i República Dominicana | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

República Dominicana

Nom oficial deRepública Dominicana (es)

Estat d’Amèrica Central, a les Antilles, al sector oriental de la Hispaniola, de la qual ocupa 3/4 parts de la superfície total; la capital és Santo Domingo de Guzmán.
Població: 
9.627.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
48.671 km2

La geografia física

La Cordillera Central, de NW a SE, i les serralades de Montecristi, al N, i de Bahoruco, al S, caracteritzen l’estructura física del territori, juntament amb la plana costanera meridional. La Cordillera Central, de materials paleozoics i estructura molt fallada, culmina als pics Duarte (3.175 m) i La Pelona (3.150 m). La Cordillera Septentrional o serralada de Montecristi és formada per materials calcaris molt erosionats, i al vessant sud és més abrupta que al de la costa; culmina al pic Diego de Ocampo (1.249 m alt.). La serralada de Bahoruco, formada també per materials calcaris del Terciari, és de menor altitud. Una depressió de 225 km de longitud constitueix la vall d’El Cibao, situada entre Montecristi i la Cordillera Central. El llac Enriquillo i les extenses salines de la vall de Neiba són les restes d’un braç de mar entre les badies de La Gonave i de Neiba. Finalment, una ampla plana, densament poblada gràcies a les excel·lents condicions climàtiques i edàfiques, s’estén entre la Cordillera Central i el litoral meridional. El clima hi és tropical amb predomini d’estació seca. Les temperatures mitjanes són elevades (entre 25 i 26°C), amb escassa oscil·lació tèrmica diürna i anual. Les temperatures només varien amb l’altitud. La pluviositat és més elevada a Santo Domingo (1.459 mm), gràcies a la influència dels alisis, que a Montecristi, a Bahoruco i a la part occidental de la plana. L’estació plujosa va de maig a juny i de setembre a novembre. La xarxa hidrogràfica és formada per la conca de la vall d’El Cibao, drenada pel riu Yaque del Norte, i per la del Yuna, que desguassa a la badia de Samaná. El Yaque del Sur (380 km long) i l’Ozama (104 km long) desguassen a la mar Carib. Nombrosos llacs i llacunes completen la xarxa hidrogràfica. De vegetació tropical, el bosc ocupa el 12,4% del territori, i la sabana, un 43,4%. També hi ha formacions xeròfiles, de matoll espinós i cactàcies.

La geografia econòmica i l'economia

Bahía Sosúa
© Ministerio de Turismo de República Dominicana
L’agricultura aporta (1998) el 12% del PIB i ocupa el 25% de la població activa. Els conreus ocupen el 30% del territori i, d’entre els comercials, destaquen la canya de sucre, el cacau, el cafè i el tabac per a l’exportació. Mandioca, batates, patates, tomàquets, cítrics, bananes, cacauets, blat de moro i arròs són per al consum interior. Zones agrícoles importants són la serra de Bahoruco i la península de Samaná. La ramaderia aprofita les extenses pastures (43% del territori) sobretot per al boví, al qual segueix en importància el porcí. Els boscs ocupen el 12% del territori. L’explotació forestal i minera es destaca a la Cordillera Central. La bauxita en constituí el recurs principal fins el 1983. El ferroníquel és el mineral més important (vuitè productor mundial el 1997). Hom extreu, a més, sal gemma i metalls preciosos. Pel que fa a la indústria, poc desenvolupada (17% del PIB i 15% de la població activa), destaca principalment l’alimentària, resultat de l’elaboració dels productes agrícoles propis (canya de sucre, amb la qual hom produeix sucre, melassa i rom; arròs, conserves, cotó i tabac) o importats (ordi, llúpol i blat). D’altres indústries són relacionades amb la construcció (ciment), la química (adobs, gasolina) i el paper (cartonatges). L’energia és principalment termoelèctrica a base de petroli. Només el 12% de l’electricitat és produïda a partir de centrals hidroelèctriques.

Les comunicacions terrestres han estat construïdes per a les necessitats del conreu de la canya sucrera, especialment el ferrocarril, la major part dels 1.740 km del qual és de propietat privada. Prop de la meitat de les carreteres (12.600 km) són asfaltades en un 50% i la principal correspon a la línia Santo Domingo-Port-au-Prince (Haití). Els ports principals són a Santo Domingo, Puerto Plata, San Pedro de Macorís i La Romana. Aeroport internacional a Santo Domingo.

