les Drassanes de Barcelona

Les Drassanes de Barcelona

© Fototeca.cat

Conjunt d’edificis destinat a la construcció de vaixells, al final de la Rambla, tocant a mar, al peu de Montjuïc.

Estructura actual i periodització

Després de les successives fases constructives, l’edifici resultant final és un conjunt regular (quadrat), compost per una successió de naus gòtiques sostingudes sobre pilars de pedra i cobertes amb una teulada de dues aigües. Un espai cobert però ample, amb llum i espai de treball.

Del gran conjunt arquitectònic es conserven actualment dues de les torres, alguns trams de muralla ornamentats amb escuts reials i de la Generalitat, i el portal de la Drassana o de Santa Madrona, i, sobretot, les deu naus principals (onze, si hom compta la doble i s’inclou l’ampliació del segle XVII), construïdes amb arcs diafragma de pedra, que aguantaven un embigat de fusta.

Tot i el seu origen, hom no pot considerar les actuals Drassanes de Barcelona un exemple d’arquitectura medieval, com de manera errònia s’havia fet tradicionalment fins a les excavacions i investigacions dutes a terme els primers anys del segle XXI.  Aquests treballs descobriren els fonaments medievals d’un seguit de pilars que demostren l’existència d’una construcció anterior a l’actual, bastida des de mitjan segle XIV (de la qual es conserven dues tramades o crugies de set naus). Es corroborà, a més, l’existència d’una segona construcció medieval aixecada al final del mateix segle, més a prop del mar que l‘actual. Aquesta consta, en la seva major part, d’unes noves drassanes bastides entre el final del segle XVI i el començament del XVII.

Les Drassanes de Barcelona són també considerades una mostra excepcional de l’arquitectura gòtica, malgrat que cronològicament la construcció del conjunt no sigui contemporània d’aquest estil, cosa que d’altra banda fou l’origen de considerar les Drassanes un edifici medieval.

L’estil gòtic, tanmateix, fou conservat. Arran de la no-coincidència dels pilars i els fonaments medievals i els actuals hom descobrí, a més, el desplaçament del nou edifici cap a l’interior respecte al mar.

Fases constructives

Època medieval

Hom atribuí erròniament durant molt temps la iniciativa de la construcció a Jaume I de Catalunya-Aragó. Tanmateix, el document en què es basa aquest supòsit (1243) fa referència a la Drassana vella, o Drassana de la ciutat. Els resultats de les darreres investigacions identifiquen Pere II el Gran com el primer impulsor de les muralles: cap al final el seu regnat (c . 1280) aquest rei decidí bastir una Drassana Reial fora muralla. Fou, però, Pere III el Cerimoniós qui ordenà bastir l’estructura bàsica definitiva amb l’edificació, a partir del 1346, d’unes naus cobertes, dins del recinte delimitat en temps de Pere II. El 1378 es posà en marxa un nou projecte més ambiciós que el primer, el qual donà com a resultat el primer edifici construït en època medieval.

El nou conjunt preveia l’edificació d’un mínim de cinc naus perpendiculars a la línia de costa, dues de les quals, més a l’interior, es conserven amalgamades en l’edifici actual, amb el qual coincideixen en amplària. Un pati central devia separar aquestes «naus de mar» de les «naus de muntanya», els vestigis de les quals també s’han localitzat a les excavacions. Aquest segon conjunt de pilars i arcs defineix un mòdul arquitectònic que, a diferència del de les naus de mar, no coincideix amb l’edifici actual i devia ultrapassar el recinte fundacional per la banda de muntanya. La documentació refereix també l’existència de totes les torres, dues de les quals encara es conserven.

Per la banda de ponent, el recinte estava adossat a la muralla de la ciutat, tal com encara avui es pot veure. Tot i l’existència, des de la fundació de les instal·lacions per Pere II, d’un mur perimetral als angles del qual se situaven sengles torres, aquesta construcció no es pot considerar fortificada fins al final del segle XIV, quan s’inclou en el recinte emmurallat de la ciutat a partir de la remodelació de la muralla que ordenà Pere III, a mitjan segle XIV.

El 1443 es començà la construcció de la Botiga nova del General de Catalunya, edifici exempt que s’integra al conjunt i que és el magatzem de la Diputació del General dins del recinte de les Drassanes Reials. Servia per a aixoplugar els estris, els materials i els efectes de les galeres del General de Catalunya.

Època moderna

Les excavacions arqueològiques recents (a partir del 2010) han detectat que els pilars que suporten les arcades que formen el cos central de l’edifici actual, a excepció dels dos trams d’arcs més properes a la façana de mar –que correspondrien a l’edifici medieval–, daten del segle XVI i s’assenten sobre els fonaments dels bastits al final del segle XIV per ordre de Pere III.

Durant la segona meitat del cinc-cents s’hauria procedit a l’enderroc de les naus de muntanya medievals i s’hauria fet recular el conjunt edificat amb la finalitat de protegir les instal·lacions dels embats de la mar que amenaçaven la façana a conseqüència del canvi de corrents provocat per la construcció del moll del port.

L’edificació s’hauria començat pel costat de muntanya i hauria anat avançant vers la façana de mar per tal de no col·lapsar el funcionament de les instal·lacions. Aquest procés hauria culminat amb la desaparició del pati de separació entre les naus de muntanya i les de mar, que encara s’aprecia a les representacions pictòriques, integrant les segones en la nova edificació.

