i Elx | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Elx

Grafia antiga d’Elig
Grafia antiga d’Elig
Vista aèria d'Elx en direcció migjorn; a primer terme i a l’esquerra, l’església de Santa Maria
© Fototeca.cat
Municipi i cap de la comarca del Baix Vinalopó, al raiguer o piemont de les serres subbètiques i la coalescència deltaica del Vinalopó i el Segura.
Població: 
230.822 h
[est. 2010]
Extensió: 
326 km2

La geografia

L’orografia

La plana litoral s’eixampla considerablement, fonent el glacis subàrid amb les acumulacions fluvials i maresmes. Hi ha un contrast geomòrfic entre la faixa septentrional de serres i turons, molt accidentats, i, a l’altre costat de la isohipsa de 100 m, gairebé rectilínia, plataformes, bassals o fondets i plans. Al primer sector dominen els materials mesozoics i terciaris, mentre que l’altre sector engloba terrenys miopliocènics i sobretot quaternaris afectats per la neotectònica, que explica la persistència dels aiguamolls davant un rebliment intens. L’esperó oriental de la serra de Crevillent és constituït per la serra Negra (303 m alt.) i l’alt del Muró (341 m), que en formen el límit septentrional i continuen a l’esquerra del Vinalopó —que s’hi encaixa, al vell pantà— pel Tabaià (406 m), les serres Grossa i de Sanxo (235 i 231 m). La serra del Colmenar, més humil i meridional, és en realitat un fragment de les rases que segueixen vers Santa Pola.

La hidrografia

El saladar d’Elx, l’albufera del Fondo —protegida com a espai natural per la Generalitat Valenciana des del 1989—, i l'albufera d’Elx cobreixen prop de 12 km2. El Vinalopó, que mor a la sortida del gran delta interior, malgrat el seu insignificant mòdul, ha tingut revingudes catastròfiques, com la del 1884 (350 m3/s). El pantà d’Elx o del Castellar, bastit el 1632 per Joan del Temple, fou destruït el 1793 i reedificat el 1842 (23 m d’altura i una capacitat teòrica de 4 milions de m3); actualment és reblert del tot pels aterraments, i un canal capaç de 2 m3/s en desvia les aigües.

L’economia

L’agricultura

Quant a l’aprofitament del sòl, les terres de conreu representen més de 20.000 ha (el 60% de la superfície total del terme) i la superfície forestal són unes 6.000 ha de pineda i alguns residus d’alzinar o coscollar, mesclats amb espartars i altres espècies menors. La superfície improductiva és de 6.634 ha. Els conreus de secà són reduïts actualment a 505 ha. Les oliveres pràcticament han desaparegut, l’ametller manté 450 ha de secà, mentre que de garrofers n'hi ha 25 ha. La superfície irrigada representa 19.668 ha, i hi destaca altra vegada l’ametller amb 6.250 ha, encara que es troba en retrocés. La cerealicultura tradicional i les lleguminoses que n'eren el complement ha desaparegut pràcticament. Les hortalisses i els vinyets també han reduït sensiblement llur superfície. Aquests canvis s’han produït en benefici dels cítrics, amb 1.450 ha (880 de llimoneres i 574 de tarongerar). Els fruiters ocupen 250 ha, essent el palmerar (450 ha) el conreu típic, associat amb magraners o limitant horts sembrats de faves o hortalisses; llur àmbit gairebé no ha canviat de fesomia des de l’inici del segle XX, amb 80.000 peus al N, S i E de la ciutat. Quan les condicions climàtiques han estat favorables, part de la superfície cultivada ha estat dedicada al cotó.

El regadiu del terme ho és amb una intensitat relativa (la majoria de les terres reben només dos o tres regs l’any). L'aigua vella, procedent del pantà, forneix teòricament 360 l/s, distribuïts en tandes de 12 fils per les séquies Major i de Marxena. Els propietaris de l’aigua en subhasten els cabals diàriament en competència amb les aportacions dels recs de Nous Regs El Progreso (que, nascuts en 1906-12, impulsen les aigües dels assarbs del Segura) i Riegos de Levante (que, fundats per la Banque Dreyfus el 1918 i amb 230 km de canals i aigües de la mateixa procedència, cobreixen gairebé 20.000 ha del Baix Vinalopó).

