i Dominica | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Dominica

Nom oficial deCommonwealth of Dominica (en)
Nom oficial deCommonwealth of Dominica (en)
Boiling Lake, en Dominica
© Discover Dominica
Estat insular de les Antilles que s’estén entre Guadeloupe al N i Martinica al S; la capital és Roseau.
Població: 
71.500 h
[est. 2012]
Extensió: 
751 km2

La geografia

De natura volcànica, presenta un relleu de turons arrodonits que culminen al mont Morne Diablotin (1 447 m). El clima hi és tropical humit (2 000 mm de pluviositat anual). Hi abunden els rius. L’agricultura és la principal activitat econòmica de Dominica (17,5% del PIB i 31% de la població activa el 1991). S'hi destaca el conreu de les bananes (55,7% del valor de les exportacions el 1992), els tubercles (taro i iam), les fruites tropicals, la vainilla i els cocoters, els cítrics (llimones dolces i aranges sobretot), els llegums, el cacau, la canya de sucre, les hortalisses i lauràcies diverses de les quals hom extreu olis essencials. També constitueix una font de recursos importants el bosc (40% de la superfície), d’on procedeix la fusta per a embalatge i l’exportada per a la indústria d’habitatges prefabricats. La pesca aporta un complement alimentari. Les principals indústries (6,3% del PIB i 8,2% de la població activa) són la d’olis de copra i d’essències, emprats sovint com a primera matèria del sabó, la manufactura més exportada. Hom també elabora sucs de fruites i de canya, de la qual procedeix, a més del sucre, la producció del rom que havia constituït antigament la base de les exportacions. Els recursos naturals se centren, a més de la fusta, en les roques, volcàniques, i en primer lloc de la pedra tosca. Pel que fa als serveis, el turisme ha tingut un desenvolupament tardà i, en comparació amb altres estats insulars del Carib, té una importància encara discreta (12,1% del PIB). Els transports es concentren al port de Roseau, i l’aeroport principal és a Melville Hall, a l’altre extrem de l’illa. L’economia de l’illa tendiria a l’autosuficiència si no fos per la pèrdua freqüent, deguda als huracans, de les collites d’exportació. El PNB per habitant (2 620 $ el 1992) situa Dominica en un lloc mitjà entre els estats del Carib. La majoria de la població (89%) és d’origen africà i la resta és formada per mulats (7,3%) i altres ètnies. La taxa natural de creixement és del 15,5‰ (1994), gairebé coincident amb la mitjana mundial. Hi predomina la població rural. L’idioma oficial és l’anglès. La majoria de la població practica el catolicisme (70,1%); el 17,2% és protestant. No hi ha cap religió oficial. Dominica és una república independent en l’àmbit del Commonwealth des del novembre de l’any 1978. El parlament és monocameral (31 membres, nou dels quals són designats i la resta elegits per sufragi universal cada quatre anys). El president, designat per la cambra, deté el poder executiu, però delega moltes funcions al govern. És membre de l’ONU, del Commonwealth, de l’OEA i del CARICOM.