Diversos indicis corroboren aquesta cronologia, així com altres que apunten el mestre d’obres Pere Ferrer com a probable autor dels treballs encarregats per la Diputació del General durant el darrer quart del segle XVI. D’aquesta institució procediren els recursos per a sufragar les obres, com ho mostra la presència gairebé obsessiva del seu emblema, l’escut de la creu de Sant Jordi a la Botiga nova del General. Les anotacions del Dietari de la Diputació confirmen que les autoritats del Principat i la Corona estigueren pendents del manteniment i l’ampliació de les instal·lacions. A banda, dues dates –1576 i 1580– incises als pilars de la primera nau, a tocar del portal de la drassana, delimiten la construcció en el temps.

Probablement, les intervencions més destacades durant el segle XVII corresponen a les fetes per a la fortificació del conjunt de l’arsenal i a l’ampliació de la Drassana Reial cap al costat de llevant, amb la construcció de quatre noves naus, que es va dur a terme entre el 1612 i el 1618, tres de les quals presenten les mateixes dimensions mentre que la quarta, a llevant del conjunt, hauria estat bastida amb posterioritat i enderrocada en una data indeterminada abans de mitjan segle XVIII.

El darrer gran projecte de reforma data del 1723, i té l’origen en la previsió de construir quatre galeres, una capitana i una patrona, vaixells de grans dimensions. Es projectà aleshores la unió de les dues naus centrals del cos principal de l’edifici per tal de construir-ne una de nova, més ampla, i la construcció d’una grada central per a respondre a les activitats previstes.

Estatut legal i usos

Hom aplicà a l’obra els drets de duana imposats al comerç amb Orient i amb Alexandria. A la mort de Martí I, la cuitat de Barcelona es féu càrrec de la seva conservació; el 1470, el consolat de mar, i des del segle XVI, la Diputació del General, bé que la titularitat fou sempre Reial.

Les importants obres d’ampliació dutes a terme durant aquest segle són, a més confirmades per la documentació de la Diputació, on hi ha constància de l’interès en el manteniment i la reforma de les instal·lacions tant per part de les autoritats del Principat com de la Corona. Aquesta activitat constructiva està vinculada a l’armament de la flota reial que va participar en la Lliga Santa i es va batre a Lepant (1571). Entre els efectius sortits de les naus de la drassana en destacà la nau capitana, la galera reial que va ser bastida a la Ciutat Comtal i portada a Sevilla el 1569 per a la seva finalització.

Entrat el segle XVII, tingué lloc un progressiu desplaçament de l’interès de la Corona cap a la política atlàntica. Tanmateix, la persistència de la pressió corsària sobre les rutes de navegació a la Mediterrània comportà que la Diputació del General continués impulsant la construcció naval barcelonina per tal de garantir els intercanvis comercials i el proveïment del país. Mostra d’aquest interès són la construcció de les galeres del General de Catalunya ( c . 1620) i el finançament de les ampliacions i fortificacions de les drassanes fins a mitjan segle.

A conseqüència de la guerra dels Segadors (1663) la corona recuperà la gestió de les Drassanes de Barcelona. Després de la guerra de Successió (1714), decaigué la construcció de vaixells per a estols reials. La monarquia borbònica volgué revitalitzar-la amb la darrera reforma del 1723, però el 1745 les Drassanes deixaren d’utilitzar-se per a construir embarcacions, i foren convertides en mestrança i caserna d’artilleria fins el 1936, que foren tornades a la ciutat de Barcelona.

L’octubre del 1936 la Generalitat hi creà el Museu Marítim de Catalunya, i inicià també la restauració de l’edifici. L’any següent, el conjunt de les Drassanes Reials de Barcelona fou inclòs en el Registre del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. El museu no obrí les portes al públic fins el 1941, sota el  nom actual de Museu Marítim de Barcelona, i fou posat sota la tutela de la Diputació de Barcelona.

Les Drassanes de Barcelona des del darrer terç del segle XX ençà

Declarades Monument Historicoartístic pel Govern espanyol el 1976, l’any 1993 es constituí el  Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona, format per l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i l’Autoritat Portuària de Barcelona.

L’any 1986 fou aprovat el Pla Director de les Drassanes Reials, a partir del qual, i de les modificacions posteriors, hom sotmeté des del 1990 l’edifici a successives obres de remodelació i rehabilitació. En la primera fase (1990-2003) es reformà prop d’una tercera part de l’edifici, sense comptar el baluard de Santa Madrona, que fou també sotmès a un pla de remodelació especial. Posteriorment, hom ha dut a terme successives intervencions en funció, en bona part, del projecte museogràfic del Museu Marítim. L’any 2013 acabaren les obres de restauració, i al febrer hom obrí les Drassanes al públic.

Amb motiu de les obres de la remodelació prevista entre els anys 2010 i 2013, al març del 2012 es feren públics els resultats d’unes excavacions a l’emplaçament de les Drassanes amb noves dades que apuntaven una revisió de la cronologia en la construcció de l’edifici.

Les excavacions posaren també al descobert una necròpolis romana datada als segles I i VI, que constava de nombrosos enterraments i diverses urnes de ceràmica i vidre molt ben conservades. A partir del costum romà de situar les tombes prop de les vies, hom inferí l’existència d’una via marítima que connectava Montjuïc amb Bàrcino, paral·lela al mar i amb l’entrada a la ciutat a través de l’emplaçament de les actuals drassanes.