i Elionor de Sicília | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Elionor de Sicília

Segell d'Elionor de Sicília
© Fototeca.cat
història hist
Reina de Catalunya-Aragó, filla de PereII de Sicília i d’Elisabet de Caríntia i tercera muller (1349) de PereIII el Cerimoniós, proposada per aquest als catalans de Sicília en requerir ells l’ajuda del rei en llur lluita contra els nobles sicilians.
?, 1325 — Lleida, Segrià, 1375

Tot i que aquests imposaren per condició la renúncia d’Elionor a tots els seus eventuals drets a la corona siciliana, la reina no deixà d’interessar-s’hi, car es considerà sempre successora dels seus germans, en el cas que morissin sense fills, i no abandonà la idea d’una possible unió de Sicília als territoris patrimonials de la corona catalanoaragonesa: procurà de casar les germanes més joves, Blanca i Beatriu, i també el seu germà, Lluís I de Sicília, amb Constança, filla gran del seu marit; i a la mort d’aquell, la casà amb el nou rei, el seu germà més jove, Frederic III de Sicília, del qual rebé (1357) els drets a la successió del regne de Sicília (que després cedí al seu fill Martí) i als ducats d’Atenes i Neopàtria, que foren annexats a la corona en 1369-70 havent estat obligats al dot de la seva germana Blanca (1364). Rebé, també, l’herència materna de Caríntia i el Tirol, on no exercí mai, però, un domini efectiu. Enèrgica i ambiciosa, secundà la política del seu marit: l’acompanyà a Sardenya i féu els possibles per obtenir la pau amb el jutge Marià IV d’Arborea (1354). Fou lloctinent reial en les freqüents absències del rei; intervingué en qüestions administratives i polítiques, a vegades de manera decisiva, com en el procés que portà a l’ajusticiament de Bernat de Cabrera, el qual hom feia culpable de la guerra amb Castella (1364). Visqué molt de temps al palau menor de Barcelona, que havia estat construït per a ella. Les seves despulles foren traslladades a Poblet.

Col·laboració: 
MCo
Llegir més...