El dèficit comercial és molt gran (entre el 57% i el 74% de mitjana en 1995-2000), i els intercanvis tenen lloc, principalment (50-60%) amb els EUA. Pel que fa a les importacions són importants també Veneçuela (la major part del petroli), Mèxic i el Japó, i quant a les la UE i Puerto Rico. Les importacions consten sobretot de béns d’equipament (22%), de consum (13%) i petroli (11%), i les exportacions inclouen en primer lloc ferroníquel (15%), cacau i cocos (13%), sucre (13%) i cafè (7,5%). Les reexportacions constitueixen un 16% de les vendes. El turisme és, amb diferència, la principal branca dels serveis (55% del PIB), però no arriba a equilibrar la balança comercial. Les transferències de divises dels dominicans a l’estranger i les zones franques són una altra font d’ingressos important. El creixement del PIB en 1960-67 fou caracteritzat per una expansió moderada (4,2 i el 5% anual), a remolc de la prosperitat general al Carib. El període 1968-74 és el més brillant de la història econòmica del país: la puja considerable dels preus del sucre i l’estabilitat del del petroli afavoriren tant la balança comercial que el PIB s’incrementà un 10,6% anual, una de les taxes més elevades; tot i l’increment de població de prop d’un 3% anual, el del PIB per habitant assolí el 7,4%. El període 1975-79, afectat per la crisi del petroli, portà l’increment global al 4,4% de mitjana, i l’increment per habitant a l’1,5%. En 1980-90 la crisi s’accentuà, i el creixement mitjà anual fou de l’1,7%. Els anys noranta el creixement del PIB es recuperà progressivament gràcies al turisme i a les remeses enviades pels dominicans que són a l’estranger (5,7% de mitjana anual en 1990-99). El 1999 la renda per habitant era de 1 920 $. No obstant aquesta situació globalment positiva, la distribució de la renda és molt desigual (el 40% del PNB corresponia al 10% de la població), i el deute extern ha esdevingut un obstacle per al desenvolupament.

La geografia humana i la societat

La població, que l’any 1900 era de 610.000 h, vint anys després havia augmentat el 46,6%; a partir d’aleshores el creixement s’accelerà i assolí més del 4% anual, fins que a partir dels anys setanta baixà i se situà al voltant del 3% anual. Les causes d’aquest creixement són el fort descens de la mortalitat (4,7‰ el 2000), mentre es mantenen la natalitat (25,2‰) i la immigració procedent d’Haití i les Antilles. L’elevada natalitat comporta que la població sigui molt jove: el 34,5% és més jove de 15 anys. La població urbana representava el 65,2% del total el 2000. La població és constituïda per mulats (69,5%), blancs (17%) i negres (11,8%). L’idioma oficial és el castellà. El 81,8% de la població és catòlica, bé que aquesta religió no és oficial. L’educació és obligatòria entre els set i els catorze anys. Hi ha cinc universitats. Independent des del 1844, constitueix una república unitària, de tipus presidencial, segons la base de la constitució del 1966. Té el poder executiu el president de la república, elegit per quatre anys per sufragi universal, i el poder legislatiu depèn del congrés de la república, amb dues cambres: el senat (30 membres) i la cambra de diputats (149 membres), ambdues renovades cada quatre anys; el poder judicial competeix a la cort suprema de justícia. Els principals partits polítics són el Partido Revolucionario Dominicano, fundat el 1939, el Partido Reformista Social Cristiano, fundat el 1964, i el Partido de la Liberación Dominicana, fundat el 1973. La República Dominicana és membre de l’ONU i de l’OEA.

