Miquel Dolç i Dolç

(Santa Maria del Camí, Mallorca, 4 de desembre de 1912 — Madrid, 27 de desembre de 1994)

Poeta, assagista i llatinista.

De família camperola, es llicencià (1942) en filologia clàssica per la Universitat de Barcelona i es doctorà (1951) a Madrid amb Hispania y Marcial (1953). Fou professor de l’institut d’Osca (1943-55) i catedràtic de filologia llatina a les universitats de Sevilla (1955-57), València (1957-68), on fou degà de la facultat de filosofia i lletres en 1965-68, i a l’Autònoma de Madrid (1968-82), de la qual també fou degà de la facultat de lletres.

Començà la seva producció poètica dins la línia de l’Escola Mallorquina amb El somni encetat (1943) i Ofrena de sonets (1946). Posteriorment, evolucionà cap a una poesia més realista amb Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958) i Imago mundi (1972); amb Flama (1962) s’acosta al postsimbolime d’arrel ribiana. La seva obra poètica es tanca amb el recull de poemes sobre el seu poble nadiu, L’ombra que s’allarga (1984), i amb Sàtires i epigrames (1994).

Com a traductor destaquen les seves versions del corpus virgilià: les Bucòliques (1956), les Geòrgiques (1963), l’Eneida (en vers el 1958 i en prosa, 1972-78) i l’Apèndix virgiliana (1982), com també les traduccions d’obres de Camões, Marcial, Persi, Tàcit, Prudenci, Estaci, Tertul·lià i Ovidi; l’adaptació de la mètrica clàssica al català significà un enriquiment del català literari.

Com a crític publicà El color en la poesia de Miquel Costa i Llobera (1953), Virgili i nosaltres (1958), Retorno a la Roma clásica (1972), i els reculls Intent d’avaluació (1983) i Estudis de crítica literària. De Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1994). També redactà la part medieval de la Història de Catalunya (1969). Pòstumament (1996) es publicà el recull d’articles El meu segon ofici. Estudis de llengua i literatura llatines. Col·laborà assíduament a revistes especialitzades i a La Vanguardia.

Fou professor de la Maioricensis Schola Lullistica (1951), membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge (1960), membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1961) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970). Fou director general (1988-94) de la Gran enciclopèdia de Mallorca. Pòstumament, fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de València (1995) i de la Universitat de les Illes Balears (1996).