i Feliu Elias i Bracons | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Feliu Elias i Bracons

Pseudònim de Apa, Pseudònim de Joan Sacs, Feliu Elies i Bracons
Art    Disseny i arts gràfiques    Pintura    Literatura
Pseudònim de Apa, Pseudònim de Joan Sacs, Feliu Elies i Bracons
Autoretrat (1907) de Feliu Elias i Bracons
© Fototeca.cat
dibuix dib, història hist, art art, pintura pint i literatura lit
Crític i historiador de l’art, pintor, caricaturista i escriptor.
Barcelona, 1878 — Barcelona, 1948

Vers el 1899 assistia a l’acadèmia Hoyos de pintura; més tard completà la seva formació al Cercle Artístic de Sant Lluc i al Cercle Artístic de Barcelona. El 1910, fugint d’una condemna de la llei de jurisdiccions, anà a París, on s’estigué dos anys. Fou professor d’història de l’art a l’Escola Superior de Bells Oficis i a l’Escola Elemental del Treball (1920-23), càrrecs que hagué de deixar en advenir la Dictadura. Més tard fou professor de l’Escola de Bibliotecàries. El 1922 anà a Portugal, i el 1923, a Holanda, llocs on organitzà exposicions oficials d’art català. Fugitiu d’unes anunciades represàlies dels anarquistes, residí a París (1936-38), i tornà a anar el 1939 a França, d’on ja no retornà, malalt, fins el 1947. Signà amb el seu nom els seus texts erudits i els olis, però signà Apa les caricatures i Joan Sacs els texts de creació i les crítiques periòdiques. Dins el camp de l’humor gràfic, fou el fundador de Papitu (1908), que dirigí fins el 1911, perduració d’un esperit realista, càustic i anticonservador i plataforma de llançament d’artistes importants. Reuní els seus dibuixos antialemanys, publicats durant la Primera Guerra Mundial a la revista Iberia de Barcelona, al volum Kameraden (Barcelona, 1917) —prologat per Sem—, els quals li valgueren la gran creu de la Legió d’Honor francesa (1919). A part d’España de Madrid i Paris-Journal, Paris-Midi i L’Assiette au Beurre de París, centrà la seva activitat en publicacions catalanes (Cu-cut!, En Patufet, La Mainada, Cuca Fera, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Picarol, El Gall, Revista Nova —fundada per ell—, Vell i Nou, D’Ací i d’Allà, Mirador, El Poble Català, La Publicitat), en les quals es consagrà com el principal caricaturista polític del país. Representà una posició de centreesquerra feroçment contrària tant a la Lliga com a l’anarquisme. Estilísticament, fou influït pels dibuixants del Simplicissimus, i es caracteritza per un traç sintetista, dur i cantellut i una composició complexa i estructurada, sovint amb un gust pel grotesc i, especialment al principi, tenyit d’un cert aire decadentista. Com a pintor fou membre del grup Les Arts i els Artistes, i es donà a conèixer el 1910 en guanyar una medalla d’honor a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona. Es presentà individualment el 1914, quan Marià Burguès —sabadellenc, com la família de l’artista— exposà pintures seves al Faianç Català de Barcelona. Després d’una primera etapa en què emprà una pinzellada curta i metòdicament disposada, evolucionà encara cap a un major realisme, minuciós i clar —natures mortes, interiors, retrats—, que juga amb el trompe-l’oeil i sembla preludiar Dalí i l’actual hiperrealisme. Malgrat que hom el considerà sovint desfasat, el seu art, fruit de la seva admiració per Vermeer i per Chardin, s’inscriu de ple en la línia neoobjectivista apareguda a Europa i als EUA després de la primera onada avantguardista: la similitud de la seva pintura amb la de l’alemany Hans Mertens —típic representant del corrent Neue Sachlichkeit—, per exemple, és remarcable. Durant la seva darrera estada a diversos llocs de França (1939-47) pintà nombrosos paisatges, gènere que anteriorment gairebé mai no havia conreat. Bones mostres de la seva obra, no gaire nombrosa, es conserven al Museu d’Art Modern de Barcelona. Com a creador literari hom l’ha qualificat de pirandellià: el seu recull Vida i mort dels barcelonins (Sabadell, 1929) —prologat per Pere Coromines— és mostra d’un humorisme intel·lectualitzat que sovint voreja l’absurd (com en els diàlegs escenificables Dos homes com un cos gran i Una bona acció mai no és estèril, integrats en el citat recull). Publicà llibres d’història de l’art, alguns dels quals, tot i que metodològicament acusen la seva formació autodidàctica, han romàs com a clàssics (L’escultura catalana moderna, 1926-28), i uns altres són encara monografies no superades sobre Benet Mercadé (1921), Simó Gómez (1923), Enric Monserdà (1927) i Francesc Soler i Rovirosa (1931). Publicà també La catedral de Barcelona (1926), El moble de la Xina (1927), Barcelona, guía práctica y artística de la ciudad (1929), L’art de la caricatura (1931), De l’ensenyament de les belles arts (el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, 1932), La vida de Damià Campeny (1938), i encara la breu biografia Xavier Nogués (~1926), basada en testimonis del biografiat i records personals que han servit de base, gairebé única, a tota la bibliografia posterior sobre el seu gran amic. Fundà l’entitat Amics de l’Art Vell i impulsà la restauració de Poblet (1928). La seva significació es pot sintetitzar en tractar el seu aspecte de teòric i crític d’art. Representà des d’un principi l’aglutinador de tota una tendència noucentista basada en el realisme, contrària a la que es basava en el classicisme. S'oposà, sempre en nom de l’objectivitat, a l’avantguardisme experimental (La moderna pintura francesa fins el cubisme, 1917), actitud que donà origen a polèmiques sorolloses amb Sebastià Gasch i Josep Llorens i Artigas. Defensà el seu ideari des de Revista Nova, Vell i Nou, La Publicitat i Mirador i el sintetitzà a l’opuscle Una nova etapa de les arts (1932) —conferència llegida en una exposició de Pidelaserra—, on es manifestà contrari a l’art compromès, per tal com se supeditava a finalitats extraartístiques, i a l’idealisme, puix que significava una evasió d’un món que, malgrat ésser sovint odiós, és admirable.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...