i Juan Donoso Cortés | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Juan Donoso Cortés

filosofia filos, literatura lit, ciències polítiques polít i història hist
Filòsof, literat, polític i diplomàtic espanyol.
Valle de la Serena, Badajoz, 1809 — París, 3 de març de 1853

Primer marquès de Valdegamas, era descendent d’Hernán Cortés. Recomanat a Madrid pel poeta Quintana, es donà a conèixer políticament el 1832 amb una Memoria sobre la situación actual de la monarquía, en la qual propugnava un institucionalisme moderat en l’estil de la carta atorgada francesa, i que per la seva oportunitat li valgué un càrrec al ministeri de gràcia i justícia. Més lligat a la corona que al liberalisme, s’oposà a les idees progressistes, en especial després del motí de la Granja i de la promulgació de la Constitució del 1837, i per combatre-les fundà el periòdic El Porvenir (amb Bravo Murillo) i després El Piloto (amb Alcalá Galiano). El 1840 anà a França, poc temps abans del cop d’estat d’Espartero, on es reuní amb Maria Cristina i redactà el manifest d’aquesta a la nació. A la caiguda d’Espartero, li fou encomanada l’educació d’Isabel II. Ennoblit el 1846, el 1848 ingressà a l’Academia Española amb el Discurso sobre la Biblia, model d’oratòria grandiloqüent. Parlamentari moderat del grup de Narváez, els intents revolucionaris del 1848 provocaren la seva renúncia pública al liberalisme en un discurs a les corts on proclamà la necessitat d’oposar-se a la revolució amb la dictadura. Poc temps abans havia estat nomenat ambaixador a Berlín. Des de la primera estada a França, en contacte amb l’ultramontanisme de Bonald i De Maistre, escriví l'Ensayo sobre el catolicismo, el liberalismo y el socialismo, publicat en castellà i en francès (1851), la tesi del qual és que la secularització de la societat i el liberalisme són l’obra de l’orgull humà, que creu poder prescindir de Déu; el càstig d’aquest pecat és la revolució, només evitable amb la submissió, àdhuc política, al cristianisme i a l’Església Catòlica. El reaccionarisme místic i el providencialisme irracionalista de l’obra eren una teorització de la ideologia carlina i influïren tota la dreta espanyola posterior, tant en els grups integristes com en els antirevolucionaris dels anys trenta. Fou molt lloat pels pensadors polítics alemanys precursors del nazisme, en especial Carl Schmitt. L’edició de l'Ensayo coincidí amb el seu nomenament pel govern de Bravo Murillo com a ambaixador a París, on morí.

Col·laboració: 
GaF
Llegir més...