La història

L’illa fou descoberta per Martín Alonso Pinzón a l’octubre del 1492. Els descobridors li donaren el nom de La Española, i el fort Navidad, construït amb les restes de la Santa María, fou llur primer establiment a Amèrica. Colom, en el seu segon viatge (novembre del 1493), fundà la població de La Isabela i encarregà a Margarit la conquesta de l’illa. Convertida en base d’expansió cap a les Antilles i les terres continentals d’Amèrica, La Española fou, durant la primera meitat del s. XVI, centre de lluites internes entre els colonitzadors i entre aquests i els indígenes, que es resistien a sotmetre's al règim de treballs forçats i d’explotació tributària. Santo Domingo, fundada el 1496, fou constituïda en capital. El 1500 prengué possessió de l’audiència Francisco Bobadilla, el qual, juntament amb Nicolás de Ovando (1502-08), donà a l’illa una administració ordenada que permeté de consolidar la conquesta. Aquesta tasca restà interrompuda després, amb els governs de Diego Colón (1508-12 i 1520-23), fins que l’audiència de Santo Domingo es féu càrrec del govern de la colònia (1523).

L’administració espanyola cedí a França, el 1697, la part més occidental de l’illa, que esdevingué posteriorment Haití, i el 1795, la resta de l’illa, la població de la qual, de llengua castellana, mai no ho acceptà i gestionà l’anul·lació del tractat, però fou sotmesa per les tropes de Toussaint Louverture. Independitzada de la part francesa i tornada a sotmetre (1808 i 1821), la població castellana, dirigida pel conservador Pedro Santana, s’independitzà de manera definitiva com a conseqüència dels disturbis del 1843, i constituí la República Dominicana (1844). Un intent d’annexió a Espanya (1861-65) fracassà, i una annexió als EUA fou rebutjada (1871). De tota manera, la penetració dels interessos nord-americans havia estat iniciada quan s’establí a Santo Domingo el matrimoni Cazneau (1854), que comprà una gran part de les terres de la república i fins i tot intentà de convertir-la en centre de les forces sudistes durant la guerra de Secessió. Durant la presidència d’Ulises Heureaux (1883-99) es produí un redreçament econòmic important, amb l’aparició de les primeres fàbriques, del primer ferrocarril i del primer banc, i amb la introducció de tècniques agrícoles modernes. Les conseqüències de tot això, però, foren limitades pel caràcter corrupte del règim d’Heureaux, sotmès, d’altra banda, als interessos dels EUA. El 1916, davant la crisi política i social de la república i el creixent sentiment de la població dominicana contra els EUA, aquests ocuparen el territori dominicà. La dominació nord-americana (1916-24) deixà establert un règim polític regressiu, assegurat per la constitució de la guàrdia nacional, cos militar de la seva confiança.

El 1930, Rafael Leónidas Trujillo prengué el poder i inicià un període de dictadura, que serví per a enriquir la seva família i que significà una depauperació progressiva del poble dominicà. Trujillo fou assassinat el 1961. Les eleccions del 1962 donaren el triomf al líder antitrujillista Juan Bosch, però un cop d’estat militar l’obligà a exiliar-se (1963). Un intent reeixit del poble de Santo Domingo per restaurar el govern de Bosch (1965) fou reprimit per la nova intervenció militar dels EUA, que en les eleccions del 1966 imposaren en la presidència de la república l’antic funcionari de la dictadura trujillista Joaquín Balaguer. El president Balaguer i el Partido Reformista, fundat per ell, guanyaren les eleccions —poc clares— del 1970 i del 1974. No segur del seu règim, Balaguer permeté una llibertat política creixent, que el 1978 menà a la victòria electoral del Partido Revolucionario Dominicano (PRD), de tendència socialista moderada. El líder d’aquest, Silvestre Antonio Guzmán, succeí Balaguer i féu una política reformista. El 1979 dos huracans devastaren la República. Al maig del 1982, celebrades simultàniament noves eleccions legislatives i presidencials, resultà guanyador de nou el PRD, el representant del qual, Jorge Salvador Blanco, assumí a l’agost del 1982 el càrrec de president de l’estat. Les eleccions presidencials i legislatives del maig del 1986, celebrades en un clima de violència, donaren la victòria per un estret marge a l’ex-president Balaguer, del Partido Reformista Social Cristiano, que inicià una campanya contra la corrupció al govern en la qual fou acusat (gener del 1987) l’ex-president Blanco. La delicada situació econòmica del país motivà un fort augment del deute exterior, el pagament del qual hagué d’ésser renegociat a la darreria del 1986. Malgrat tot, hom no aconseguí un correcte funcionament dels serveis públics ni del sector sanitari, resultat d’una recessió econòmica que obligà a suspendre, a la fi del 1989, el pagament dels interessos del deute exterior. Les eleccions de maig del 1990 donaren novament la victòria a Joaquín Balaguer, amb un escàs avantatge sobre Juan Bosch.

