Consta essencialment d’una plana d’enfonsament d’època neogènica i quaternària, que enllaça les ribes al·luvials de la Muga, el Fluvià i el Ter, delimitada a l’oest per la Garrotxa amb la falla de l’estany de Banyoles i iniciadora de la Serralada Transversal. Dos massissos paleozoics tanquen la plana: al nord, el pirinenc de l’Albera, compartit amb el Rosselló i el Vallespir, i al sud-oest, el mediterrani de les Gavarres, compartit amb el Gironès i prolongat, al sud, pel també mediterrani de la Selva. El comtat d’Empúries, el més autònom dels llevantins respecte a Barcelona, és l’inici d’un viu sentiment comarcal, amb matisos que justifiquen la divisió entre l’Alt Empordà, centrat en Figueres, i el Baix Empordà, centrat en la Bisbal (a la plana) i les tres poblacions litorals: Palafrugell, Palamós i Sant Feliu de Guíxols (a la muntanya).
Prehistòria i antiguitat
Els vestigis històrics més antics de l’Empordà serien les indústries trobades a coves del massís del Montgrí (cau del Duc), si es confirmava que són mosterianes. No hi ha restes de Paleolític superior, malgrat que n’hi ha en zones pròximes, ben documentades (Serinyà). A la serra de les Cadiretes ha estat localitzat un jaciment de materials de sílex de l’Epipaleolític (Sant Feliu de Guíxols). Les primeres manifestacions d’agricultors i pastors corresponen a la cultura dels sepulcres de fossa (la Bisbal, Sant Feliu de Guíxols), però les de poblament ja abundant corresponen a les primeres edats dels metalls, a l’Eneolític, amb la cultura megalítica, que ocupà les zones de muntanya de la comarca i constituí un dels nuclis més densos i definits de Catalunya: a la banda nord, entre Darnius i Agullana a l’est i a la costa, de Colera a Roses, hom en coneix més de 50, i a les Gavarres, una dotzena. Són de planta diversa, galeries cobertes, sepulcres de corredor i dòlmens, alguns dels quals molt notables i de grans dimensions, com la Creu d’En Cobertella (Roses) o el Cementiri dels Moros (del puig Roig, a Torrent). Hom coneix també coves d’enterrament col·lectiu, de la mateixa cultura. La fase següent, ben documentada, és l’època hallstàttica, puix que l’Empordà, per la seva situació, hagué d’ésser una de les portes d’entrada dels indoeuropeus a Catalunya: necròpolis d’Agullana, Espolla, el Port de la Selva, etc. Vers l’any 600 aC els grecs començaren llurs navegacions per les costes de l’Empordà, de primer potser els rodis, i tot seguit, els foceus, i fundaren Empúries i Rhode (Roses). És possible que Ullastret, considerat generalment indígena, fos també una fundació grega. Segons els autors grecs i llatins, l’Empordà, amb el Gironès, fou ocupat pels indigets. N’hi ha testimonis lingüístics —inscripcions en llengua i alfabet ibèrics— i materials, com, a l’Empordà, els nuclis d’habitació del fortí de Sant Feliu de Guíxols, el mas Castellar de Pontós, el castell de la Fosca de Palamós, etc. En contacte amb els grecs —una de llurs ciutats, Indikḗ, s’establí al costat d’Empúries—, els indigets foren influïts, en algun aspecte, per la cultura grega i foren dels primers pobles indígenes peninsulars que utilitzaren la moneda emporitana (tresor de Pont de Molins). També hi foren corrents les importacions de ceràmica grega. Els romans entraren a la península Ibèrica per l’Empordà, primer territori que hi dominaren; desembarcaren a Empúries l’any 218 aC, durant la segona guerra púnica. Durant l’època romana, els únics nuclis urbans que s’hi destacaren foren les ciutats d’Empúries i Roses. La resta del poblament fou de vil·les disperses; n’hi ha moltes de conegudes, bé que no investigades d’una manera exhaustiva, les quals sovint han donat origen als pobles actuals.
