els Desemparats

La imatge de la Mare de Déu dels Desemparats

© Fototeca.cat

Advocació de la Mare de Déu, popular a la ciutat de València des del s. XV.

Originàriament, sembla vinculada a la creació pel frare mercedari Gilabert Jofré (1409) d’un hospital de folls, per ajudar el qual fou constituïda la Confraria de Santa Maria dels Innocents, Folls i Desemparats (1414). Aquesta confraria, a més d’atendre les necessitats de l’asil, s’ocupà particularment d’assistir els condemnats a mort i, en general, d’enterrar els difunts indigents o sense família (ajusticiats, nàufrags, prostitutes), i també d’altres formes de beneficiència (dotar donzelles òrfenes, etc). Fins a la darreria del s. XVI, celebrà, el dia de Sant Macià, una cerimònia religiosa que consistia a recollir els ossos dels penjats per la justícia al lloc de Carraixet durant l’any anterior, i a dur-los a soterrar solemnement a un cementiri eclesiàstic dins la ciutat. En els seus enterraments, la confraria utilitzava una imatge jacent de la Mare de Déu, que col·locava estesa damunt els fèretres. Aquesta imatge té el cap inclinat respecte a l’eix del tronc, com per descansar-lo sobre un coixí. Al s XVII, la devoció a la Mare de Déu dels Desemparats aconseguí una gran expansió, i li fou dedicat un temple (1652-67) al costat de la catedral, edifici decorat amb unes vastes pintures murals d’Antonio Palomino (1701). La Mare de Déu dels Desemparats fou declarada patrona de la ciutat el 1885, coronada canònicament el 1923, i patrona del País Valencià el 1961 (en detriment de la patrona tradicional, la Mare de Déu del Puig). Hom en celebra la festa el segon diumenge de maig, amb diversos actes espectaculars (la Missa d’Infants, el Trasllat , la processó, amb tapissos de flors, etc). La imatge, erecta, conserva una marcada corba a nivell cervical, i sol rebre el qualificatiu de geperudeta. Forma típica de la pietat del Barroc, la devoció a la Mare de Déu dels Desemparats ha prosperat sota estímuls oficials i de les classes altes conservadores de València (actuals dirigents de la confraria), i ha penetrat profundament en l’onomàstica femenina de l’Horta des del final del s XIX (habitualment en versions castellanes: Amparo, Amparito ).