La seva sisena legislatura començà marcada per la inflació (100% durant l’any 1990) i per la recessió econòmica (caiguda del 30% de les exportacions). En acabar l’any s’havien multiplicat les mostres de protesta de la població, enutjada per l’alça dels preus i per les restriccions energètiques. L’any 1991, però, la inflació davallà al 5% i l’economia experimentà un lleuger creixement. El maig de 1994 se celebraren eleccions presidencials, en les quals novament triomfà Joaquín Balaguer, enmig d’un gran escàndol polític motivat per les acusacions de frau electoral. Balaguer arribà a un pacte amb la resta dels partits polítics en virtut del qual el seu mandat presidencial —el setè— es reduiria a divuit mesos, després dels quals es convocarien noves eleccions. Aquestes se celebraren el 1996, amb la presència de 1.200 observadors internacionals per a garantir la fiabilitat dels comicis electorals, en els quals, per primer cop des de la seva arribada al poder, Balaguer no hi participava. Les eleccions foren molt disputades i amb una alta participació (78,63%). En la segona volta (30 de juny) resultà guanyador Leonel Fernández, del centrista Partit d’Alliberament Dominicà, que obtingué el suport del Partit Reformista Social Cristià de Balaguer, davant del candidat Peña Gómez, del Partit Revolucionari Dominicà, enquadrat a la Internacional Socialista. Leonel Fernández, que arribà a la presidència amb els vots de l’expresident Joaquín Balaguer, dugué a terme els seus principals objectius: un pla de privatitzacions d’empreses estatals de funcionament deficient com ara les empreses elèctriques, i la lluita contra la corrupció i la pobresa, que afectava el 60% de la població. La seva activitat exterior se centrà a treure el país del seu històric aïllament internacional establint lligams amb la resta de països caribenys i també amb Espanya. L’economia dominicana, que havia estat creixent a un ritme per sobre de 8 punts, rebé els efectes de l’huracà George, que, a més dels nombrosos morts, provocà desperfectes materials i repercutí negativament sobre el turisme. Pel maig del 1998 morí en plena campanya electoral per les legislatives el líder històric opositor José Francisco Peña; el seu partit, el Partit Revolucionari Dominicà (PRD), obtingué una contundent victòria.

Al maig del 2000, el candidat del PRD, Rafael Hipólito Mejía Domínguez, obtingué la victòria en les eleccions presidencials amb el 49,9% dels sufragis. La seva gestió no aconseguí frenar les repercussions d’una conjuntura mundial recessiva, amb la caiguda de les exportacions i del turisme com a elements principals, després d’uns anys de fort creixement (proper al 8% anual del PIB en 1998-2000), que precediren una brusca frenada i, el 2003, un creixement negatiu. L’elevada inflació, l’atur (17% el 2003) i, en general, el deteriorament del nivell de vida provocaren el 2003 i el 2004 nombrosos avalots i protestes amb motiu de l’augment de preus i dels talls en el subministrament elèctric. Aquest mateix any, unes inundacions a la zona fronterera amb Haití provocaren més de dos mil morts i desapareguts. En les eleccions presidencials del maig del 2004 Mejía fou derrotat per Leonel Fernández, el qual, un cop en el càrrec, anuncià una política d’austeritat pressupostària i de lluita contra la inflació. A més de l’economia, una qüestió preocupant era el gran flux d’immigrants il·legals de la veïna Haití, que fugien de la pobresa i el clima de violència. Fernández aconseguí, amb l’ajut de les institucions financeres internacionals, redreçar en part l’economia, tot i que el nivell de l’atur amb prou feines disminuí. El 2005, juntament amb altres estats centramericans, la República Dominicana tancà un acord de lliure comerç amb els EUA. En les eleccions presidencials del maig de 2008, enmig d’un clima de violència entre els partidaris de l’oficialista Partit d’Alliberament Dominicà i l’opositor PRD, Fernández revalidà el càrrec.

Llegir més...