i Francesc Eiximenis | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Francesc Eiximenis

literatura lit
Escriptor.
Girona, Gironès, 1327? — Perpinyà, 1409

Franciscà menor, s’ordenà com a sotsdiaca el 22 de desembre de 1352. El 1365 assistí a la cúria d’Urbà V a Avinyó per a jutjar l’autenticitat de les Revelacions de Pere d’Aragó, i tot seguit anà a París, Oxford, Cambridge, Colònia i Roma, on participà en la vida intel·lectual de les universitats. Havent retornat a Catalunya, ja el 1371 hom li oferí la càtedra de teologia de l’estudi general de Lleida, càrrec que no pogué acceptar per no tenir el grau de mestre. Gràcies a la intervenció de Pere III de Catalunya-Aragó i d’altres membres de la família reial, dels quals havia esdevingut persona de confiança, es graduà finalment a Tolosa el 1374. El 1381 encara residia a Barcelona, car el rei li demanà que hi restés fins que acabés l’obra que tenia començada, segurament Lo Crestià . El 1383 fou enviat a València, i hi romangué fins el 1408. Intervingué activament en les lluites socials del 1391 i actuà com un ver conseller dels jurats. Predicà als funerals del rei Pere III (1387) i a les festivitats per la victòria de Sicília. El 1392 trameté des de València una lletra, conservada en un text que sembla autògraf, al duc de Montblanc (el futur Martí l’Humà) aconsellant-li com havia de governar Sicília. Juntament amb Antoni Canals formà part d’una junta de set teòlegs convocada per mirar de posar fi al Cisma d’Occident. Cridat el 1408 per Benet XIII per participar en el concili de Perpinyà, pel novembre del mateix any fou nomenat patriarca de Jerusalem, i pel desembre fou consagrat bisbe d’Elna. A continuació de la seva obra màxima, Lo Crestià , que inclou en el llibre dotzè el tractat Regiment de la cosa pública , treballà en el Llibre dels àngels, escrit a València el 1392, on tracta de les diverses classes d’àngels, que compara amb les categories d’oficis mundans. L’èxit del llibre fou extraordinari, i fou traduït immediatament al llatí, al francès, al castellà (quatre traduccions) i al flamenc. El 1396 escriví el Llibre de les dones, que no s’integra dins el corrent misogin de l’època, sinó que pretén de tenir una funció moralitzadora. Comença a parlar de les donzelles de 10 a 12 anys, de les dones casades i llur comportament encandalós amb els curials; segueix un comentari sobre les vídues i les religioses, també criticades per llur lleugeresa. Donà, així, una visió general de la vida femenina del s XIV, sense oblidar aspectes culturals, com els coneixements musicals per part de les dones de la noblesa, de l' ars nova francesa. En castellà en foren fetes diverses traduccions, i l’obra es divulgà amb el títol de Carro de les dones . La darrera gran obra d’Eiximenis en català és la Vida de Jesucrist, projectada en llatí i que escriví finalment en català gràcies a la influència de Pere d’Artés. Redactada entre el 1397 i el 1398, narra la vida de Jesucrist basant-se en l’evangeli i comentaris patrístics; inclou un tractat molt breu sobre la Mare de Déu. Hi esmenta una Summa Theologica de la qual recentment hom ha descobert un tros del manuscrit, que prova de manera definitiva que fou començada. Durant els darrers anys escriví també el Cercapou , on exposa els principis de la fe cristiana, el tractat vocacional Scala Dei (inclòs en el Llibre de les dones ) i la Doctrina Compendiosa , que, malgrat la semblança amb el Dotzè del Crestià , és d’atribució molt discutible. Quant a les obres llatines, l' Ars praedicandi populo, manual sobre la predicació, segueix la tradició d’altres llibres semblants i és evident que el mateix autor el fa servir per a les seves obres. El Pastorale, escrit a València i dedicat al bisbe de la ciutat, consisteix en una guia general per als clergues, amb un comentari sobre l’estat episcopal i els deures pastorals. Probablement seguí el Pastorale de sant Gregori, el qual ell cita sovint. Escriví encara d’altres tractats d’extensió molt curta. Eiximenis sembla utilitzar l' Ars praedicandi com a exemple per a les seves obres, bé que modifiqui la manera de citar i de fer servir les autoritats. Procura de donar una lliçó moral després de cada capítol, i és evident que usa la tècnica dels sermons o posa inconscientment les citacions de la Bíblia i les faules per a il·lustrar les exposicions. En general, la importància principal de l’obra d’Eiximenis consisteix en el reflex que fa de la societat contemporània i en el comentari sobre els costums del s XIV.

Col·laboració: 
JRW
Llegir més...