Avui, el nombre d’empresaris agraris era de 3.963, dels quals tan sols 259 tenien menys de 35 anys i 1.587 declaraven aquesta ocupació com a principal; a part deuria ésser considerable el treball d’eventuals; la mecanització és considerable. Una accentuada dispersió parcel·lària confina l’estructura de la propietat: el 78% d’un total de 3.967 explotacions tenen menys de 5 ha i tan sols 16 explotacions ultrapassen les 50 ha.

Hi predomina el règim de tinença de conreu en propietat (92% del total de la superfície conreada). La ramaderia no té gaire tradició: l’oví, que abans practicava una modesta transhumància (assagadors Real, de Cendres, de Crevillent i dels Marxants) és el més important, seguit de cabrum, porcins i, a continuació, bovins. El bestiar equí és poc important com també ho son les aus i els conills. En relació amb el bestiar menut, es dedica tan sols al consum al nucli urbà. La indústria salinera resta relegada als municipis veïns.

La indústria i el turisme

Dels 22 .45 ocupats al sector secundari a l’actualitat, la gran part treballaven en la manufactura de la pell i, sobretot, en la sabateria. Aquesta activitat arrenca almenys de la fi del segle XVIII. Un cens del 1802 parla de 500 telers amb 800 operaris dirigits per 54 mestres, de 256 obrers sabaters o espardenyers i una discreta adoberia de pells; la fusteria mobilitzava 180 actius. De l’elaboració del cànem i de l’espart hom passà a la fabricació de sacs, i vers el 1868 fou incorporat el jute a ambdues manufactures; una bona part dels telers funcionaven com a indústria auxiliar de l’espardenyera. La màquina de cosir (1875) provocà una veritable revolució, i a la importació de lona del Principat hom sumava la producció local.

A l’acabament del segle XIX, uns 50 establiments espardenyers tenien l’ajuda de telers i fabricants de trena; una empresa —Sánchez i Guilló— sobrepassava els 100 operaris. El 1923 —7.500 obrers industrials a la ciutat—, l’espardenyeria continuava al primer lloc i ja havia incorporat el calçat de cuir. Al voltant del 1960 hi havia 540 establiments fabrils, amb predomini dels dedicats a la fabricació de sabates i espardenyes (260 000 parells diaris) i, amb prou menys importància, els tèxtils. Actualment l’espardenyeria ha estat substituïda pel calçat de cautxú amb especialitats esportives i estiuenques, amb algunes grans empreses. El 1977, 23.500 obrers eren registrats com a treballadors del calçat o d’indústries complementàries, però les enfranquidores —gairebé sempre a domicili— podien representar una xifra no menyspreable de milers i que desbordava l’àmbit urbà. A hores d’ara, en són menys de 20.000, però la clandestinitat i l’economia submergida dificulten molt el coneixement d’una situació.

Altres indústries d’Elx són les auxiliars del calçat (3000 treballadors), plàstic (2000) i paper i cartó (600), sempre relacionades amb aquella principal activitat. Avui, la indústria sabatera s’ha estès pels nuclis propers de Crevillent, Alacant, Asp, Dolores, l’Almoradí i Oriola.

El turisme és incipient, exclosa la funció residencial dels estiuejants de la comarca: deu hotels (737 habitacions), quatre càmpings (2152 places) i diversos edificis d’apartaments a la platja i la urbanització els ‘Arenals del Sol’ que comprenen alguns milers més de places.

La població

El 1572 Elx comptava 700 focs cristians i 274 de moriscs —uns 4400 h—, que el 1609 havien esdevingut 950 i 400, respectivament, quan foren expulsats els segons. El miler de llars cristianes es mantingué al segle XVII, malgrat la pesta del 1648 (morí una cinquena part de la població); el 1735 hi havia 1.871 veïns —uns 8.500 h—, que havien pujat a 17.403 h el 1787, sempre amb Santa Pola inclosa. El 1802 hom aconseguí els 20.354 h, que la Febre Groga del 1811 rebaixà força (14.955 h el 1822). El període 1857-1986 (de 19.533 h a 168.921) mostra un índex de creixement de 864 malgrat els lapses de forta emigració a l’Àfrica del nord al segle XIX i primer quart del segle XX. En 1951-60 foren registrats 9.637 immigrats, i en 1960-70 la immigració neta representà el 45,3% del volum de la població del 1970; al llarg d’aquesta darrera dècada aquest procés ha minvat força i la població augmenta només en funció del seu creixement natural. La densitat, malgrat la gran extensió del terme, és de 577 h/km2 (1986).

