Mecànic, inicià l’activitat sindical a la Unión de Metalúrgicos (1912). Arran de la vaga del 1917 i com a desertor de l’exèrcit, s’exilià a França. De tornada, s’adherí a la CNT; detingut, fugí de l’hospital militar de Burgos cap a París. En retornar, conegué Manuel Buenacasa a Sant Sebastià i participà en la creació del grup anarquista ‘Los justicieros’.
Fugí cap a Barcelona en ésser descobert un atemptat contra el rei, i a Saragossa es relacionà amb Francisco Ascaso Abadía. Ja a Barcelona, formà, amb Suberviela, Torres Escartín i Ascaso, el grup anarquista “Crisol” (1922), que es convertí després en “Los solidarios”. Hagué de sortir de Barcelona, i anà a París amb Ascaso, on ambdós es relacionaren amb la Unió Anarquista Internacional, i crearen l’Édition Anarchiste Internationale. Participà en el complot de Vera de Bidasoa (1924) i, també amb Ascaso, anà a l’Amèrica Llatina. Actuaren a Cuba, Mèxic, Xile i l’Argentina, i, tornats a França, foren empresonats per un altre intent d’atemptat contra Alfons XIII. Alliberats, recorregueren Europa, i a Bèlgica Durruti col·laborà amb el Comitè Internacional Anarquista.
Amb la vinguda de la República (1931), tornà a Barcelona, on l’antic grup es convertí en “Nosotros”. Com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT del juny del 1931, on es manifestà contrari a les federacions d’indústria. Per la seva participació en la insurrecció de l’alt Llobregat (1932), fou deportat a Puerto Cabras (Fuerteventura), d’on tornà vuit mesos després. Formà part del comitè revolucionari de la fracassada insurrecció del gener del 1933, i fou novament empresonat (cinc mesos) a El Puerto de Santa María (Cadis). Al ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del comitè insurreccional del desembre del 1933, després de dirigir l’abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig del 1934, fou detingut la vigília del Sis d’Octubre i confinat a València, des d’on preparà una retirada tàctica; sortí de la presó a la fi del 1935.
El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal a Sant Martí de Provençals, a Sant Andreu de Palomar, al Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes el feu responsable d’una columna per marxar sobre Saragossa (assessorat pel comandant Pérez Farras). Instal·lat a Bujaraloz, impulsà la col·lectivització de les terres i la creació del Consell de Defensa d’Aragó. Ajornat l’atac, tornà a Barcelona, on es feren paleses les seves diferències amb el Comitè. Convocat per Villalba a Barbastre, atacà Siétamo i Estrecho Quinto. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l’organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en el govern republicà, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre marxà amb la seva columna cap a Madrid, on morí el dia 19 davant la Ciutat Universitària. El seu enterrament a Barcelona tingué gran ressò popular.