Després del Pliocè, la ria formada per la transgressió marina i que arribava prop de Tortosa, començà de reblir-se. Al segle IV, reblerta la vall fins a Amposta, començà la construcció del delta actual, construcció accelerada entre els segles XIV i XIX, a causa, versemblantment, de la desforestació dels vessants per a l’explotació de llenya i fusta i per a rompudes agrícoles, i de les deixalles del transport fluvial. Hom desconeix, però, la incidència que pogué tenir en aquesta construcció deltaica la manca d’una subsidència o enfonsament al·luvial capaç de neutralitzar les aportacions de l’Ebre. Al segle XIX, el delta, que ja cobria 320 km2, fou proveït d’un far al cap de Tortosa, tocant a la gola de Llevant de les dues que aïllen l’illa de Buda. La progressió d’aquesta gola —uns 10 m anuals entre el 1862, data de construcció del far de Buda, que s’elevava 22,5 m damunt el nivell de la mar, i el 1920— ha produït l’admiració dels geògrafs. Després, les fluctuacions, mai absents del tot, s’han accentuat. Els retrocessos de la terra cal atribuir-los a una certa minva de cabal de l’Ebre (regatges, consum urbà) i especialment a la minva de la càrrega sòlida que transporta, atribuïble al fet que la denudació dels vessants és més petita per la reforestació, i especialment als pantans i als regadius, on l’aigua, en deturar-se, perd la força d’arrossegament. A causa d’aquest retrocés, el far de Buda, que el 1950 ja era arran de mar, avui torna a ésser un illot inaccessible per terra. També ha romàs deturat el procés de rebliment dels estanys (de l’Encanyissada, la Tancada, la Platjola, les Alfacades i els de l’illa de Buda, a la ribera dreta; de l’Arena, l’Illot, l’Estella, el Pal i les Olles, a l’esquerra).
Vista aèria del delta de l’Ebre
© Fototeca.cat
La superfície conreable és d’uns 245 km2, la major part dels quals (152) ha estat destinada a l’arròs. En un sector de conreus al llarg de l’antic canal de navegació i del ferrocarril Tortosa-Tarragona i en un altre format per l’espona del riu fins als canals de regatge (canal de la dreta de l’Ebre) i a les terres sostretes darrerament a l’arròs (unes 2.000 ha, del 1953 ençà) hom conrea blat de moro, farratge, hortalisses, patates, altres cereals i soia (i un temps, cotó). L’activitat ramadera s’ha especialitzat molt, i en l’àmbit de l’avicultura aquesta zona s’ha convertit en una de les més importants de Catalunya. Sant Carles de la Ràpita, l’Ampolla, les Cases d’Alcanar, l’Ametlla i Vinarós són ports des dels quals hom va a pescar al delta. Té una producció anual de 9.000 tones de peix (llagostins, llobarros, moixarres i marisc). Els sistemes i instruments de pesca són molt variats: la pantena, el tremall, el saltall. La indústria al delta és poc desenvolupada (cartó, conserves, mobles). Hi ha un turisme incipient que es va consolidant.
El delta, de colonització iniciada al segle XVI, ha atret els geògrafs per la modernitat del poblament i per la persistència dels modes de vida originals, seminòmades, dels recol·lectors (canyes i joncs; cargols, pràcticament desapareguts en dessalar-se les aigües pel regatge; tortugues, granotes), els pescadors i els caçadors (d’ànecs tot l’any, d’altres ocells en les èpoques de pas). La població estable, disseminada, a l’interior del delta, s’ha anat condensant en nuclis rurals i se situa al voltant dels 15.000 h. A l’esquerra són més poblats: la Cava i Jesús i Maria s’han convertit en una sola vila, Deltebre (11.751 h [2009)]. A la dreta, l’Enveja o Sant Jaume i els Muntells s’han agrupat en el nucli de Sant Jaume d’Enveja (3.528 h [2009)]. L’Instituto Nacional de Colonización fundà el Poblenou del Delta. Però les tres quartes parts dels habitants del delta viuen damunt la plataforma terciària que el domina d’uns quants metres, en els nuclis de Sant Carles de la Ràpita, Amposta, l’Aldea, Camarles i l’Ampolla.
El 1972 fou ultimat un projecte general de sanejament del delta. El 1983 la Generalitat de Catalunya decretà la creació del parc natural del Delta de l’Ebre. Posteriorment, aquest espai natural protegit restà inclòs en la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre, que declarà la UNESCO l’any 2013.