L’ocupació es distribueix en un 4'5% del sector primari (el 1960 la població activa era en aquest sector el 25%), 43% del secundari (57% dels actius el 1960) i 44% del terciari (18% el 1960). La resta d’ocupats estan inclosos al subsector de la construcció.

La morfologia urbana

La construcció de la ciutat

La ciutat (183.535 h agl [2006], elxans; 86 m alt.), a l’àpex del delta interior del Vinalopó, ocupa un emplaçament que correspon al trasllat de l’Elx ibèrica i romana des del tossal de l’Alcúdia vers la segona meitat del segle VIII pels musulmans; aquesta nova Elx, a l’esquerra del Vinalopó, coincideix amb la Vila Murada, quadrat de 5 ha i escaig els angles septentrionals del qual serien l’alcàsser de la Senyoria i la Calaforra, i el límit meridional, la Corredora. Amb la conquesta cristiana els musulmans foren relegats al raval de Sant Joan, entorn de l’església que aleshores era mesquita. La moreria confinava a l’est amb el cementiri, darrere el qual hom bastí la jueria, límit de l’eixample fins al segle XIX.

Des del segle XIV s’havia anat omplint l’espai intermedi amb la Pobla de Sant Jordi, que a la fi del segle XV era voltada de muralles de tàpia. L’augment demogràfic del segle XVI motivà la creixença entre la moreria i l’actual carrer del Filet de Fora, l’ocupació del call pels moriscs i l’edificació entre el Salvador i la Vila Murada. L’expulsió dels moriscs provocà un estancament urbà. El 1740 hom establí trasts enllà del Vinalopó eixamplant i ordenant el raval de Santa Teresa. Cap al 1770 hom parcel·là els horts de palmeres de Saravia i Conrado. Del 1776 data la Illeta del Clero, propulsada pel clericat de Santa Maria. Al segle XIX, el ritme de creixement demogràfic fou més intens al camp que no pas a la ciutat, fet que es reflectí en una immobilitat urbana. Els eixamples perifèrics (del Carme o del Teatre, de Sant Miquel) són de la fi del segle XIX.

L’augment del primer terç del segle XX motivà els nous barris de Pataes (1900), Xinxilla (1902), Barrera (1923), tots a l’est, sobre els palmerars, i el de Tripa (1922), al sud del raval. A ponent foren bastides les barriades del Quarter i el Pont Nou (1909) —properes al pont Nou, obert el 1913— i l’Asil o la Torre (1916). Els eixamples serven un cert equilibri i segueixen radialment els camins. Els palmerars foren protegits per decrets el 1933 i el 1943 i novament el 1986, per la Generalitat Valenciana, amb la figura d’un Patronat i una sèrie de disposicions de tutela. Des d’aquells anys fins el 1954 la ciutat cresqué reblint el triangle comprès entre el Vinalopó, el ferrocarril i la carretera d’Asp, que desborda els entorns del barri de Santa Teresa. El creixement immigratori, sobretot des del 1950, feu sorgir els barris d’habitatges econòmics de la Sagrada Família al Carrús i diverses illes al nord de la via fèrria; l’edificació nova al sud d’aquesta via és en bona part, i no amb gaire lògica, destinada a la indústria. Vers l’est, el gran cinyell de palmerars obliga a desdoblar l’àrea urbana amb els barris de la Llonja i Sant Antoni, entre els quals i la carretera d’Alacant s’inicia una zona residencial amb jardins. Més enllà, encara ha sorgit el polígon industrial d’Altabix (1967) i el de Carrús (1971).

