i Marcel·lí Domingo i Sanjuán | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Marcel·lí Domingo i Sanjuán

Marcel·lí Domingo i Sanjuán
© Fototeca.cat
ciències polítiques polít, història hist i literatura lit
Polític i escriptor.
Tarragona, Tarragonès, 26 d’abril de 1884 — Tolosa, Llenguadoc, 1939

Fill d’un guàrdia civil, residí a Agramunt i, a divuit anys, a Tortosa, on estudià magisteri i exercí de mestre i on començà la seva actuació com a periodista polític en defensa del republicanisme federal i de la justícia social. El seu ideari incidí especialment en els treballadors del camp i també a la mateixa Tortosa (fou creat, per exemple, el grup polític femení conegut per “Les Marcel·lines”). El 1911 passà a formar part del consell general de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), i el 1914 fou elegit diputat a les corts espanyoles.

El 1915, amb Francesc Layret, promogué la creació del Bloc Republicà Autonomista (BRA), per conjugar el republicanisme amb les aspiracions de les masses treballadores, organitzades en la CNT, que continuaren seguint, tanmateix, la consigna de l’apoliticisme. Dirigí el nou diari del Bloc La Lucha (1916-19), des d’on llançà dures campanyes de crítica al govern; la titulada Marruecos, sangría y robo li valgué l’empresonament. Presidí el directori del nou Partit Republicà Català, format el 1917 com a resultat de la fusió de diverses forces polítiques, entre les quals el BRA i la Joventut Republicana de Lleida, amb la col·laboració de Layret, Gabriel Alomar i Alfred Pereña. Tingué un paper destacat a l’Assemblea de Parlamentaris, el mateix 1917, i prengué part en els preparatius de la vaga revolucionària de l’agost (tingué gran ressò el seu article Soldados!, adreçat a la tropa per tal que s’unís al poble) i, en ésser iniciada la vaga, malgrat la immunitat parlamentària, fou detingut al vaixell Reina Regente. Participà activament en la campanya a favor de l’autonomia iniciada a Catalunya per l’octubre del 1918; pel novembre, encapçalà una proposició de llei que la minoria republicana presentà al congrés de diputats de Madrid a favor d’una autonomia integral; pel desembre, a l’assemblea de la Mancomunitat, proposà, amb el suport dels sectors republicans catalans, que aquesta fos transformada en assemblea constituent per tal de redactar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera participà en diversos intents d’enderrocar el règim i proclamar la República; fou detingut diverses vegades i processat el 1930. Prengué part en el pacte de Sant Sebastià i, després de la insurrecció de Jaca, en ésser incrementada la persecució, s’exilià a Portugal, i des d’allí passà a França. Tot i que participà en la conferència fundacional de l’Esquerra Republicana de Catalunya (març del 1931) i en el seu directori, s’inclinà pel Partido Radical Socialista Español, des d’on continuà defensant l’òptica federal.

En ésser proclamada la Segona República Espanyola fou nomenat ministre d’instrucció pública del govern provisional (abril-desembre del 1931); programà la construcció d’un gran nombre d’escoles i inicià diverses reformes, entre les quals la coeducació. Més endavant ocupà el ministeri d’agricultura, indústria i comerç, i el 1931 (i també el 1936) fou elegit novament diputat a corts per Tarragona. El 1933 fou un dels fundadors del partit Izquierda Republicana, que a Catalunya rebé el nom de Partit Republicà d’Esquerra; del juny al setembre fou ministre d’agricultura i dedicà els esforços al programa de reforma agrària. Al febrer del 1936, en guanyar les eleccions el Front Popular, resultà elegit, una altra vegada, diputat per Tortosa i s’incorporà al govern, on es féu càrrec del ministeri d’instrucció pública del primer gabinet. Presidí el partit d’Izquierda Republicana.

A l’acabament de la guerra anà a l’exili, i aviat (2 de març de 1939) moria a Tolosa. Marcel·lí Domingo tingué una ploma àgil i incisiva com a periodista: col·laborà principalment a La Publicidad, que dirigí un cert temps, La Barricada, L’Opinió, El Poble Català, El Diluvio, El Pueblo de Tortosa, La Lucha, El Mercantil Valenciano, El Liberal, El Imparcial, España Nueva de Madrid i alguns periòdics americans. Entre els llibres polítics que publicà es destaquen Temas, El burgo podrido (1924), En esta hora única, Viajando por América, La isla encadenada (1923), En la calle y en la cárcel (1921), On va Catalunya? (1927), Libertad y autoridad (1928), ¿Qué es España?, La política, Una dictadura en la Europa del siglo XX (1929), ¿A dónde va España? (1930), ¿Qué espera el rey? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934), La Revolución de Octubre (1935). És autor també d’unes quantes obres teatrals (Vidas rectas, El pan de cada día, Los príncipes caídos, Juan Sin Tierra i Encadenados).

Col·laboració: 
JoF
Llegir més...