La història

Fou descoberta el 1493 per Cristòfor Colom, i fou escassament colonitzada pels castellans. Els anglesos l’ocuparen el 1627, però el 1632 fou repoblada per francesos i disputada per ambdues potències. Del 1660 al 1748 fou neutralitzada; però, colonitzada una altra vegada pels francesos, la Gran Bretanya l’ocupà i l’annexà a les illes de Sotavent. Retornà a poder dels francesos del 1778 al 1783 i del 1808 al 1814. El 1940 passà a les illes de Sobrevent com a colònia separada, i l’any 1967, segons l’acord de Westminster, fou declarada estat lliure associat a la Gran Bretanya amb completa autonomia en els afers interns. Pel novembre del 1978 assolí la independència com a república dins del Commonwealth. El 1979 el primer ministre, Patrick R.John, líder del Dominica Labour Party (DLP), dimití per una greu crisi política i fou succeït per Oliver J.Seraphine, que creà un partit escindit del DLP. El 1980 el Dominica Freedom Party (DFP) guanyà les eleccions i la seva líder, Mary Eugenia Charles, esdevingué primera ministra i hagué d’afrontar diversos intents de cop d’estat. Acusat de prendre part en un d’aquests (1981), P.R.John fou empresonat i jutjat. Aquest, un cop acomplerta la condemna, reconstituí el Dominica Labour Party (OLP) i, juntament amb altres partits d’orientació socialista, formà el Labour Party of Dominica (LPD), que concorregué a les eleccions generals del 1985, en què tornà a guanyar el Dominica Freedom Party (DFP), d’Eugenia Charles. Dominica continuà mantenint unes relacions especialment favorables amb França i els EUA. El cicló Hugo, del setembre del 1989, causà importants danys a les bananeres i destruí en gran part les carreteres. Eugenia Charles aconseguí una tercera victòria en les eleccions del maig del 1990 per una minsa majoria. En política exterior, el govern intensificà els contactes per a aconseguir la integració dels quatre estats de les illes Windward (Dominica, Grenada, Saint Lucia i Saint Vincent). A l’octubre del 1993, l’Assemblea Nacional elegí Crispin Sorhaindo com a nou president de la República. En les eleccions generals del juny de 1995, el Dominica Freedom Party (DFP), després de 15 anys en el poder, perdé les eleccions, que foren guanyades pel Dominica United Workers Party (UWP), fundat el 1988 i el líder del qual assumí el càrrec de primer ministre. A l’estiu del 1995, els huracans Luis i Marilyn produïren immenses destruccions a l’illa i la pèrdua total de la collita de plàtans. Dominica esdevingué, el 1997, el primer país caribeny que participà en els treballs del programa mundial Green Globe, destinat a promoure un turisme respectuós amb el medi ambient i es comprometé a fer de l’illa un model d’ecoturisme. Aquest fet ocasionà conflictes amb els creuers estrangers que atracaven a les costes de l’illa, els quals es queixaven d’impostos massa elevats i l’obligà a negociar amb les companyies a l’abril del 1999. El gener del 2000 se celebraren eleccions legislatives, que guanyà el Partit Laborista (DLP) per un escó de diferència sobre el socialdemòcrata Partit dels Treballadors Units (UWP), tot i haver obtingut menor percentatge de vots. Al juny del 2000, el G7, organització dels 7 països més rics del planeta, acusà l’illa de ser un dels 15 estats amb un sistema bancari de blanqueig de diners procedents d’activitats criminals internacionals. El 3 d’octubre del mateix any, Roosevelt Douglas morí sobtadament, i el càrrec de primer ministre passà a Pierre Charles, antic ministre de treball i comunicació. Per tal de superar la dependència econòmica d’un sol producte –les bananes–, sobretot després que, el 1999, l’Organització Mundial de Comerç dictés una sentència contrària als tractes comercials preferents dels estats de la UE amb antigues colònies, el govern laborista encapçalat per Pierre Charles intentà diversificar l’economia com a centre financer off-shore (malgrat els advertiments d’autoritats financeres internacionals per certes irregularitats) i reforçar l’ecoturisme, cosa que plantejà dilemes importants, com ara la idoneïtat d’un projecte d’aeroport que podia afectar l’entorn natural. D’altra banda, amb el suport de l’FMI i el Banc de Desenvolupament del Carib, el govern emprengué el 2003 una sèrie de mesures liberalitzadores, com ara la privatització del sector bananer, la fi dels controls sobre els preus i una pressió fiscal més alta. Al gener del 2004 morí Pierre Charles, que fou substituït pel ministre d’educació Roosevelt Skerrit el qual, al front del Partit Laborista, guanyà les eleccions del 2005. El seu govern aplicà una política d’austeritat fiscal que consistí a reordenar la despesa corrent. L’economia es beneficià de la reactivació del conreu de bananes i les vendes augmentaren gràcies, sobretot, als contractes vinculats al comerç just. A l’agost del 2007, l’huracà Dean afectà l’illa i al febrer del 2008 el Fons Monetari Internacional (FMI) aprovà un programa d’emergència per ajudar a superar els danys. El cost de les pèrdues econòmiques provocades pel Dean es quantificaren en el 20% del PIB anual i la part més afectada fou l’agricultura, en concret, el conreu de bananes. En política exterior, Skerrit intentà apropar-se als nous governs llatinoamericans d’esquerra, i al febrer del 2009 anuncià un acord amb Veneçuela pel qual Dominica aconseguí importants ajuts.

Llegir més...