Al nucli vell cal esmentar l’extens i discutible enderroc dels immobles entre l’església de Santa Maria i la fortalesa de la Senyoria; les solucions al trànsit són més justificades amb el nou pont del Palau d’Altamira. L’expansió i la reforma urbana és regida, des del 1961, per un pla general d’ordenació, actualitzat el 1973. Les funcions urbanes són resumides en un paper de capitalitat comarcal d’una àrea que comprèn 14 municipis del Baix Vinalopó i del Baix Segura, especialment; l’activitat industrial ha reforçat el paper de mercat de redistribució, però la proximitat d’Alacant lleva categoria a l’estructura financera que podria suposar la intersecció de l’eix viari Llorca-Alacant, de servei agrícola, i el de la carretera d’Elda a Madrid, de base industrial. Actualment, hi ha una política de desenvolupament del triangle Elx-Alacant-Santa Pola, amb una sèrie de serveis comuns reforçats per la presència d’una de les institucions de la Unió Europea des del 1994 (Oficina de marques i patents).

Els monuments

Quant als aspectes monumentals, la Vila Murada fou declarada conjunt historicoartístic el 1968. Els edificis més importants que comprèn són l’església de Santa Maria i, a l’altre costat de la plaça de Combregar, la Calaforra; a l’angle NW, el palau d’Altamira o alcàsser de la Senyoria i, a l’entorn, les cases de Cosidor, dels Lleons i dels Ferros, el vell hospital i l’ermita de Sant Sebastià enriqueixen la ciutat. L’església de l’Assumpció de Santa Maria, barroca, funcionalment capacitada per a la representació paralitúrgica del Misteri o Festa d'Elx, té unes dimensions considerables; els plans són de Francesc Verde, i en la construcció (1673-1784) intervingué Jaume Bord; l’edifici, de planta de creu llatina i cúpula que amaga la tramoia del Misteri, és flanquejat per una torre de 37 m d’alçària. A l’alcàsser de la Senyoria, d’arrels islàmiques, hom incorporà el palau dels marquesos d’Elx (després, d’Altamira) el 1557; el conjunt es destaca al costat de la Rambla sobre els horts de palmeres. La Calaforra defensava l’altre angle de la muralla, i és també d’origen islàmic. L’edifici de la casa de la ciutat engloba una de les portes de la muralla (1444), i la torre té un popular rellotge de figures: la Calendura i la Calendureta. Darrere, la plaça de la Fruita ha conservat fins ara un especial caràcter. L’únic pont de prestància antiga és el pont Vell (o de Santa Teresa) (1715-55); el Nou (o de Canalejas) és del 1913, i posteriorment hom ha incorporat al nord el del Palau d’Altamira. Les esglésies del Salvador (1705), de Sant Joan (1601) i l’interior de la de Santa Maria foren destruïdes durant la guerra civil de 1936-39. A l’antic convent de mercedaris (l’església actual és del 1796) s’establiren les clarisses el 1853. L’hospital havia estat convent de franciscans de sant Pere d’Alcàntara (1561-1835). La meitat de llevant del nucli urbà és envoltada d’horts de palmeres, com l'hort del Cura, el del Gat i el del Xocolater. Al Parc Municipal hi ha un museu a base de les col·leccions arqueològiques de Pere Ibarra i Ruiz i de Rafael Ramon i Bascuñana, en una bona part procedents de l’Alcúdia. Entre les institucions culturals es destaquen la Biblioteca Municipal, l’Acadèmia de Música, lligada a la Banda Municipal, la Coral Il·licitana, a redós de la capella del Misteri, i el Grup d’Elx, que ha polaritzat diverses activitats pictòriques d’avantguarda. El Casino d’Elx és una societat recreativa.

Altres indrets del terme

Dins el terme hi ha els rodals de l'Algoda, Algorós, Altabix, l'Altet, les Atzavares, Asprella, les Baies, Carrús (o la Torre de Carrús), Daimés, el Derramador, la Foia, Jubalcoi, Maitino, les Torres de Gaitan, Matola, la Marina de Pinet, Puçol, les Salades, Torrellano, Valverde, les Vall-llongues, la Perleta, les Penyes de l'Àguila, el pla de Sant Josep, Arenales del Sol i la Galia.

