i Umberto Eco | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Umberto Eco

Umberto Eco
© Thessaloniki Book Fair
literatura lit i lingüística ling
Filòsof, assagista i novel·lista italià.
Alessandria, 5 de gener de 1932 — Milà, 19 de febrer de 2016

Estudià filosofia medieval i literatura a la Universitat de Torí, on es doctorà el 1954 amb una tesi sobre l'estètica de sant Tomàs d'Aquino. Posteriorment, fou editor de continguts culturals a la RAI i professor a la Universitat de Torí (1956-64). Aquests anys s’uní al Gruppo 63, col·lectiu d’artistes d’avantguarda que l’influí molt en la seva trajectòria literària. Després d’ensenyar estètica i semiologia a les universitats de Florència i a l’Institut Politècnic de Milà, el 1971 s’incorporà a la Universitat de Bolonya, on desenvolupà la seva trajectòria acadèmica fins a la jubilació (2007) i on, des del 1975, fou catedràtic de semiòtica, disciplina a la qual donà un gran impuls. Dins d’aquesta universitat, fou director de l'Istituto di Discipline della Comunicazione (1983-1988), i, des del 1999, de l’Scuola Superiore di Studi Umanistici.

Aplicà el mètode estructuralista i la teoria de la informació a l’art i a la comunicació de massa. De la seva abundant producció sobre filosofia del llenguatge i sobre semiòtica cal esmentar, a més de Sviluppo dell’estetica medievale (1959), ampliació de la seva tesi doctoral, Opera aperta (1962), teoria sobre l'anàlisi de textos literaris, Apocalittici e integrati, (1964), obra d'una gran repercussió en el seu moment en què aplicà l'anàlisi semiòtica a produccions i fenòmens de la cultura de massa, especialment els còmics i el kitsch, i avaluà les polèmiques entorn de l'oposició entre les anomenades "alta cultura" i "cultura popular", La struttura assente. Introduzione alla ricerca semiologica (1968), La definizione dell’arte (1968), Le forme del contenuto (1971), Il costume di casa (1973), recull d’articles, Trattato di semiotica generale (1975), Arte e bellezza nell’estetica medievale (1987), Semiotica e filosofia del linguaggio (1988), I limiti dell’interpretazioni (1990), Il secondo diario minimo (1992), La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea (1993), Kant e l’ornitorinco (1997), Dall'albero al labirinto. Studi storici sul segno e l'interpretazione (2007) i Vertigine della lista (2009). A banda, són remarcables les seves aportacions sobre aspectes diversos de l'actualitat política, cultural i de costums, entre els quals cal esmentar els reculls d'articles o assaigs breus Cinque scritti morali (1997), La bustina di minerva (1999) i la seva continuació, Pape Satàn Aleppe. Cronache di una società liquida (2016), Dire quasi la stessa cosa (2003), sobre la traducció i A passo di gambero. Guerre calde e populismo mediatico (2006), les síntesis sobre aspectes de la història de l'art Storia della bellezza (2004) i Storia della brutezza (2007) i també sobre la seva passió pels llibres en totes les seves dimensions: La memoria vegetale e altri scritti di bibliofilia (2006) i Non sperate di liberarvi dei libri (2009, amb Jean-Claude Carrière). Cal esmentar també les paròdies Diario minimo (1963) i Secondo diario mínimo (1992) i Il Codice Temesvar (2005).

L’any 1980 publicà la seva primera novel·la, Il nome della rosa (1980), en la qual emprà els seus extensos coneixements de medievalista per a construir una trama policíaca en un escenari insòlit (una abadia de l’edat mitjana). Malgrat l’extensió considerable de l’obra i la copiosa erudició esdevingué un gran èxit. Per aquesta obra, traduïda a una cinquantena de llengües, aconseguí difusió mundial i el premi Strega, la distinció màxima de la literatura italiana. L'obra fou també objecte d'una versió cinematogràfica de Jean-Jacques Annaud (1986), el ressò de la qual contribuí encara més a la difusió de la novel·la. Després de publicar unes Postille a 'Il nome della rosa' (1983), continuà la trajectòria novel·lística amb una obra en què són omnipresents els coneixements enciclopèdics i les derivacions múltiples i en què fa palesos els seus interessos, interrogants i preocupacions: Il pendolo di Foucault (1989), L’isola del giorno prima (1994), Baudolino (2000), La misteriosa fiamma della regina Loana (2004), Il cimitero di Praga (2010) i Numero Zero (2015). 

Fou doctor honoris causa de més d'una vintena d'universitats i membre de nombroses societats acadèmiques. Entre els premis que reconeixen la seva trajectòria hi ha el títol de cavaller de la Gran Creu de la República Italiana (1996), l'orde del mèrit d'Alemanya (1999), el Crystal Award del Forum Econòmic de Davos (1999), el premi Príncipe de Asturias de comunicació i humanitats (2000), el Prix Mediterranée Étranger (2002) i el títol d’oficial de la Legió d’Honor de França (2003).

Data de revisió: 
2016-02-22
Llegir més...