La geografia
El relleu, d’estil juràssic, és format per plegaments amples interferits per alineacions SW-NE i W-E. El sinclinal del Montgó (753 m alt.) s’alça aïllat sobre una plana al·luvial i es prolonga per una plataforma càrstica de 200 m alt. (planes de Xàbia) vers el cap de Sant Antoni; un contrafort per la banda de ponent és el tossal de Benimàquia (218 m alt.). A més del riu Girona, eix de la vall d’Alcalà, que desemboca a la punta de l’Almadrava i fa de límit amb el terme de Setla, Mira-rosa i Miraflor, hi ha barrancs, com el de l’Alberca i el de l’Altet. El litoral és de transició entre la costa baixa i sorrenca del golf de València, amb dunes i marjals (l’Estanyol, les Bassetes), i l’espadat alt i mitjà de la torre del Gerro fins al cap de Sant Antoni, on hi ha testimonis dels nivells tirrenians i de formacions eòliques fossilitzades.
L’economia i la població
L’agricultura aprofita el 42% del sòl municipal (3.536 ha), amb 1.862 ha de regadiu (obtingut exclusivament per pous), la majoria de les quals són ocupades per tarongers (1.097 ha) i mandariners (590 ha), i en petita part per hortalisses. Al secà predominen els vinyets (40%), destacant-hi el de raïm per a panses; hi ha també ametllers (334 ha), que representen el 9% de les terres conreades, mentre que els garrofers i les oliveres són quasi residuals. Predomina la petita explotació (el 95% tenen menys de 5 ha) en règim directe. La ramaderia és marginal. Tot el segle XIX i el primer terç del XX foren caracteritzats per l’activitat pansera a base de raïm moscatell desenvolupada als riuraus (riurau) de la Marina i fins i tot de la Safor, que era centrada a Dénia; el seu port atenyé un màxim el 1894, amb 658.000 quintars exportats, sobretot a Anglaterra i a l’Amèrica del Nord. La concurrència d’altres panses mediterrànies i, més tard, de les de Califòrnia anà minvant la categoria del negoci. Dénia era el segon centre de la indústria de joguines del País Valencià, però ara tan sols n’existeixen mitja dotzena de fàbriques a tota la comarca; aquesta activitat nasqué com a complement estacional de la fabricació de les panses, el 1904, quan un exportador alemany en muntà el primer establiment. Actualment la importància d’aquest sector industrial ha minvat i a Dénia tan sols hi ha un parell de fàbriques de joguines importants. En general, els treballadors industrials són un miler de persones, la qual cosa representa només el 14% de la població ocupada. Els sectors més importants són joguines, productes metàl·lics i de fusta i mobles. La fàbrica de ciment blanc instal·lada el 1955 fou clausurada el 1971 per raons de pol·lució. Hi hagué una gran empresa de productes alimentaris de farina (magdalenes, bescuit, galetes), inaugurada el 1967, que va tancar a la primeria dels anys vuitanta i que conserva una important factoria a la ciutat veïna del Verger. El turisme arrenca de les condicions climàtiques per a hivernar, propagades per la condició cosmopolita dels comerciants pansers des del primer quart del segle XX. Començaren els alemanys a les Rotes, però fins els anys cinquanta la villeggiatura no fou un fenomen de masses, com ara, amb un abundós contingent de valencians centrals. La capacitat hotelera es concentra en 11 establiments hotelers (1 057 habitacions); importants són també els 8 càmpings (2 455 places), però l’oferta és molt superior en xalets i apartaments (de 20.000 a 30.000 places), que es manifesta en un sector de la construcció important (17% d’ocupats) i en les nombroses urbanitzacions del terme. El terciari (63%) aglutina la major part de l’ocupació. L’activitat pesquera s’ha reduït molt i es limita a una vintena d’embarcacions i unes 1.000 t de peix desembarcat. El port, en regressió en el seu vessant comercial, s’ha orientat cap a la pràctica esportiva (600 places al Club Nàutic) i turístiques, gràcies a la connexió amb Eivissa i Formentera, que mobilitza uns 100.000 passatgers a l’any.
La població, després d’un creixement regular durant el segle XIX, es mantingué gairebé estabilitzada els primers seixanta anys del segle XX entorn dels 12.000 h a causa de diversos trasbalsos econòmics (com el de les panses), que originaren una forta emigració al nord d’Àfrica. A les darreres dècades ha crescut força: 16.484 h el 1970 i 24.764 h el 1991.