La història

De l’antiguitat a l’època romanovisigòtica

Elx tingué un passat urbà important. La primera ciutat, establerta a l'Alcúdia d'Elx, 3 km al S-SE de l’actual, fou una de les ciutats ibèriques més importants del País Valencià, documentada des dels segles VI-V aC i coneguda per nombroses troballes arqueològiques, entre les quals la Dama d'Elx. No té cap base sòlida la identificació de l’Elx ibèrica amb la ciutat d'Eliké, davant la qual morí Amílcar Barca el 228 aC. En temps de l’emperador August, la ciutat, que havia començat la romanització, fou convertida en colònia (única entre València i Cartagena) amb el nom de Colonia Iulia Ilici Augusta. Ilici correspon al nom anterior, poc o molt llatinitzat. Durant l’Alt Imperi fou una ciutat florent, d’unes 10 ha, voltada de vil·les riques. Amb la crisi del segle III dC, fou destruïda i decaigué fins a la invasió àrab. En aquesta etapa romanovisigòtica esdevingué ciutat episcopal (bisbat d'Elx).

De l’època musulmana ençà

A la primera època de la dominació musulmana formà part de la cora de Tudmir. En canviar l’emplaçament de la ciutat, els àrabs en feren una de les poblacions emmurallades més importants de la zona. Incorporada, els darrers temps de la dominació, al regne de Múrcia, passà al vassallatge de Castella per les capitulacions d’Acaraz (1241). Alfons X el Savi la donà al seu germà Manuel. Una revolta musulmana indígena obligà Jaume I de Catalunya-Aragó a intervenir-hi, el qual prengué la vila el mateix 1261 i la tornà a Castella, d’acord amb el tractat d’Almirra (1244). El 1270 Alfons X li atorgà els furs i les franqueses de Múrcia. Durant les guerres civils castellanes del regnat de Sanç IV, passà a la corona catalana amb el regne de Múrcia per donació d’Alfons de la Cerda (1289). En les treves signades el 1296 entre Jaume II de Catalunya-Aragó i els representants de Joan, net d’Alfons X, Elx restà integrada al Regne de València, per la sentència arbitral de Torrellas i el 1366 inclosa a la governació d’Oriola. La moreria, una de les més importants del sud del País Valencià, s’instal·là al Raval, anomenat de Sant Joan des del 1526, arran d’un bateig forçós de la població morisca. Elx fou senyoria de Ramon Berenguer, fill de Jaume II (1324-50), de Pere III (1340 i 1358) , del seu germà Joan, del futur Martí I (1358) i, amb Crevillent, esdevingué, per compra, baronia de Barcelona (1391). Confiscats els béns de Barcelona durant la guerra contra Joan II (1461-72), aquest regalà Elx a Isabel de Castella, promesa del futur Ferran II, la qual en feu donació al castellà Gutierre de Cárdenas. Signades les paus entre Joan II i Barcelona (1472), el Consell de Cent acordà la restitució d’Elx al rei (1473) i automàticament passà a Cárdenas, el qual, vençuda la resistència local, en prengué possessió el 1481. Durant les Germanies (1519-23), Elx afegí als mòbils agermanats, que defensà, la lluita contra Diego de Cárdenas, fill de Gutierre, a qui refusà obediència, fins que fou sotmesa per les tropes nobiliàries. Carles I instituí el marquesat d'Elx (1520) a favor de Bernardino, fill de Diego. Elx mantingué un llarg plet, que perdé, de reducció a la corona. Austriacista durant la guerra de Successió, fou assetjada i presa pels borbònics (1706), que la saquejaren. El 1727 hom feu l’atermenament de la vila amb les Pies Fundacions, a imitació de les quals el marquès d’Elx feu aterrar carritxars i fundà el poble del Molar o de Sant Francesc d’Assís, que no prosperà. Elx participà activament en l’agitació liberal espanyola del segle XIX: organitzà milícies constitucionalistes contra l’expedició dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823), i isabelines i alfonsines contra els carlins; s’adherí a l’aixecament d’O'Donnell (1854), fou centre de propaganda republicana (1868 i 1873), etc. Durant les guerres carlines patí les incursions de les tropes de Forcadell (1837) i Lozano (1874). El 1860 hom hi introduí les primeres màquines de trenament de jute per a espardenyes (fabricació local tradicional), embrió de la moderna indústria valenciana del calçat. Amadeu I li concedí el títol de ciutat (1871). Fou una de les primeres poblacions valencianes a establir una agrupació socialista (1891), la influència de la qual ideologia predominà durant el moviment obrer local fins a la Guerra Civil de 1936-39.

Col·laboració: 
VMR / VGoP
Llegir més...