i Manuel Duran i Bas | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Manuel Duran i Bas

Història    Política
Manuel Duran i Bas
© Fototeca.cat
història del dret hist dr, ciències polítiques polít i història hist
Jurisconsult i polític, fill de Ramon Duran i Obiols.
Barcelona, 1823 — Barcelona, 1907

Estudià dret a Barcelona i fou deixeble de Ramon Martí d’Eixalà; es llicencià el 1845 i es doctorà el 1852. Exercí el periodisme en els diaris El Locomotor , El Bien Público i, sobretot, en el Diario de Barcelona , dirigit per Mañé i Flaquer. En la funció docent s’inicià com a auxiliar; el 1850 guanyà la càtedra de dret romà, i el 1862, la de dret mercantil de la Universitat de Barcelona, les quals exercí fins que es jubilà, el 1899; mantingué sempre un estret contacte amb els alumnes i no utilitzà mai llibre de text. Alhora adaptà les doctrines de Savigny. El 1896 fou nomenat rector. El seu despatx adquirí un excepcional prestigi, i sovint el demanaven com a àrbitre de les qüestions conflictives; fou degà del Col·legi d’Advocats en 1885-91. Ponent del congrés de juristes espanyols del 1885, defensà amb èxit la continuïtat dels règims jurídics dels territoris amb dret propi dins l’Estat espanyol; com a vocal de la Comissió General de Codificació redactà la famosa Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña (1883), encara al·legat bàsic de l’ordenament legal català i que ha servit de fonament als diversos projectes d’apèndixs i compilacions; en les discussions sobre el codi civil espanyol, al congrés i al senat, la seva gestió fou decisiva per a la nova redacció dels articles 12 i 15 d’aquell cos legal. De jove fou secretari de l’ajuntament de Barcelona. Políticament milità, de primer, en el partit de Cánovas, i després, de Silvela. Fou diputat provincial (1858-62), diputat a corts, senador electiu i vitalici: parlamentàriament fou molt actiu i eficaç. Presidí l’Ateneu Català i l’Ateneu Barcelonès, l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona el 1868 i en sis reeleccions successives, i l’Acadèmia de Bones Lletres, el 1901 i des del 1904 fins a la mort; patrocinà la fundació dels Cors de Clavé, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis i els Estudis Universitaris Catalans, etc. El 1899, en el govern presidit per Silvela, després del desastre colonial, regentà amb les corts la cartera de gràcia i justícia. Gràcies a ell Morgades fou nomenat bisbe de Barcelona, i Torras i Bages, de Vic. La seva bibliografia és vastíssima, especialment en temes jurídics i socials. Cal destacar-ne Estudios políticos, económicos (1856), Consideraciones sobre la historia de la ciencia del derecho (1863), La escuela jurídica catalana (1891), Escritos. Primera serie. Estudios jurídicos (1888) i Escritos. Segunda serie. Estudios sociales, morales y económicos (1895).

Col·laboració: 
JCA
Llegir més...