i Lluís Duran i Ventosa | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Lluís Duran i Ventosa

ciències polítiques polít, història hist, història del dret hist dr i periodisme period
Polític, advocat i periodista, fill de Manuel Duran i Bas.
Barcelona, 1870 — Barcelona, 1954

Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i es doctorà a la de Madrid (1891). Des de molt jove milità en el catalanisme: fou president de la secció de dret del Centre Escolar Catalanista (1889) i secretari de la Lliga de Catalunya i del consell directiu de la Unió Catalanista, de la qual se separà el 1899 per fundar el Centre Nacional Català. Fou el primer secretari de la Lliga Regionalista (1901) i membre permanent de la seva Comissió d’Acció Política (1904-36); s’encarregà especialment de la direcció política municipal barcelonina. Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona (1906-10, 1916-20, 1933) i organitzador de la Comissió de Cultura, des de la qual defensà el pla de construccions escolars i el projecte de Teatre de la Ciutat. Fou alcalde accidental el 1917, després de l’Assemblea de Parlamentaris. Elegit diputat provincial per Barcelona (1910), la seva proposta de constituir un organisme comú per a les quatre diputacions catalanes (1911) fou l’origen de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou conseller de foment i vicepresident (1914). Col·laborà íntimament amb Prat de la Riba, des dels seus càrrecs municipals i provincials, en una línia liberalconservadora catalanista. Fou senador el 1919 i el 1923. Durant la Dictadura, que no acceptà ni en els inicis, es mantingué apartat de la vida política. El 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, formant part de la minoria de la Lliga Regionalista. Durant el Bienni Negre, designat conseller de cultura de la Generalitat (1935), intentà de mantenir les institucions culturals catalanes; en el seu llibre Les essències del catalanisme i l’acció de govern (1936) procurà de justificar la seva actuació política. Exiliat a París durant la guerra civil de 1936-39, tornà a Barcelona el 1939, però sense intervenir en la vida política. Havia estat president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1916, 1917), membre de la comissió compiladora del dret català (1947) i, en circumstàncies difícils, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (1951-54). Fundà la societat cinematogràfica (1913) que dirigí Adrià Gual, i a la seva iniciativa hom deu la creació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (1913), l’Associació Catalana d’Art Dramàtic (1914) i el projecte que publicà amb el nom d'El Teatre de la Ciutat (1921). Havia estat mantenidor dels jocs florals i membre del cos d’adjunts, on presentà, el 1913, una proposta d’acceptació de les Normes Ortogràfiques. Com a periodista, havia col·laborat a “La Renaixença”, “Lo Catalanista”, “La Revista” i, especialment, a “La Veu de Catalunya” (1891-1936), de la qual fou conseller polític en haver mort Prat de la Riba. De jove utilitzà el pseudònim de Youngest, i vers el 1950, en les seves collaboracions a “Cuadernos para la Libertad de la Cultura”, el d'Oldest. Sobre temes jurídics publicà un estudi sobre L’usdefruit vidual a Catalunya (1917), però els seus escrits més interessants són de tema polític: Regionalisme i federalisme (1905), amb pròleg de Prat de la Riba, en el qual analitza comparativament el regionalisme català i el federalisme de Pi i Margall, Els polítics (1927), reeditat i traduït al castellà, La esencia de los nacionalismos (Buenos Aires 1939), Intoxicación oriental de Occidente (1949) i Unitat d’Europa, unitat del món (1953). Havia seleccionat i prologat l’edició pòstuma dels Articles de Prat de la Riba (1932).

Col·laboració: 
JMA
Llegir més...