i Henri Dutilleux | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Henri Dutilleux

Henri Dutilleux
© Fototeca.cat
música mús
Compositor francès.
Angers, Maine i Loira, 22 de gener de 1916 — París, 22 de maig de 2013

Després d’estudiar piano i composició al Conservatori de París (1933-38), guanyà el prestigiós Premi de Roma (1938). Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, en la qual participà, entrà com a cap de producció musical a la ràdio pública francesa (1945-163), càrrec des del qual supervisà i seleccionà les emissions de música clàssica, i també els enregistraments. Fou, a més, professor de l’École Normale de Musique (1961-70) i del Conservatori de Música de París (1970-71).

Compaginà aquestes ocupacions amb la composició, i el 1947 presentà la seva primera obra, Sonata per a piano , i el 1951 obtingué un notable reconeixement amb la Primera Simfonia (1951).

La seva obra, poc extensa i molt personal, empra sovint formes neoclàssiques ( Segona Simfonia , 1959), però no es pot adscriure a cap corrent concret, tot i que a les composicions dels primers anys es féu sentir el pes de la música impressionista francesa, especialment de Maurice Ravel, Claude Debussy i Albert Roussel.

Té també ballets ( Le Loup , 1953), música simfònica ( Métaboles , 1964; Timbres, espace, mouvement, ou La Nuit étoilée , 1978; Mystère de l’instant , 1989; The Shadows of Time , 1997), un concert per a violoncel i orquestra ( Tout un monde lointain , 1970), música per a films, les composicions per a solo de violoncel 3 Strophes sur le nom de Sacher (1982) i el concert per a violí i orquestra L’arbre des songes (1985). Mantingué una estreta vinculació amb el violoncel·lista Mstislav Rostropovič, i li dedicà les dues obres per violoncel esmentades.

Per a cambra, cal esmentar Choral, Cadence et Fugato (1950), per a piano i trombó; Figures de résonances (1970), per a dos pianos; el quartet de corda Ainsi la nuit (1976-77); Diptyque (1988), per a oboè, clavecí, contrabaix i percussió, i Les citations (1991), per a oboè, clavecí, contrabaix i percussió. Per a soprano i orquestra sobresurten  Correspondances (2003) i Le Temps l’horlog e (2009).

Obtingué nombrosos premis, entre d’altres, el Gran Premi Nacional de Música (1967), el Premi Internacional Maurice Ravel (1987), el Premi Imperial del Japó (1994) i l’Ernst von Siemens de música (2005).

Llegir més...