i René du Perron Descartes | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

René du Perron Descartes

filosofia filos i matemàtiques mat
Filòsof i científic francès.
La Haye [La Haye-Descartes, des del 1802], Turena, 31 de març de 1596 — Estocolm, 11 de febrer de 1650

Conegut també amb el nom llatinitzat de Cartesius, és considerat generalment com el pare de la filosofia moderna. Fill d’un conseller del parlament de Bretanya, fou educat al col·legi dels jesuïtes de La Flèche, i es llicencià en dret a Poitiers. Desitjós de conèixer “el llibre del món”, el 1618 començà un llarg període de viatges, primerament com a soldat i després com a particular. Per assegurar-se una vida tranquil·la de meditació i estudi, el 1628 es retirà a Holanda, on romangué més de vint anys, fins que, acceptant la invitació de la reina Cristina de Suècia, es traslladà a Estocolm, on morí l’any següent. La inspiració fonamental del pensament de Descartes prové de la matemàtica, que li proporciona l’experiència d’un coneixement fonamental en l’evidència de les idees “clares i distintes” i li suggereix la idea d’un mètode universal, segons el qual l’ordre a seguir en la recerca de la veritat no és el de la producció real de les coses, sinó el de la legitimitat de les afirmacions de l’home sobre les coses. L’obra de Descartes té un començament radical amb el dubte metòdic. La primera certesa és la del propi pensament, a partir de la qual passa a l’afirmació de la pròpia existència (cogito, ergo sum), de l’existència de Déu i de l’existència del “món exterior”. D’altres doctrines filosòfiques característiques són l'innatisme, la creació de les “veritats eternes” i la reducció de la matèria a l’extensió (fonament del mecanicisme i del dualisme antropològic). Les posicions filosòfiques de Descartes influïren en el desenvolupament del racionalisme clàssic i, en general, el descobriment cartesià de la subjectivitat és a l’origen de tota la metafísica moderna. La moral de Descartes, que en un primer moment és donada com a “provisional” (mentre no s’hagi constituït tot l’edifici de la ciència) i que, a poc a poc, bé que integrant nous elements, esdevé definitiva, pren la forma d’una certa saviesa, de tendència estoica, feta de prudència, autodomini i generositat, i de posicions conservadores en matèria política i religiosa. Com a científic universal, d’altra banda, Descartes marcà amb les seves concepcions tots els camps del saber. La matemàtica, a la qual féu una aportació cabdal amb la creació de la geometria analítica, és, com per en Galileu, la clau per a entendre la natura. Construí la primera teoria mecànica general de l’Univers i afirmà clarament la unitat de la constitució material del cosmos, amb la consegüent unificació de la física celeste i terrestre. Formulà amb netedat el principi d’inèrcia i descobrí la llei de la refracció de la llum. Estengué també el mecanicisme al camp de la biologia (teoria dels animals-màquines) i àdhuc de la fisiologia humana, privant així l’ànima de qualsevol funció vital. Tota la ciència de Descartes és orientada al servei de l’home (tècnica i medicina). Però la grandiositat teòrica de les seves concepcions li fan minimitzar el paper de l’experiència, fins al punt que la seva física, més deductiva que experimental, és, en definitiva, una “física metafísica”. Malgrat això, el cartesianisme científic retardà molt de temps, en el continent, l’adopció de la física newtoniana. Les obres principals de Descartes són: el Discours de la méthode (1637), que serveix de prefaci a tres assaigs científics: La dioptrique, Les météores i La géométrie; les Meditationes de prima philosophia (1641; versió francesa, 1647), que constitueixen la seva obra filosòfica cabdal i que anaven seguides de sis sèries d’objeccions i respostes; els Principia philosophiae (1644; versió francesa, 1647), que donen, no sense certes precaucions, les seves idees cosmològiques; i Les passions de l’âme (1649), que tracten temes de psicofisiologia i de moral. Entre les altres obres de l’autor, cal esmentar les següents, totes elles de publicació pòstuma: les Regulae ad directionem ingenii, probablement de 1628; Le monde ou Traité de la lumière, que ja tenia enllestit el 1633 i que la condemnació de Galileu el dissuadí de publicar; L’homme, que és la continuació natural de l’anterior; i el diàleg La recherche de la vérité par la lumière naturelle, de data incerta. Escriví també un Compendium Musicae (1618) i és autor, així mateix, d’una abundant correspondència. Més enllà de la influència filosòfica i científica universal de Descartes, cal remarcar també que la seva proverbial claredat i el seu gust per l’anàlisi i per la meditació personal han marcat profundament tota la cultura francesa moderna.

Col·laboració: 
PLlF
Llegir més...