Dels comtats carolingis ençà
Les invasions bàrbares dels s. III i V empobriren notablement l’Empordà i reduïren els seus nuclis urbans a la mínima expressió, bé que Empúries mantingué la seu episcopal fins a la invasió musulmana. Aquesta invasió arribà a l’Empordà vers l’any 714, l’ultrapassà i s’internà en la Septimània. L’ocupació fou, però, de curta durada: els musulmans foren foragitats aviat per la invasió dels francs (vers el 785), i l’antiga població hispanogòtica tornà a instal·lar-s’hi. La divisió administrativa de l’imperi Carolingi repartí el territori català conquerit en comtats: l’Empordà fou dividit entre el comtat d’Empúries (amb Peralada, que, separada més tard, passà a formar part del vescomtat de Rocabertí), el comtat de Girona i el que més tard fou el comtat de Besalú. Pel que fa a l’organització eclesiàstica, l’Empordà restà vinculat al bisbat de Girona, posseïdor d’extenses terres —especialment al Baix Empordà—, puix que el bisbat d’Empúries no fou restablert, malgrat els esforços reiterats dels seus comtes. L’amenaça de les ràtzies musulmanes i els atacs dels pirates normands, que al s. IX destruïren Empúries i devastaren la costa, foren la causa de l’estagnació econòmica i demogràfica. La situació millorà, especialment al s. XI, que les lluites entre els senyors feudals s’apaivagaren. El 1111, una part de l’Empordà, la pertanyent al comtat de Besalú, passà a les mans dels comtes de Barcelona, mentre que els senyors de Peralada i els bisbes de Girona, també inclinats a favor del casal de Barcelona, s’oposaren amb èxit a les temptatives d’expansió dels comtes d’Empúries. Durant tota l’edat mitjana, l’economia del país fou principalment agrícola: la pirateria, tant musulmana com catalana o provençal, dificultà l’activitat comercial i obligà els habitants del litoral a bastir torres de vigilància. D’altra banda, la seva situació en el pas del Rosselló a la zona central del Principat en feu sovint l’escenari de lluites i d’invasions, com les de la croada contra Catalunya (1285) i les de la guerra contra Joan II, al s. XV, que s’iniciaren i adquiriren una virulència especial a l’Empordà, on el sistema feudal era encara vigorós. El segon alçament remença (1485) també afectà l’Empordà, bé que en menor grau. L’autonomia que les famílies de la noblesa empordanesa mantenien en llurs territoris respectius s’esvaí amb l’absentisme d’aquestes, a partir del s. XVI. Amb la guerra dels Segadors i la pèrdua subsegüent del Rosselló (1659), la frontera francesa fou fixada al límit septentrional de l’Empordà, fet que comportà transformacions profundes en el règim de vida del país, que hagué de patir les reiterades penetracions franceses de les guerres contra Lluís XIV. D’altra banda, des del s. XVI, la presència de pirates turcs a la Mediterrània mantingué el litoral empordanès en alerta contínua, asfixià el comerç marítim i provocà l’emigració a l’interior d’una gran part de la població. La incursió turca del 1543 saquejà i destruí en bona part Cadaqués, Castelló d’Empúries i Palamós; més atacs de pirates se succeïren amb freqüència als s. XVI i XVII i, esporàdicament, al XVIII. Aquest doble front, el litoral i la frontera, expliquen l’estagnació demogràfica de l’Empordà, afavorida també per les pestes periòdiques. En millorar les condicions, al s. XVIII, hi hagué un increment demogràfic que l’agricultura no hauria pogut absorbir, però l’aparició de la indústria del suro (hom cita el primer taper a Palamós, el 1746), que assolí una gran volada, donà ocupació a la població excedent. Amb l’autorització de comerç amb Amèrica per a Catalunya es produí també una recuperació del comerç marítim. La invasió francesa de la Guerra Gran preludià l’ocupació napoleònica de 1804-14, terriblement devastadora. L’Empordà fou incorporat a França, com la resta del Principat, i atribuït al departament del Ter. La resistència a l’ocupació francesa es palesà en la presa del castell de Figueres (abril-agost del 1811). Acabada l’ocupació, la indústria tapera reprengué amb major èxit i assolí uns nivells de prosperitat tals, que atragué un gran nombre d’immigrants i modificà l’estructura social del país, on aparegué un proletariat relativament benestant, que nodrí les files del partit democràtic i que evolucionà cap al federalisme republicà. La revolució del 1868, en adoptar una solució monàrquica, no satisfeu aquestes aspiracions, i els federalistes empordanesos es revoltaren per l’octubre del 1869 (Foc de la Bisbal). L’organització política federalista formà una xarxa per tot l’Empordà, amb el centre neuràlgic a Sant Feliu de Guíxols. Alhora sorgiren organitzacions obreres, sovint clandestines (Palamós, Llagostera, Palafrugell i comarca, etc) que enviaren delegats als congressos obrers espanyols. La indústria surera experimentà lluites contínues, els anys 1870-80, entre lliurecanvistes i proteccionistes. La producció es mantingué relativament estable fins a la Primera Guerra Mundial, després de la qual inicià el declivi, però es refeu en l’etapa 1926-30. Aquest auge s’estroncà a causa de la depressió econòmica mundial dels anys trenta i de la Guerra Civil de 1936-39. L’Empordà, com a zona fronterera, sofrí els efectes de l’èxode republicà de gener-febrer del 1939; l’1 de febrer hom celebrà al castell de Figueres la darrera sessió de les corts de la República. La postguerra representà per a l’Empordà una lenta recuperació de la indústria surera —bé que hom no ha assolit el nivell d’abans de la Guerra Civil— i, des del 1955, aproximadament, un extraordinari desenvolupament del turisme, afavorit per la proximitat a la frontera i per l’atractiu de la Costa Brava, fet que ha provocat una forta immigració d’altres zones de l’estat.