La població
La ciutat (25.349 h agl [2006], deniers; 10 m alt.), centre de la Marina Alta, és enfront del port, clau de la seva localització. El castell de Dénia s’alça a 72 m, protegint la població, que fins al segle XVII no desbordà el vessant meridional. El raval es consolidà a poc a poc a l’oest i al sud-oest del pujol, en un replanell una mica més elevat que la vila, ofegada pel Saladar o aiguamoll del sud. Sobre les primitives botigues i magatzems de la mar es desenvolupà el segon raval. Arrasada la vila alta durant la guerra de Successió, en romanen dos conjunts: la ciutat murada (Dalt Dénia) i el barri marítim o Baix la Ma, que tingué un efímer municipi (1836-39) anomenat Poble Nou de Diana L’eixample del segle XIX fongué ambdós nuclis, i l’expansió actual cobreix el vell Saladar. El castell és l’edifici principal, amb elements de totes les èpoques de la història deniera; en una de les torres hi ha instal·lat el Museu Arqueològic Municipal. L’església parroquial de Santa Maria, del segle XVIII, és a la plaça de l’Ajuntament, bastit al segle anterior. El convent de franciscans recol·lectes, del 1588, fou refet després de la guerra de Successió; l’església de la Sang, acabada el 1691, és del convent d’augustinianes descalces fundat el 1604. Ha desaparegut el ferrocarril de via estreta de Carcaixent, de principi de segle, i el de la Marina enllaça amb Alacant des del 1914. El port ha estat un dels pocs refugis del desabrigat golf de València durant molts segles, i malgrat unes condicions mediocres ha pesat prou en la història comercial i política del país, fins al punt que Al-Idrīsī digué d’ell que tenia una drassana per a bastir navilis de guerra i de comerç; activitat que durà fins fa poc amb la construcció de balancel·les. L’inici del port actual és del 1892, i no fou acabat fins al 1955, a base de dos dics sobre el placer del Cavall i el baix de l’Androna.
La història
Prehistòria i antiguitat
No ha estat confirmada arqueològicament la tradició, iniciada durant el Renaixement i molt estesa, que identificava Dénia amb la suposada colònia grega d’Hemeroscopi, i cal eliminar la hipòtesi de l’existència d’un poblat ibèric Diniu. El primer nucli urbà ben documentat correspon a l’època romana, que fou establerta una ciutat, Dianium, amb categoria jurídica de municipi, que ha deixat restes (inscripcions, escultures, vestigis arquitectònics, etc.) i que es mantingué després de l’enfonsada de l’Imperi. Important port comercial, Sertori l’aprofità com a base naval.
De l’època musulmana ençà
Fou seu d’una diòcesi dependent de la província eclesiàstica Cartaginense (bisbat de Dénia) i, després de la conquesta musulmana, a la caiguda del califat, de la taifa o regne de Dénia (1010); fou tributària del Cid (~1090-92) fins que se n’empararen els almoràvits que la incorporaren a la Xarquia. Resistí l’atac de les forces aragoneses d’Alfons el Bataller (1124). Durant l’imperi almohade conservà la seva importància (s’hi encunyaren monedes quadrades d’argent); el 1203 s’hi concentrà l’esquadra que conquerí el reducte almoràvit de Mallorca. Més tard, se sotmeté a ibn Hūd de Múrcia. Conquerida València per Jaume I (1238), el rei almohade Zayyān s’instal·là a Dénia; la població es rendí, sembla, a mitjan 1244. Fou repoblada per cristians; la nova vila comprenia, en el seu terme estricte, Xàbia i, en el terme general, els pobles del futur marquesat. El 1298 Jaume II en donà la senyoria al comte Ponç IV d’Empúries, però el 1300 la cedí a la seva muller Blanca de Nàpols, a la mort de la qual tornà a la corona, fins que el 1323 fou atorgada a l’infant Pere, comte de Ribagorça, el fill del qual fou el primer comte de Dénia. El comtat de Dénia (1356) passà al marquesat de Dénia (1484). Durant les Germanies s’hi refugià el lloctinent de València, comte de Mélito, fins que n’hagué de fugir el 1521. El 1609 fou port principal per on foren expulsats els moriscs del País Valencià. El 1612 recuperà el títol de ciutat. Partidària de l’arxiduc Carles durant la guerra de Successió, les forces austriacistes comandades per Joan B. Basset hi desembarcaren el 17 d’agost de 1705, i a Dénia fou proclamat rei. Després de dos setges filipistes infructuosos (1705 i 1707) pel novembre del 1708 s’hagué de rendir a les tropes del general D’Asfeld; la ciutat fou arrasada, i els seus habitants passaren a les Balears (hi romangueren només 144 veïns). Malgrat el seu caràcter senyorial, amb la monarquia borbònica esdevingué centre del corregiment o governació de Dénia. El 1804 passà a la corona. Durant la guerra del Francès romangué sota control napoleònic fins el 1813. Dins el terme hi ha, a més, l’antic castell d’Orimblai, els llogarets de la Xara i de Jesús Pobre, les caseries de les Marines, Real, Torrecorrals, el Tossalet, els Palmars, Madrigueres, els Francs, les Bovetes, l’Alqueria de Serra, Santa Llúcia i Santa Paula i el balneari del Molinell.