El seu primer èxit fou la cantata Hymnus: els hereus de la Muntanya Blanca (1873). Els Cants moravis (1876) i les Danses eslaves (1878 i 1886) li obriren les portes del públic anglès: el 1884 dirigí a Londres el seu Stabat Mater . Fou director del conservatori de Nova York (1892-95), on s’interessà pels ritmes i les melodies populars dels EUA. Del 1901 al 1904 dirigí el conservatori de Praga. Escriví nou simfonies; la Novena , dita del ‘Nou Món’ (1893), ha esdevingut cèlebre, bé que les tres anteriors ( Sisena , 1880; Setena , 1885; Vuitena , 1889) són igualment remarcables. Deixà música de cambra: tercets, quartets i quintets, alguns amb piano. A més d’un concert poc conegut per a piano (1875) i d’un per a violí (1879), en deixà un de cèlebre per a violoncel (1895), i també poemes simfònics, com La filosa d’or (1896), La coloma (1896) i El cant heroic (1897). Les seves millors òperes són les dels darrers anys: Rusalka (1901) i Armida (1904). Fidel als corrents musicals nacionalistes, s’inspirà sovint en el folklore bohemi, eslovac i moravi.