A la mort de Numerià fou elegit emperador per un tribunal de generals (284). Associà Maximià al govern i li confià també el de l’Occident, mentre que ell es reservava el de l’Orient i la preeminència suprema. Mentre Maximià s’ocupava dels afers de les Gàl·lies, del Rin i de Britània, Dioclecià recuperava l’Armènia aprofitant les lluites dinàstiques de l’imperi Persa. El 293, davant les alteracions polítiques i socials, els emperadors nomenaren dos nous col·laboradors de jerarquia inferior, els quals, amb el títol de cèsars, s’associaren a cadascun d’ells, corresponent Galeri a Dioclecià i Constanci a Maximià.
La reforma administrativa de l’Imperi (297) fraccionà més les províncies, que de 57 esdevingueren 96 i foren agrupades en dotze diòcesis, cinc a l’Orient i set a l’Occident. A les províncies hom separà el govern civil del militar per impedir les usurpacions imperials. La reforma administrativa comportà la reforma militar i econòmica. La tetrarquia posà fi a la usurpació de Caransi (296), recobrà Britània (297) i pacificà les revoltes socials d’Egipte (297). El 303 decretà la persecució dels cristians i d’altres sectes que no acceptaven l’absolutisme teocràtic de l’Imperi. Abdicà a favor de Galeri (305) i obligà Maximià a fer la mateixa decisió.
Es retirà a Salona i abandonà els afers polítics; el 307, davant la descomposició que s’originava de la tetrarquia, reuní els diferents rivals en cerca d’una solució; però, fracassades les seves gestions, es retirà novament a Salona.