor Cayo (1978), Cartas de amor de un sexagenario voluptuoso (1983), El tesoro (1985), 377 A. Madera de héroe (1987), El loco (1988), Señora de rojo sobre fondo gris (1991) El último coto (1992), Diario de un jubilado (1995) i El hereje (1998, Premio Nacional de narrativa 1999).
També conreà l’assaig i el reportatge. Cal esmentar USA y yo (1966), arran d’una estada de mig any als EUA, Vivir al día (1968), Castilla habla (1986), Pegar la hebra (1990), He dicho (1997), Castilla como problema (2001), la nodrida Correspondencia, 1948-1986 (2003), que mantingué amb el seu editor Josep Vergés i Matas , el qual publicà la seva obra més significativa a l’editorial Edicions Destino , España 1936-1950, muerte y resurrección de la novela (2004), i La tierra herida (2005). Rebé també els premis Príncipe de Asturias de las Letras (1982), Nacional de las Letras Españolas (1991) i Miguel de Cervantes (1993). El 1973 ingressà a la Real Academia Española. Diverses de les seves novel·les han estat adaptades al teatre ( Cinco horas con Mario , 1979; La hoja roja , 1986; Las guerras de nuestros antepasados , 1989) i al cinema ( El camino , d’A. Mariscal, 1962; El príncipe destronado , amb el títol de La guerra de papá , d’A. Mercero, 1977 i Los santos inocentes , de M. Camus, 1984).